Hi ha dies en què el món sembla haver oblidat els seus colors. El cel i l'aigua es miren en silenci, confonent-se l'un amb l'altra fins a convertir-se en una sola immensitat grisa, sense principi ni final. A l'horitzó, una línia gairebé invisible recorda que encara existeix una frontera, però avui sembla només una delicada cicatriu damunt del paisatge.
I, sobre aquesta quietud, els ocells.
Petites taques fosques escampades per la superfície, com pensaments que no saben quedar-se quiets. Alguns reposen sobre l'aigua; d'altres, amb les ales obertes, trenquen per un instant la monotonia del silenci. Són tan petits davant de tanta immensitat que gairebé podrien semblar accidents de la mirada, però potser són ells qui donen sentit a tot aquest buit.
Miro la fotografia i penso que la calma no sempre és lluminosa. De vegades té el color de la boira, de les coses que encara no sabem anomenar, dels records que s'allunyen sense fer soroll i... tanmateix, hi ha vida!
Allà lluny, entre el cel i l'aigua, alguna cosa es mou.
Un ocell?... Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...
Una onada?...
Un batec d'esperança.
La varietat que dóna el fet de trobar-nos dies sense color, també té el seu valor.
ResponEliminapodi-.
Només cal mirar bé, hi ha vida per tot arreu, encara que manquin els colors.
EliminaAferradetes, Carles.
Tot té el seu encant... fins i tot els colors:))
ResponEliminaSón tan variants els gusts, què no puc dir res més del que he dit. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
La prima línia que separa el cel de la terra es magnífica. Un llenç difús i molt atractiu.
ResponEliminaAferradetes Paula
És una d'aquelles fotos que no saps ben bé com ha sortit així, fa temps que la miro i no m'havia atrevit a posar-la fins avui. Per una part em cautiva la seva lleugeresa, però per l'altra no està gens definida per pujar-la...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Hay días turbios, pero lo importante es ver esa línea en el horizonte que avisa que el corazón y la mente siguen latentes. Una bellísima prosa, besitos
ResponEliminaFins i tot durant els dies tèrbols, hi ha un cor que batega.
EliminaEspero que estiguis bé, ja t'enyorava.
Moltes gràcies, nina!
Petonets.
Mesmo nos dias sem sol, podemos cores e belezas neles ver! Lindo texto!
ResponEliminabeijos, chica
Fins i tot la boira és maca. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, chica.
Even the cloudy days have something to teach us.
ResponEliminaPels que som curiosos i observadors, tot ens pot ensenyar.
EliminaPetonets, Mimi.
Quina fotografia més bonica! Encomana pau, quietud i recolliment. Com si només contemplant-la una estona, ja ens trobem sense entrebancs amb nosaltres mateixos i amb l nostra serenor interior.
ResponEliminaI el teu text encara hi ajuda més. És un text preciós i un model de contemplació útil i plena i no dic meditació, però podria dir-ho.
Aferradetes, preciosa
Moltes gràcies, nina!
EliminaVaig estar una bona estona abans de fer el clic, pensava que no sortiria res i gaudia del que em mostrava el paisatge. Quietud i molta pau vaig sentir en aquells instants. La reflexió va venir molt temps després en tornar a veure la foto. M'acostuma a passar, sembla que sóc d'efectes retardats...
Aferradetes, preciosa.
Paula, que buena reflexión es tu relato sobre la fragilidad. A veces pienso que la incertidumbre suele ser un motor para la esperanza.
ResponEliminaBello sentido metafórico, un movimiento por leve que sea rompe lo quieto y motiva a confiar.
Abrazos.
Sí, un pequeño movimiento y nos hace despertar.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Valdo.
Los pájaros son maestros en reponer. Todos los instantes ellos luchan por sobrevivir, observarlos es de lo que más me gusta hacer en la naturaleza. Ellos son esperanza, vida, alegría y premonición de lo que habrá, al mismo tiempo que son reporteros. Los tengo todos los días de visitantes en el patio.
ResponEliminaAbrazos, Paula!
Muy cierto todo lo que dices, ahora sólo puedo ver golondrinas, alguna paloma y una gaviota que viene a verme muy de vez en cuando.
EliminaBesos, Sara!
Una imatge i un text que evoquen una calma que sempre és necessària, i en els temps que corren encara més. M'ha agradat especialment això que "també és volar, aprendre a reposar". És ben cert i hi ha molta gent que no se n'adona.
ResponEliminaAbraçades.
Jo ho estic aprenent, encara que em costa molt...
EliminaMoltes gràcies, Mac!
Aferradetes.
Me estás recordant la sensació que es té quan estás dins de una boira d'aquelles ben espesa i que te aïlla totalment del teu entorn íntim fins a perdre quansavol referent físic d'on ets.
ResponEliminaAferradetes, Paula!
Els sentits de vegades ens fan confondre'ns, a mi el que em desconcerta més és no sentir cap soroll, realment m'angoixa.
EliminaAferradetes, Alfred!
Bona foto i bona descripció.
ResponEliminaAquesta boira s'encomana a l'ànima.
Petons.
Moltes gràcies!
EliminaTot el conjunt, diria jo.
Petonets, Xavi.
A mi me gustan esos días, me imagino que será por aquello de la deformación... Iba a decir profesional, pero no lo mío era entretenimiento. A los pintores nos dan igual los colores de los días todos son muy productivos.
ResponEliminaBesos.
Todo tiene su aquel y reaccionamos de diferentes maneras al verlos.
EliminaBesos
♥️
ResponEliminaNo sé qui ets, suposo que pel cor que has posat vol dir que t'ha agradat.
EliminaMoltes gràcies!
Un escrit preciós, prosa poètica!!! La foto, en clau alta i aquest difuminat a l'horitzó, és exquisida. Em recorda a les fotos de Sugimoto.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltes gràcies!
EliminaNo sabia qui era en Sugimoto, però l'he cercat i no em desagrada el que he vist d'ell. ;-)
Aferradetes, Joan!
Tot i que Joan fa una comparació excel·lent amb Sugimoto, em va recordar immediatament ref="https://tetrapilotomie.blogspot.com/2021/11/in-fog.html">Hermann Hesse.
ResponEliminaPetonets, Paula.
M'ha emocionat el diàleg entre la Sue i tu...
EliminaQuines coses, el primer cop m'hi ha deixat entrar, després ja no.
Petonets, Sean.
Ara sí. I quina "cosa" ens pot separar a nosaltres de nosaltres mateixos?
Difficult to explain. I think that if we suppress deeply felt desires – for whatever reason – we are, in a sense, betraying ourselves.
EliminaMmm... interessant!
EliminaCrec que ho has explicat molt bé, almenys ho he entès.
Moltes gràcies, Sean!
A profound and evocative reflection, beautifully conveying how even within the quietest and most colourless moments, the presence of life can offer a gentle sense of hope.
ResponEliminaI encara que sigui lleugera, ens serveix.
EliminaSalutacions, James.
M'hi quedaria en aquest lloc, contemplant una imatge com aquesta, tan bonica malgrat el gris, i recordar que també en els dies foscos podem trobar bellesa. I sobretot, que mai falti un batec d'esperança.
ResponEliminaPreciosa fotografia, Paula, i un text molt evocador.
Aferradetes, preciosa.
S'hi estava bé i semblava que el temps s'aturava, millor dit, com si mai hagués existit...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Núria.
Hi ha una pau especial en una mar que es confon amb el cel. Sempre em ve de gust nadar en aquests mars, que d'alguna manera recullen el nostre anhel d'infinit.
ResponEliminaÉs com si hi volguéssim formar part...
EliminaAferradetes!
Esos días que refleja tu fotografía tienen también su magia, Paula. Tu texto describe de una manera preciosa lo que la naturaleza nos regala para que el fotógrafo inmortalice. Un abrazo, Paula.
ResponEliminaCierto, incluso si sólo queda en nuestra retina.
EliminaAferradetes, Gil.
Hay paisajes en los que parece que no ocurre nada y, sin embargo, basta detenerse un poco para descubrir que están llenos de pequeñas cosas. Me ha gustado mucho esa calma gris que describes, Paula, y especialmente esos pájaros diminutos que terminan dando sentido a tanta inmensidad. Quizá la esperanza sea también eso: algo apenas perceptible que sigue latiendo incluso cuando la niebla parece haberlo borrado todo. Una fotografía preciosa y un texto que invita a quedarse un rato dentro de ella.
ResponEliminaY “Quietud” no podía acompañarla mejor; parece prolongar fuera de la imagen ese mismo silencio.
Aferradetes fortes. ;-)
Todo está en movimiento, aunque a simple vista no lo parezca y aunque haya movimientos que nos den más calma que otros. ;-)
EliminaVivimos en contínua esperanza, todos nuestros sueños, nuestros deseos lo son, incluso cuando nos parece que todo va mal...
¡Muchas gracias!
Petonets, Gumer.
M'embadaleixen aquests fragments: "com pensaments que no saben quedar-se quiets" i "Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...". Un diu el contari de l'altre, tots dos s'escauen al moviment dels ocells.
ResponEliminaCrec que tots dos es complementen, si pensem que per quedar-se quiets els pensaments, s'ha d'aprendre a reposar. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Helena.
Días grises que si nos detenemos en esa calma, descubrimos mucho movimiento y tambien vida.
ResponEliminaUn abrazo.
Incluso en la oscuridad sigue habiendo vida. ;-)
EliminaAferradetes, Laura.
En moments d'incertesa o malenconia sempre hi pot haver espai per a l'esperança. No és una esperança espectacular ni triomfal; és petita, gairebé imperceptible, com aquests ocells diminuts que es mouen entre el cel i laigua de la teva foto. Aferadets i petonets, Paula!!🤗😘
ResponEliminaTampoc és necessari que sigui espectacular, em conformo que hi sigui...
EliminaAferradetes doces, Alfons! 😘🤗