"Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879)
La Júlia i la Clara havien sortit en barca aquella tarda, perquè la Júlia volia contar-li una cosa que no s'havia atrevit a dir-li mai. Quan ja eren lluny de la riba, la Júlia mirà la seva amiga...
—Promet-me que no t'enfadaràs.
La Clara assentí, intrigada.
Però, abans que la Júlia pogués parlar, un ànec s'apropà a la barca. No demanava menjar ni semblava tenir por. Simplement les observava.
—Ens està escoltant —digué la Clara, divertida.
—Idò haurà de guardar el secret— respirà fondo i començà a parlar...
—Quants anys fa que la teva mare va marxar?...
L'ànec va fer un «quac» molt suau i s'allunyà cap una altra barca.
Les dues continuaren parlant fins que, de sobte, la Júlia callà. A la vora de la riba hi havia una dona asseguda en una altra barca amb l'ànec, mirant-les.
—És la teva mare...— murmurà la Júlia
—Què dius?, ella fa temps que no és en aquest món.
La Clara mirà cap a la riba, però no veié res ni ningú...
Només quedava l'aigua quieta i, ben a prop, l'ànec que les observava en silenci.
Instigante conversa e final surpreendente!
ResponEliminaAdorei o envolvimento dos patos..
.beijos, chica
Moltes gràcies!
EliminaAferradetes, chica.
Las presencias inexplicables marcan un rumbo en la manera de ver el mundo, especialmente cuando el recuerdo tiene que ver con una madre.
ResponEliminaMuy buen detalle literario me pareció la presencia del pato.
Abrazos.
Quizás sólo se manifieste a las personas muy sensibles...
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Valdo.
ResponElimina¿Cómo será ese otro nivel de vida, Paula?' Tanto que uno añora a los que mueren, que con verlos un instante, sería suficiente.
Un abrazo.
La mayoría no lo sabemos, pero quizás sea por no estar atentos. Y sí, nos bastaría verlos un instante...
EliminaAferradetes, Sara.
En ocasiones hay certezas imposibles de explicar, quizás por esa sensación que siempre permanece tras la ausencia de los que nos dejan con nuestro dolor y recuerdos.
ResponEliminaEs bellísimo Paula.
Un abrazo
Sempre dic que si no hi trobem una explicació, no vol dir que no hi sigui...
EliminaEm fa feliç veure't de nou.
Moltes gràcies!
Aferradetes, Núria.
Em sembla que el paper de l'ànec va més enllà de només xafardejar, jo crec que és un actor principal en aquest misteri. Ves que no sigui la reencarnació d'un mèdium. ;-)
ResponEliminaUn Relat Conjunt ben misteriós, aquest cop. Felicitats!
Abraçades.
Podria ser, per què no? ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Jo li recomanaria a Julia que no begués tanta absenta com feia Edouard Monet o Henri de Toulouse-Lautrec. Aquest últim amagava aquesta beguda a dins del seu bastó....
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Pobra Júlia, ella n'està segura que la veu des de fa temps. ;-)
EliminaAferradetes, Joan!!
A la intriga habitual dels teus relats, s'hi ha sumat avui un ànec força curiós!
ResponEliminaAferradetes Paula
L'ànec volia dir la seva i ho va fer. ;-)
EliminaAferradetes, Josep.
Sometimes, the ones we have lost find the gentlest ways to remind us that they are still listening.
ResponEliminaUna manera molt poètica de dir-ho.
EliminaSalutacions, James.
A duck as a go-between, this is new to me. I do like your story.
ResponEliminaSempre podem aprendre de tot. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Mimi!
Un anec amb el esperit de una ànima traspassada.
ResponEliminaAferradetes, Paula!
Amb la manera que escoltava, podria ser ben bé.
EliminaAferradetes, Alfred!
Et superes.
ResponEliminaÉs boníssim.
De veritat que és genial!!!
M'agraden molt les teves històries.
Em fas molt contenta, Xavi.
EliminaPetonets!
Caram, com diuen els joves d'avui en dia, això fa yuyu. A veure si l'ànec és una reencarnació de la mare de la Clara, he, he.
ResponEliminaAferradetes,
Crec que la Clara en no veure a la seva mare, no sé si s'ho pot creure o no, s'haurà de fiar de la seva amiga. ;- )
EliminaAferradetes, Josep Mª.
Aquell ànec observant en silenci i després la figura misteriosa a la riba deixen un regust de fantasma ben aconseguit. Un relat curt però ple d'intriga, Paula — el detall final amb la barca buida hi dona encara més força.
ResponEliminaCelebro que t'hagi agradat.
EliminaBenvinguda, Diana!
Que pato mas chinchorrero ese. ¿No?
ResponEliminaSigues sin aparecerme en los comentarios. Ahora empiezan a aparecer otros amigos desaparecidos pero esto sigue igual de galimatías. Tengo que leerte dos entradas desaparecidas.
Besos
Por lo menos no iba repitiendo "cuac-cuac-cuac", con uno bastó. ;-)
EliminaEstamos todos por el estilo, no sé si lo están solucionando o lo están terminando de romper. Yo voy a buscarte desde el perfil para saber si has publicado o no.
Besos.
Misteri rere misteri..... cuac !! : )
ResponEliminaM'agrada i també la cançó escollida per acompar el relat !.
Una abraçada ; )
Crec que amb un "quac" ja ho va dir tot. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Artur.
No deja con la inquietante duda si es fruto de un sueño o si ocurrió en la realidad.
ResponEliminaMe gusta las historias que escribes.
Besos.
Para una de ellas era realidad, la otra no vió nada.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Antonia.
Quin misteri no desentrallat. Els millors!
ResponEliminapodi-.
Moltes gràcies, Carles!
EliminaAferradetes.
Un relat amb un rerefons sobrenatural. L'ànec, que apareix al principi com una cosa quotidiana i acaba observant-les en silenci, funciona com el fil que uneix els dos mons, el natural i el sobrenatural. I el final, amb l'aigua completament quieta, reforça la sensació que durant uns instants el temps s'ha aturat a algun lloc entre els dos mons. Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaM'agrada quan dius que fa la sensació que el temps s'atura entre els dos mons.
EliminaAferradetes, Alfons! 😘🤗
Son cosas que pasan... Hay gente que ve seres que otros no ven... No hay que asustarse, dicen.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Creo que el susto viene cuando se te aparece por primera vez, después un amigo más. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Alguna vegada m'ha passat pel cap la idea que els animals que m'he anat trobant havien estat o seran persones, per allò de la reencarnació. Precisament, la meva àvia m'explicava com de jove havia tingut una mena d'experiència mística en la qual la Mare de Déu li havia dit que un dia els animals serien persones.
ResponEliminaMisteris!
Hauré d'anar pensant amb quin animal em vull reencarnar o no pots triar?
EliminaMolt misteriós tot plegat.
Aferradetes, Jere.
Bonissim!
EliminaSegur que la Júlia, ja fa anys que pot veure la mare de la Clara i no havia gosat mai de confessar-li.
Molt misteriós, amb ànec inclòs… em sembla que l'ànec ho sabia tot.
Aferradetes, preciosa!
Moltes gràcies!
EliminaCrec que era això que passava, la Júlia ja la veia des de fa temps. ;-)
Aferradetes, nina!
Aquest "quac" volia dir qualca cosa.
ResponEliminaCrec que sí, perquè és raro que només en faci un, oi?
EliminaAferradetes, Xavier.