UN DESiG. . .

Tant de bo poguéssim ficar l'esperit de Nadal en gerros 

i obrir un gerro cada mes de l'any.

Harlan Miller

El motiu d'aquest post podria ser el desig de que aquestes festes vos siguin molt plaents. La majoria caiem en aquests tòpics per diferentes circumstàncies culturals, de costums, de religió, fins i tot de màrqueting i ens fa gràcia fer-ho... tothom ho fa, crec que gairebé tothom.

Han arribat les Festes de Nadal, com en els últims anys estic sola, amb això vull dir que per a mi s'han convertit en dies "normals" i transcorreran com a tals. Sé que s'aprofita per fer reunions familiars (enguany més limitades), per fer compres i menjar bon àpats. I quan s'acaben, la majoria n'està ben tip de tot, de la família, del gastorum i de tants menjars. Si hi ha alguna cosa que ho pugui compensar és la proximitat, el frec, l'afecte, la complicitat, l'amor. Totes aquestes meravelloses experiències que ens fan ser més persones... tot l'any.

I vos vull deixar el meu desig per avui, per demà i per demà passat, per enguany i per l'any que ve. I no és altre que ESTIMEU com si no hi hagués un demà. Salut!

L'ÚLTIM ViATGE (RELATS CONJUNTS)

John William Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott a RELATS CONJUNTS

Estava segura, tot a punt, ja no hi havia marxa enrere, havia decidit acabar amb tot d'una vegada. Aquell poble i la seva gent havien fet de la seva vida un infern. Moltes vegades pensà en partir, però sempre hi havia algun lligam que no la deixava anar-se'n. Arribà el moment i, aquest cop, res podria aturar-la. Alliberada, pujà a la barca i deixà que les aigües la portessin lluny, molt lluny. La sensació de pau embolcallà l'espai. Amb els ulls tancats, sentint el remor de l'aigua, el silenci la conduïa cada cop més a un estat mai viscut. No gosava fer cap moviment, perquè aquella sensació no desaparegués. Recordà, amb cinc anys, aquella tarda d'estiu asseguda al portal de casa, com després d'una lectura es va posar a plorar desconsolada i la mare la va despullar pensant que li havia picat un bitxo o com l'àvia li donava a tastar, d'amagat, tot allò que la mare li comprava perquè mengés, perquè ja era gran i havia perdut la gana. La sensació de plaer, en aquella petita sala de les monges, on rebia classes de solfeig, acompanyada d'un piano o uns anys més tard, quan els pares li van regalar un per Reis. Els records anaven fluint molt dolços i no volia obrir els ulls. Com es divertia amb els companys de classe, dins i fora o què orgullosa estava amb el primer sou que va guanyar. Els anys transcorrien ràpidament, però ella els gaudia un a un. Recordà amb especial tendresa el naixement del seu fill, el seu primer plor i la seva carona quan el van posar damunt el seu pit; les seves primeres passes, les primeres paraules, el seu gran somriure. I com era l'amor?, com es fonia, com l'admirava, com l'estimava, ella que creia que ja no podria estimar mai més... Recordà la darrera conversa el dia en que la mare la va deixar -tranquil·la, t'estimo mumarona, et pots marxar tranquil·la., t'estimo molt- i la sensació de buit que va deixar, la paraula òrfena no havia tingut tant de sentit fins aquell moment.

Li va semblar olorar un perfum conegut, de sobte va obrir els ulls i ràpidament els va tornar a tancar... per a sempre.

GoS

Per gaudir en veritat d'un gos, no s'ha de tractar d'entrenar-lo perquè sigui semi-humà. El punt és obrir-se un mateix a la possibilitat de ser més gos.

Eduard Hoagland

COM UN CACTUS

- Et serviré un plat a cada àpat cada dia (va xiuxiuejar a cau d'orella)., per imaginar que estàs amb mi.

- No hauràs d'imaginar (digué ell). Només promet-me que seràs forta. Forta com un ...

- Cactus (va completar ella la frase que tantes vegades s'havien repetit en les etapes més dures del seu matrimoni). Com un cactus.

Paul Pen