EiXiR

Somnis eixiren,

travessant llargues platges,

fonent la sorra.

[Març ~ 2022]

MiRALL

Els ulls buits sense ànima,

davant aquella imatge

reflectida d'allò que eres,

et va fer cloure'ls.

Què o qui  va rompre

la llum de la teva mirada?.

Ho sabies i ho vas callar

amb un silenci aclaparador,

tanmateix seguies sola,

el mirall no t'enganyava..

[Març ~ 2022]

LA PEDRA

Els millors treballadors de la pedra no són les eines de coure o acer, sinó els suaus tocs d'aire i aigua que treballen al seu gust, amb una concessió generosa de temps. [Henry David Thoreau]

No sé si hi estic d'acord, tot i que té raó en part. El mestre es serveix d'eines per crear la seva obra, però em sembla un treball lent i precís. Encara que faci dues peces iguals, sempre hi haurà un detall que les distingeixi, pel simple fet de que no hi ha dues pedres iguals i que el moment d'inspiració no és el mateix. A l'art la inspiració mana, com a la natura els elements. 

DESENCíS

Paul Klee, 1940, Tod und Feuer  a  RELATS CONJUNTS

Des de que el seu pare es fes famós,  Mercè i els seus pares s'havien traslladat a una casa molt gran. Els caps de setmana, si no havien d'anar enlloc, la nina jugava per tota la casa, a excepció de l'estudi del seu pare on estava totalment prohibit entrar-hi.  Aquell dissabte al matí jugaven a fet i amagar,  la seva minyona es tapà els ulls i començà a comptar << 1-2-3-4...>>, mentre ella cercava un lloc on no la pogués trobar. Pensà que on no la cercaria mai, era a l'estudi del pare i s'hi ficà.  Obrí un pam d'ulls en veure tots aquells quadres, <<quins colors més macos i quins dibuixos més raros>>,  pensà. Escoltà un soroll que venia de la porta i s'amagà darrera les cortines, esperant que no la veiés ningú. Era la mare, <<què hi feia allà?... si el pare no volia que hi entrés ningú!>>,  pensà mig disgustada.  La seva relació amb ella era molt poca, sempre estava molt seriosa i semblava que mai tenia temps.  En canvi amb el seu pare sempre reien i, de tant en tant, també hi jugava. El món darrera la cortina era un món petit i segur, des d'on podia veure tot el que passava sense ser vista. La mare es recollí la llarga caballera amb una pinça, barrejà uns colors, agafà un pinzell  i es posà a pintar.  Es tapà la boca perquè gairebé el crit l'hauria delatat, << Si el pare la veu, no vull pensar què li dirà>>.  Al poc temps, tres copets a la porta i un <<endavant>> de la mare, va fer que es poses més nerviosa. Era el pare... després de donar-li un petó i agafar-la per l'esquena, li digué <<Com va el quadre?. Creus que ho pots tenir llest aquesta setmana?. Pensa que tots els crítics l'estan esperant ansiosos>>, i la mare respongué <<Ja queda poc, en dos dies podràs estampar la teva firma>>.

Se volia morir, tot el seu món amb el pare era una mentida i ella que no entenia a la mare, què desagraïda havia estat!. Les llàgrimes brollaven per les galtes i mentre les eixugava amb la màniga d'aquell jersei que li havia fet l'àvia, s'arraulí darrera la cortina i esperà que els seus pares sortissin de l'estudi, per anar corrents en la recerca dels braços de la seva minyona.