RESCATATS . . . [ XXXV ]

Gel que s'eleva

a l'horitzó llunyà.

Llàgrimes fredes

dins un silenci glacial.

Secrets d'amor segrestats.

[Novembre ~ 2025] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

The secret of love:

Even icebergs are melting

when love is so hot. 

[Sean] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

"Llàgrimes fredes".

La sal s'ha tornat d'escarxa.

Dolor de gebre. 

[Xavier] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Secrets d'amor

que les llàgrimes fredes

no poden guardar. 

[Carme] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Secrets d’amor

dins llàgrimes gelades

calla el cor.

[McAbeu]

ELS OCELLS

El temps passava lentament, mentre la Laia mirava el món des de la finestra, com si busqués una resposta a la seva existència, sense obtenir-ne cap que s'ajustés al que desitjava, deixà de fer preguntes i es va limitar a observar. Tot el cel blau es va presentar obert davant dels seus ulls i en veure un ocell, amb les grans ales esteses, es va sentir infinitament petita. Mirava el seu vol aparentment tranquil, quan se n'adonà que un altre ocell l'acompanyava en una deliciosa dansa que la va fer riure. Les seves preguntes desaparegueren quan tots els seus temors s'esvaïren. No tenia cap dubte, la vida era justament allò que veia per la seva finestra...

* Proposta de Sean Jeating,  publicat a River 

REUNiÓ FAMiLiAR

Asseguda a la taula d'un restaurant bulliciós, explorava amb delicadesa la seva bossa, buscant potser un record que la connectés amb el seu passat. Els comentaris i anècdotes dels comensals arribaven com murmuris llunyans. Ella responia amb un somriure subtil o arquejant una cella, mostrant així la seva connexió amb el moment present, participant sense paraules. Cada riure i xiuxiueig era un retall de la seva història entrellaçada amb la vida dels seus éssers estimats. La seva mirada, serena i nostàlgica, anava creixent amb el vaivé de les converses. Les hores passaven lentes, l'atmosfera s'impregnava de calidesa i complicitat familiar, encara que sabés que aquests moments cada vegada serien més escassos... Al final, després de gaudir d'aquell dinar, arribà l'hora dels comiats, emportant-se amb ella un raig de llum a la memòria, un adéu silenciós però ple d'amor...

ÀNiMES PERDUDES

Arribà al vell cementiri en caure la tarda. Les ombres de les làpides s'allargaven mentre la lluna, a penes visible, il·luminava les flors pansides que creixien entre les tombes. Amb aquell esquadró d'ombres que l'envoltava, inquiet i afamat, amb prou feines podia contenir el tremolor a les mans per sostenir una petita creu pintada en un tros de paper descolorit pel temps. Els diners que havia guanyat en els seus treballs anteriors no significaven res ara, l'única cosa que desitjava era la llibertat d'un passat que el turmentava. Cada nit, aquestes ànimes perdudes, invocaven el seu dret a menjar-se les seves pors. Mentre recordava els dies on no tenia cap preocupació, el seu cor es va omplir de coratge. Recordà, mirant al cel, un blau celestial que es barrejava amb el dolor de la seva memòria. Sabia que havia d'enfrontar la veritat, encara que això signifiqués tornar a aquell lloc que tant havia intentat oblidar.

* Proposta de Sean Jeating,  publicat a River