La capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments, es dóna en molt poques persones avui en dia. Difícilment ens posem en la pell dels altres i moltes vegades, girem el cap per no veure, com si la realitat deixés de ser-ho.
Aquesta reflexió l'hem compartit no fa moltes hores,
un estimat amic i jo,
veient aquestes fotografies que trenquen l'ànima.
Mar Agüera/ fotografía, projecte realitzat a la canera municipal d´Inca
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Una mirada... todo un idioma simple y directo a lo más hondo de los sentimientos, una mirada que interroga, una mirada que implora, y nosotros como Dioses Omnipotentes, decidimos el cautiverio, la infelicidad.... el sacrificio.
ResponEliminaY después el olvido, el no recuerdo como método de obviar todos los gritos que llenan estas miradas....
Jj
“Quien no comprende una mirada tampoco comprenderá una larga explicación.”
EliminaGràcies per no tancar el ulls, ni mirar cap al'altre costat.
Una aferrada empàtica, amic Jj.
Sí que la trenquen, sí. Pobres animals.
ResponEliminaBona nit!
Si ens adonem d'això, ja és un gran pas.
EliminaBna nit, Jp!
Una pena contemplar esas imagenes, que por lo demas son cotidianas, de todos los dias.
ResponEliminaEl discurrir del hombre por la vida esta pleno de barbaries.
Un abrazo, amiga
Y con ellas, desgraciadamente, no se consciencia a quienes va dirigido.
EliminaUna aferrada, amic.
Tant li fa si son persones o animals....estar entre reixes sempre fa llàstima i diria que amb animals més, ells no s'ho han buscat
ResponEliminaSi Joan, tan fa sin són persones o animals, sempre hi ha qui no ho vol veure.
EliminaBessets.
A dia d'avui molt poqueta gent, poquíssima, és capaç de sentir empatia. Som individuals, individualistes i jo primera abans de res... és així. I precisament, els gossos, són dels animals que més empatia tenen amb nosaltres i que més pateixen per nosaltres i que ens posen, fins i tot, a nosaltres abans que a ells mateixos. I nosaltres, sovint, els paguem així.
ResponEliminaÉs una lliçó per a tots, aprendre a sentir davant del dolor aliè.
EliminaUna aferradeta.
La capacitat empàtica és una bona virtut, però com tantes altres no s'ha de portar a l'extrem. Està bé saber-se posar al lloc dels altres, però fer-ho massa és totalment contraproduent per un mateix, s'acaba passant molt malament.
ResponEliminaJo crec Xexu que això no es pot controlar, no es pot mesurar, o ho sents o no.
EliminaI les conseqüències són el passar-ho malament i sentir-se en pau, no sabria dir-te quina de les dues té més pes...però és gratificant per a mi.
Bona nit i bona setmana!
La capacitat d'empatia, crec que es té o no es té. Si la tens no pots fer massa per a evitar-la, si no la tens, és complicada d'aprendre...
ResponEliminaEl que fa mal, com diu en XeXu, és quan ens trobem amb algú, parella, amic o qui sigui amb qui hi ha una gran diferència en empatia... un dels dos sempre entén l'altre i l'altre no entén mai... pot ser bastant dolorós, per no dir molt. Aleshores si que és contraproduent...
Tens raó, pero crec que la persona que en té, no ho passa tan malament perquè no ho sap fer d´altre manera...i així es sent satisfeta.
EliminaAferradeta dolça, amiga.
Sí, les fotografies fan esfereir. Cal conrear aquesta virtut de l'empatia en aquesta voraginé de món que ens devora.
ResponEliminaSuposo que, com diu na Carme, ha de ser molt difícil que les persones que no en tinguin puguin aprendre ... però seria bo intentar-ho.
EliminaBenvinguda Helena!
Fa temps que sé que sense l'empatia no podria treballar... és molt i molt necessària per entendre i acceptar moltes coses de les que passen a les persones del nostre voltant, però com diu en XeXu també s'ha de saber posar un límit perquè sinó pots acabar patint mals que no et pertoquen...
ResponEliminaLes fotografies fan posar la pell de gallina.... un projecte preciós, però alhora ben tristot, no??
Petonets!!
Les vendes van destinades a la canera d´Inca, ja es sap que no és suficient, però pas a pas anem fent per treure la tristor d´aquest món que ens ha tocat viure.
EliminaBessets.
Fa un any i mig, vaig veure un d'aquells gossos caçadors abandonat, amb la cama trencada, i encara ara em fa patir el record. Et fas conscient de la fragilitat de la felicitat, de l'estupidesa de les convencions.
ResponEliminaEstem en un món d'esclavitud i servilisme, quan ja no serveixes, quan molestes ... ja no existeixes.
EliminaBenvinguda, nina!
Tenia ganes d'anar-hi, a veure si no me la perdo...
ResponEliminaMés que empatia necessiten els que abandonen aquests animalons. Els hi manca humanitat.
Si pots, no te la perdis Francesca.
EliminaBona setmana!
Un dia, tot circulant per Girona amb cotxe, de sobte em trobo amb els cotxes aturats i el semàfor en verd.
ResponEliminaQue deu passar ens preguntem els conductors ?
Doncs que un conductor va veure un ocell petit al mig de la carretera i sense pensar-s'ho dues vegades, para el cotxe, baixa, agafa el petit ocell i el deixa en un parc que hi ha a prop del carrer.
Cap cotxe dels que estàvem esperant va tocar el clàxon, cap va fer un gest de impaciència, tots vam fer un somriure i segur que tots vam tenir més bon dia.
Amb això et vull dir que sort tenim que hi ha gent que sap el que val una vida, tot i que sigui petita. i tu segur que ets una d'aquestes persones.
Bona nit, nina.
Això és el que "hauria de ser normal", no et sembla?
ResponEliminaGràcies Pep per explicar aquí que sí es pot aconseguir un món millor.
Uns bessets, nin!
L'empatia hauria de ser una característica intrínseca dels humans, llàstima que com diu la Carme més amunt, es té o no es té. Jo de vegades la tinc massa exagerada, sobretot amb els nens i els animals. Aquest projecte fotogràfic és art i compromís, una molt bona feina i mostra un sentiment molt profund envers els animals (en aquest cas els gossos), i precisament transmet aquesta empatia que tan bé descrius.
ResponEliminaBon dia, petons matiners!
Crec que tots hem arribat al mateix punt, és té o no és té.
ResponEliminaMolt bon dia Sílvia, bessets de migdia!
l'empatia s'ha de cultivar. Els nens no tenen gaire (en contra del que molts diuen) però es feina dels pares inculcar-la. Ara bé,si nosaltres no la practiquem...
ResponEliminaSi, potser s´ha de cultivar, però jo crec que ja s´hi neix. Els pares hi tenim molt per fer, però el caràcter de la persona ja ve de fàbrica i, de vegades, és molt difícil canviar sentiments i comportaments.
EliminaGràcies per venir!
Hola, som na Mar, autora de les fotografíes. No us podeu imaginar l'alegria que he tingut quan he trobat aquest blog (de casualitat) i he vist que algú s'havia interessat en la meva exposició fins al punt d'incloure-hi imatges. I encara he estat més contenta quan he llegit els comentaris i he comprovat que reflexionaveu sobre el tema. Això és el que cercava, moltes gràcies...
ResponEliminaAh! Si algú està interessat l'exposició encara hi és, el que passa és que heu de demanar que us obrin perquè la sala es troba tancada.
Benvinguda Mar!!
EliminaQuina alegria trobar el teu comentari, gràcies!
L´exposició va ser força interessant i per això la vaig voler dur fins aquí, la resta ja ho has vist.
Aferradetes i gràcies per venir!!