Com pot ser?

La meva aportació a Lletres i fils de Núria Lorente

Feia tard, aquesta vegada hauria de passar pel despatx del director. Com més volia pensar, més confós es trobava. Com li podien passar aquestes coses? Com podria excusar-se? Aquell maleït despertador havia tornat a fallar. Estava segur d'haver-li donat corda la nit anterior ... o no era així? Caminava de pressa, sense aixecar la mirada cap als seus companys, que no deixaven de mirar-lo amb expressió de pena. A la fi va arribar, va intentar omplir els pulmons d'aire mentre trucava a la porta del despatx. Es va escoltar un "Endavant" i allà estava ell, assegut a la butaca, mirant uns papers. Només aixecà el cap per dir-li que era l'última vegada que li tolerava aquesta falta. Va treure un sobre del calaix de la seva taula i va allargar els papers i un bolígraf cap a ell. I sense immutar-se li va dir que signés la liquidació. Li va recordar que el podria acomiadar perfectament, sense cap tipus d'indemnització, ja que era la tercera vegada que arribava tard. "Vostè, López, entendrà que no puc fer res més". Agafà el bolígraf, signà els papers, recollí el sobre i donà mitja volta sobre els seus peus. No li sortien les paraules, ni un "ho sento", ni un "ho entenc", ni un "gràcies". Quan va arribar a casa, assegut davant la finestra, tragué el sobre de la butxaca i el va obrir. Començà a comptar les monedes ... quatre euros i cinquanta cèntims, després va treure els bitllets, cent, dos-cents, tres-cents ... pip-pip, pip-pip, pip-pip ... De sobte va fer un salt del llit. On era? Què havia passat? Mirà el despertador, que no parava de sonar, i va respirar profundament, mentre l'aturava.