Tinc l'habilitat de veure coses maques i, fins i tot, de sorprendre'm. Sembla que això ja no hauria de correspondre'm. Hi ha una dissonància entre el que mostra el meu cos i el que diu el meu cap. Potser sigui que estic passant una crisi o és normal a la meva edat? El meu cap tiraria endavant amb tot, però el meu cos m'atura la majoria de vegades. Sempre he estat molt rebel i potser sigui per això que no pugui tenir la pau interior que reclamo.
Avui, dia de la meva Santa, a unes hores del meu aniversari, m'agradaria que per un dia poder tenir una treva. Una estona amb que cos i cap fossin un.
L'habilitat o la capacitat de veure coses maques i la de sorprendre't, jo diria que corresponen i poden ser pròpies de qualsevol edat. Per què no?
ResponEliminaÉs molt cansat que el cos vagi per un costat i el cap per l'altre, entenc que demanis una treva... espero que la treva et sigui concedida i que hagis passat un bon dia de la teva santa i que per molts anys puguis anar-ne complint més i més, amb la pau que necessites... els millors desitjos per a tu, bonica!
Acostumada a que tant cap com cos vagin a la par, aquests darrers anys veig que no és així. Això em crea una lluita en mi mateixa que sembla que no té fi. Suposo que ens passa a molts, però encara ho he d'entendre...
EliminaMoltes gràcies, nina!
Aferradetes.
Per molts anys i per molts anys.
ResponEliminaFelicitats i felicitats.
Gràcies i gràsis, Xavier! 😉
EliminaAferradetes.
Doncs potser és una bona manera de veure-ho. Sempre he fet més cas del cap que del cos, jo. Però a partir de certa edat, potser convé escoltar més el cos i no fer-li tant cas al cap, que segurament s'autoenganya. El cos sap el pa que s'hi dóna...
ResponEliminaCom que passo el dia següent, l'aniversari deu ser avui, oi? Doncs per molts anys!
Suposo que els anys hi tenen molt a dir.
EliminaSí, avui és el meu aniversari. Gràcies!
Aferradetes, Xexu.
Jo crec que sempre he fet més cas del cap que del cos. Això si, amb el pas dels anys, "l'opinió" del cos ha anat agafant força i molt probablement ara "mana" tant com el cap.
ResponEliminaMolts petons i moltes felicitats!
Dec estar en procés d'escoltar el cos, sempre que no mani més que el cap.😉
EliminaMoltes gràcies, Josep!
Aferradetes.
No sé com a partir d'un moment el cap i el cos agafen camins diferents.
ResponEliminaI no és fàcil intentar que no es barallin.
Sé del que parles.
El meu cap fa temps que no em fa cas i al meu cos el tinc sotmès a una rígida disciplina, però em temo que no té gaire bon futur.
Felicitats per partida doble.
I molts petons.
El més fotut és que el cos guanyi al cap i això és el que m'està preocupant. Una mica més de disciplina potser em vagi bé...
EliminaMoltes gràcies, Xavi!
Més petonets de tornada.
Jo trobo que és ben normal que si veus coses boniques, tan el cap com el cos es sorprenguin i jo diria que amb l'edat, potser el cap se sorpren més...Ha estat el teu Sant i el teu aniversari?( m'ha semblat entendreu així) Felicitats i per molts anys!
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Em sorprenc sovint, no sé si serà bo o no. 😉
EliminaAhir va ser Santa Paula i, avui, l'aniversari. Gràcies!
Aferradetes, Roser.
Feliz Cumpleaños, sa Lluna. Por aquí el invierno manifiesta una invariable actitud rebelde frente al calendario. Hoy ha sido un día precioso. Parece Mayo.
ResponEliminaQué envidia! Por aquí está haciendo un invierno como toca ser (para algunos), lluvia, frío, muuucho frío. En fin, hay que pasarlo!
EliminaMuchísimas gracias!
Salut y un fuerte abrazo.
Bé nina, tot això només vol dir que complim anys i que el cap es creu que pot anar per on vol, així que de tan en tant cal dir-li i recordar-li que menys auques, que ja no estem per a moltes alegries i que hi ha de ser sempre responsables amb la nostra edat. I ja veus p'els comentaris, gairebé tots estem en el mateix estat, cada vegada ens mana més el físic que les il·lusions. Què farem! Paciència!
ResponEliminaPetons i felicitat Paula
Tens tota la raó, és una lluita constant, però crec que assumir-ho ens costa molt. I no és perquè em faci gran, això és llei de vida. Suposo que el fet d'estar sola influeix molt, perquè tens massa temps per pensar-hi. Crec que la paraula és acceptació, tot i que el meu cap encara no hi entra... Paciència en tinc per regalar, potser millor pensar menys i anar fent.
EliminaMoltes gràcies per tot, Alfons!
Aferradetes i petonets.
Una reflexió molt interessant i plena de raó. És cert, moltes vegades el cap pensa i el cos frena. Per què? I amb una mica de retard... Moltes Felicitats!!!, i una forta abraçada, Lluna.
ResponEliminaHo tinc molt difícil. Sempre espero que això desapareixerà un moment o altre, però de moment no ho aconsegueixo.
EliminaMoltes gràcies, Jordi!
Aferradetes.
Es bueno que nunca dejemos de sorprendernos. Ayyy amiga cuerpo y mente con el tiempo parece que riñen y cada uno va a su aire. Y nos cuesta que vuelvan a ir en la misma dirección. Venga que lograrás superarlo. Y Felicidades.
ResponEliminaBuen fin de semana. Cuídate.
Un abrazo.
Incluso me sorprendo de que me sorprenda.
EliminaEspero que pronto se pongan a la par, para quedarme más tranquila.
Muchas gracias, Laura!
Aferradetes.
A capacidade de nos maravilharmos com o que nos rodeia , não tem a ver com a idade...Tem mais a ver com a sensibilidade.
ResponEliminaParabéns !
Quan una es fa gran, sembla que ja ho sap tot, que ja ho ha vist tot... i no, suposo que tens raó que va amb la sensibilitat. Gràcies!
EliminaUna aferradeta.
Per molts anys i desitjant que el teu desig es complexi !!
ResponEliminaSalut !
Esperem-ho!
EliminaGràcies, Artur.
Aferradetes.
És una bona habilitat, aquesta de veure coses maques. I això del cap i el cos, que difícil que estiguin en equilibri.
ResponEliminaAmb retard, però espero que hagis passat un bon sant i feliç aniversari. I tant debò hagis tingut aquesta treva tan esperada.
Per molts anys i aferradetes, Paula!
De vegades se'm fa molt complicat...
EliminaAquí mai s'arriba tard. Gràcies!
Aferradetes, Núria.
Tot i que amb retard, felicitats i per molts anys, lluna!
ResponEliminaJo també sóc d'aquells que, a poc a poc i sense ganes. han hagut d'anar fent més cas al cos, però seguisc resistint-me a acceptar-ho de bon grat. Sé que, al remat, guanyarà ell, però tot i que de vegades em fa patir un poc, m'agrada no posar-li-ho fàcil... Salut. força i abraçada gran!
La meva lluita és aquesta, m'estic resistint a acceptar-ho. Sé que un moment o altre em guanyarà, però imagino que ho hauré paït més o menys.
EliminaGràcies, Alfred!
Aferradeta ben forta.
"Tenir capacitat de veure coses maques"!! És una definició d'una qualitat preciosa!... Molta gent no la té.
ResponEliminaÉs trist perquè, de fet, hi ha gent que només veu les coses lletges i, el cert és que, en aquest món, estan totes barrejades i, en un dia lleig, si un sap mirar bé, segur que pot trobar instants preciosos... i aquests instants preciosos ens han de fer somriure, ens han d'animar i donar força!
Per cert... FELICITATS!! :-DD
Suposo que veure les coses maques m'ajuda a no baixar al pou. De vegades és molt complicat, però hem de tenir forces sempre per a treure un somriure. I avui el m'has tret tu. Moltes gràcies!
EliminaAferradetes dolcetes, Assumpta.