Ningú no t'espera,
ningú pensa en tu.
Com un ésser invisible
vas atiranyant per la vida
amb petits tresors i records
que omplirien un calaix.
Tan petita et vas fent
que una bufada de vent
et faria desaparèixer.
Qui podria enyorar-te?.
Un cor noble,
una mà amable...
no, ningú pensa en tu,
ningú no t'espera.
[Abril ~ 2022]
És molt trist el desemparament,
ResponEliminade molts éssers i més quan
es tracta de nens.
Si tots els éssers,
tenen importància
sobretot els humans,
imagina't els nens,
que s'han de tractar
amb més serietat.
Petonets, sa lluna!!!
És molt trist en nens i no tan nens.
EliminaTothom necessita algú a la vida per ser plena.
Petonets, Alfred.
Em temo molt que això és el que ens espera.
ResponEliminaUn poema molt dur però molt cert.
Petons.
Potser no s'esperi, però sí que hi és.
EliminaPetonets, Xavi.
Molt trist, però molt real a la vegada. Tant de bo que sempre puguem tenir algú amb qui comptar com diu la cançó.
ResponEliminaQuin públic més "entregat" que tenen aquests Txarango. M'agrada molt la cançó i l'ambient del vídeo.
Una abraçada de complicitat, Paula!
És molt trist i molt dur haver de fer el camí tan sol...
EliminaUna cançó que diu molt.
Aferradetes ben fortes, preciosa.
Poema fascinante que me deliciou ler
ResponElimina.
Hoje, em Portugal, celebra-se o dia da liberdade … Abraço.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Visca la llibertat!
EliminaMoltes gràcies, Ricardo!.
Aferradetes.
Extraordinari, i lamentablement descriptiu "poemet".
ResponEliminaLa foto està molt ben triada.
Aferradetes
I molt real, massa.
EliminaGràcies, Josep!.
Aferradetes.
I d'altres ni s'imaginen quant se'ls arriba a pensar.
ResponEliminapodi-.
Suposo que parles dels que ja no hi són...
EliminaPer a mi, en vida, no basta només pensar, calen fets.
Aferradetes, Carles.
Em referia a gent que ja no hi són però pel fet que han pres altres camins i tot i no tornar-nos a trobar penso molt en ells encara.
Eliminapodi-.
Vist així... però segueixo pensant de la mateixa manera, està bé pensar amb algú, però aquest algú ho sap?.
EliminaQuè li diria a aquesta persona que creu que és invisible?
ResponEliminaPer exemple que la seva llum segueix enlluernant.
De vegades una aferrada o una mà, sense dir res, t'acompanya més.
EliminaAferradetes, Xavier.
magnificas palabras
ResponEliminaBeso
Muchísimas gracias, Toni!
EliminaBesos.
Un tema complex, gens senzill. Caminem cap a una solitud indesitjada, i ho provoca el cada cop més ferotge individualisme que la nostre societat dirigeix. Les xarxes socials mateix, són un miratge. Pur fum.
ResponEliminaAferradetes Paula!!
Tothom necessita un "compta amb mi", pero ja no només de paraula i tampoc vull reduir-ho a quan un no està bé. Cada cop ens anem fent més lluny dels ésser sociables que hauríem de ser...
EliminaAferradetes, Joan.
Un poema molt colpidor. Sempre hi ha un moment a la vida que ens podem sentir orfes. Salut !!
ResponEliminaI dos... i més...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes.
Quiero pensar, en mi ilusión, que no hay nadie invisible... Sí, ya sé, soy un iluso...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
A mí también me gustaría... pero cada día más, desgraciadamente.
EliminaAferradetes, amic..
És molt trist i molt dur quan es té aquest sentiment d'invisibilitat que et va rosegant per dins. En moments així, saber que hi algú que digui "Compta amb mi" dona un alè d'esperança, una mà que demostri que algú pensa en tu.
ResponEliminaAferradetes, nina
És inacceptable, però passa i és molt dur i trist saber què no hi ets per a ningú.
EliminaAferradetes, bonica.
La solitud en un món amb excés de gent... contradictori, no?
ResponEliminaSí, ho sembla... però tan real!.
EliminaAferradetes, Risto.
és una forta sensació que molts hem viscut i vivim, però sempre esperem que sigui això: una sensació
ResponEliminaAferradetes Lluna :)
El que se sent així, no crec que "esperi" que només sigui una sensació...
EliminaAferradetes, nina.
La solitud és el major mal del nostre temps. És així. Molt trist i dolorós, però ben cert. Amb molt poques paraules l'has descrit molt bé: quan sentim que ningú ens espera, encara que estiguem envoltats de gent. La pandèmia no ens ha fet canviar. Ja vivíem abans en una societat individualista, cada vegada més, i ara també. La nena de la teva foto segurament encara tindrà por dels monstres que s'oculten de nit sota el seu llit. Tant de bo de major no descobreixi que aquests monstres són la seva única companyia durant el dia. Aferradetes ben fortes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaHi ha moltes maneres de "veure monstres". Aquest en particular és molt gran i fort i molt difícil de combatre. L'home promet moltes coses que, una vegada passat el perill, malauradament no compleix.
EliminaAferradetes, Alfons.😘🤗
Una foto preciosa, però aquesta nena no te pinta de sentir-se sola, té una nina un cotxet per a passejar-la i va-molt ben abillada... Segurament és pitjor sentir-se rebutjada que invisible!!! Per cert, m'encanten els Txarango.
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Crec que la invisibilitat té molt a veure amb el rebuig.
EliminaMoltes gràcies, nina!.
Petonets.
Tiene que ser muy triste sentirse invisible. La soledad no deseada es muy cruel. Y por desgracia hay mucha amiga. Duro poema.
ResponEliminaUn abrazo.
Tan triste y doloroso como cierto. Las envidias, los celos, los malentendidos, la pésima comunicación... todo ello nos lleva a ser una sociedad cada vez más invisible.
EliminaAferradetes, amiga.
Aquest comentari "Tothom necessita algú a la vida per ser plena" el subscric plenament. Oscar Wilde deia que preferiria ser un captaire abans que deixar de tenir algú al cor.
ResponEliminaNo tenir ningú que pensi en tu o que no t'esperi, no implica necessàriament que tu no tinguis algú al cor.
EliminaAferradetes, nina.
Deix de mirar-te en el toll
ResponEliminaque la pluja ha pintat al terra
per veure-hi
el teu mirar solitari.
Deixa de mirar-te
o no et creixeran
les ales de fada,
ni es faran punxegudes
les orelles.
Deix de mirar-te
o el pols màgic no sortirà
de les teves mans
i seràs una altra mortal
que ningú mira.
Ets la fada
que cada nit m visita i no veig,
però em fa sentir al cor
les belles paraules
que de vegades escric,
i de vegades són esborranys,
però sense la fada
de les paraules dolces
qui seriem nosaltres.
Tinc necessitat de tu,
encara que no sempre et vegi,
però realment,
sempre et sento a prop meu
i m’ensenyes,
petita, a estimar,
amb mots,
amb presència,
encara que a cops
no et vegi.
Vine cada nit,
cada dia,
cada vesprada
o a la matinada
amb la rosada,
que bell sentir-te
tant prop meu
a cada instant.
Què bonic el teu poema!.
EliminaMoltes gràcies i moltes aferradetes, nina!.