Bonic poema i ambientació musical, amb un pòsit de tristesa i melancolia. És bonic recordar, encara que a vegades faci mal. Em sembla reconèixer a en Xavier en la silueta de la foto. Aferradetes fortes, Paula, carregades de present, que és l'única cosa que posseïm!!😉🤗😘
Els records ja ho duen això, te'n pots trobar alegres i tristos, però tant uns com els altres han quedat ben aferrats a la memòria com a fets importants. El present per a mi no existeix, en el moment que una obra la boca ja és passat, tot i que cadascú ho vegi de diferent manera... per exemple, n'hi ha que pensen que l'avui és el present... Moltes gràcies!.
lindas palabras.
ResponEliminaBeso
¡Muchas gracias!.
EliminaBesos.
Quina malenconia, de poema i de música.
ResponElimina(Són les Medes?)
Moltes gràcies!.
EliminaSí, són les Illes Medes cap el 2017.😉
Aferradetes, Xavier.
Trist i sentit poema. Molt maco.
ResponEliminaAferradetes,
Moltes gràcies, Llorenç!.
EliminaBon dimarts!.
Aferradetes.
La malenconia per ser perdut,
ResponEliminala tristesa de rebuscar
al propi interior,
els traços que van quedar
a la memòria,
que sorgeixen
sense demanar-ho.
Aferradetes, sa lluna!!!
Com menys t'ho esperes i en qualsevol instant.
EliminaAferradetes, Alfred.
Excel·lent poema i una gran foto!
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies!.
EliminaAferradetes, Josep.
Foto, poema e musica, deslumbrantes de ver, ler e ouvir. Bela publicação.
ResponElimina.
Uma semana feliz … cordial abraço
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Moltes gràcies per les teves paraules!.
EliminaAferradetes, Ricardo.
Feliz lunes de pascua ^^
ResponElimina¡Feliz martes, ya!.😉
EliminaUn abrazo.
Ja m'havia semblat que eren les Medes...
ResponEliminaUn poema nostàlgic i preciós. Diu moltes coses, moltes més que les paraules que conté.
Aferradetes dolces, ninona!
Sí, és cert, moltes més de les que es poden veure.
EliminaPreciós indret, sobretot a l'hivern.😉
Aferradetes, nina.
Bonica foto, aquesta persona segur que recorda, que en aquest mateix indret temps ha, va contemplar el mar amb el ser estimat.
ResponEliminaBon vespre, Lluneta.
Podria ser una bona interpretació de la imatge... qui sap!.
EliminaAferradetes, Roser.
Molt inspirada!!
ResponEliminaAferradetes!
Moltes gràcies, Joan!.
EliminaAferradetes.
Un poema on la tristesa demostra que pot ser maca.
ResponEliminaM'agrada molt.
Petons.
Poden conviure les dues.
EliminaMoltes gràcies, Xavi!.
Petonets.
La mar i la malenconia un cop de bracet.... que bonic que ho fas !.
ResponEliminaBona setmana :)
Moltes vegades van ben juntes.
EliminaGràcies, Artur!.
Aferradetes.
Tristes y sentidos versos ante ese mar que siempre gusta ver.
ResponEliminaBuen miércoles Paula.
Un abrazo.
¡Muchas gracias, Laura!.
EliminaFeliz noche.
Aferradetes.
Bonic poema i ambientació musical, amb un pòsit de tristesa i melancolia. És bonic recordar, encara que a vegades faci mal. Em sembla reconèixer a en Xavier en la silueta de la foto. Aferradetes fortes, Paula, carregades de present, que és l'única cosa que posseïm!!😉🤗😘
ResponEliminaEls records ja ho duen això, te'n pots trobar alegres i tristos, però tant uns com els altres han quedat ben aferrats a la memòria com a fets importants. El present per a mi no existeix, en el moment que una obra la boca ja és passat, tot i que cadascú ho vegi de diferent manera... per exemple, n'hi ha que pensen que l'avui és el present...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes de dilluns, Alfons.😘🤗