INSTANTS ViUS

Quan miro una imatge,

alguna cosa sorgeix

entre la foto i jo.

Aleshores penso: 

desitjo l'aigua, la sal, l'aire

i el teu somriure enmig de la gent.

S'entreobren instants ben vius

i me n'adono que només és memòria.

[Juliol ~ 2024]

RASTRE

No busco un PERQUÈ,

només un QUAN  i  un ON

per dibuixar-te de NOU.

[Juliol ~ 2024]

RETRAT

 

Parlen els ulls,

no calen més paraules.

Llengua trapella.

[ Juliol ~ 2024 ]

LA MUNTANYA

Festa al poble, amunt a la muntanya un ulls vigilen amagats per l'ombra. Sense adonar-se'n ningú, un noi ha pujat al campanar. Els ulls vigilants de la muntanya no se'n perden detall. A la festa, els músics toquen les seves millors cançons, mentre els joves ballen i criden exultants. El noi ha pujat a la part més alta i des d'allà mira cap avall, fa una passa enrere, el vertigen li juga una mala passada. Així com pot s'asseu, tot mirant cap a la muntanya, hi veu una cara molt seriosa, amb els ulls com si estiguessin trists... no, més bé enfadats. Sent una veu, mira cap una banda i l'altra i no veu qui xerra. Espera uns instants i aquest cop sí que sap d'on ve...

-Pere, què et passa?  

-Tu ho saps bé- contesta en Pere.

La resta de la conversa es queda entre ells dos. En Pere s'aixeca i, poc a poc, comença la baixada. En arribar a prop dels seus amics, tots l'acullen i l'aixequen enlaire en un tres i no res corejant el seu nom, "En Pere, en Pere, en Pere és el millor!"...

Aquella nit no l'oblidarà mai, la muntanya li salvà la vida.

CORATGE

 

☁ Tanques ☁ 

ViA - 1

"Atrapada sota la pluja".  Sa lluna, desembre 2023

a   RELATS de la CARME

Anava amunt i avall, mirant la gent que baixava d'aquell tren aturat a la Via-1. Semblava que esperava alguna persona perquè estava molt atenta a cada moviment, però la seva expressió no canviava gaire. Es girava, de tant en tant, com si volgués que ningú s'escapés de la seva mirada. La gent s'afanyava en veure que plovia, gairebé ningú la mirava, tothom tenia pressa per arribar a casa. 

Una vegada que confirmà que ja no hi havia cap persona, va treure una llibreta i un bolígraf de la seva bossa de mà. Mentre escrivia, anava dient en veu baixa, "47, més el maquinista i el revisor 49, a les 22:30... hauria de canviar de feina, tant si plou com si neva aquí em tens, maleïdes estadístiques...!" I se'n va anar més que de pressa cap al cotxe, a esperar l'arribada del proper tren.

BROT

Quan tot sembla perdut, gairebé mort, 

surt un brot per tornar a la vida.

Potser no tan esvelt, ni tan àgil,

 l'única opció que li queda 

és ser més fort que ella 

 per tornar a somriure.

[Juliol ~ 2024]

PiNTA'M

Pinta'm les ungles 

d'un color que es vegi.

Ric quan no em veus.

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

Ric quan no em veus

però vaig deixant pistes:

riuen rellotge i ungles.

[Carme]

- - - - - - - - - - - - - - -

Plegats riuen, 

llavis i ulls rere la mà.

Imagineu-ho !

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

A learning process:

Most girls do love this color.

But life is not pink.

[Sean]

RECLAMACiONS

A/Departament d'Administració. 

Benvolguts senyors: 

En referència a la seva resposta a la meva solicitud del 21 de gener, núm. 77667766, dient-me que desconeixien la ubicació real de casa meva, les he de dir que "algú" va venir a tirar la línia (què per cert me l'han deixada ben plantada dins la finca) i des d'aleshores ni tinc telèfon, ni internet i, per no tenir, ni corrent. Ja han passat gairebé sis mesos i no hi ha ni rastre de cap ésser humà per casa. L'únic que m'ha arribat és el contracte, la factura de la instal·lació i la seva resposta. 

Desprès de pensar-m'ho molt, he decidit cancelar el contracte amb vostès i tampoc penso pagar la factura, ja que van ser vostès qui es posaren en contacte amb mi i m'oferiren l'oro i el moro i l'únic moro que conec és al Youssef que ve de Pasqües a Rams a cercar esclata-sangs.

Per això, ja poden venir a recollir els pals i els fils de la finca (que veig que sí van trobar per posar-los) i tots tan contents!;  jo seguiré amb el meu llum d'oli i si vull xerrar amb algú, baixaré al bar del poble i faré la trucada que en vingui de gust. 

I per que consti com cal i no em diguin que no han rebut cap avís, baixo al poble a xerrar amb D. Llorenç, el notari, ell em dirà com ho he de fer perquè els hi arribi a la seva Companyia.

Adéu-siau!

Puig de l'Ofre, a 18 de Juliol de 2005. 

xxx 

Sign. Arnau Vaquer i Bover.

RiALLA

Només quan riu, 

menjar-me-la a petons

em dóna vida.

[Juliol ~2024]

. . .

Dissabte al matí em va despertar el soroll estrepitós d'unes veus i rialles. Vaig mirar l'hora, pegant un bot del llit i per darrera de les persianes tancades vaig mirar d'on venien les veus i qui eren els que gosaven posar fi al meu somni. Un grup de joves cridaven, mirant cap al carrer; des d'on era no podia veure a què o a qui cridaven, només sentia una veu llunyana que semblava dir: "Veniu cab..., no em deixeu sol". De primer moment vaig pensar en una cursa (en fan sovint per aquí), però passats un segons no arribava ningú, ni a peu ni amb cap vehicle. Decidida a veure què passava, vaig obrir la finestra que dóna al carrer principal... després de la primera impressió, vaig agafar la càmera i si cliqueu el vídeo podreu veure la seqüencia dels fets.

El pobre noi fermat, s'esgargamellava cridant: "Si us plau, doneu-me un euro!" (mirant a cada persona o vehicle que passava), "Veniu aquí!" (als nois que seguien rient-se), "Em fan fotos, sortiré al diari!" (mirant-me a mi); fins que s'anaven aturant per donar-li l'euro reclamat. Cada cop que n'hi donaven un, cridava: "Eiii, un euro, un euro!"...

No sé si era un comiat de fadrins o què, però el noi no es podia moure fins aconseguir 20€ per l'esmorzar i tant que ho va aconseguir!. Desprès el desfermaren i tots plegats ben contents anaren a esmorzar i a seguir la festa.