RiALLA

Només quan riu, 

menjar-me-la a petons

em dóna vida.

[Juliol ~2024]

. . .

Dissabte al matí em va despertar el soroll estrepitós d'unes veus i rialles. Vaig mirar l'hora, pegant un bot del llit i per darrera de les persianes tancades vaig mirar d'on venien les veus i qui eren els que gosaven posar fi al meu somni. Un grup de joves cridaven, mirant cap al carrer; des d'on era no podia veure a què o a qui cridaven, només sentia una veu llunyana que semblava dir: "Veniu cab..., no em deixeu sol". De primer moment vaig pensar en una cursa (en fan sovint per aquí), però passats un segons no arribava ningú, ni a peu ni amb cap vehicle. Decidida a veure què passava, vaig obrir la finestra que dóna al carrer principal... després de la primera impressió, vaig agafar la càmera i si cliqueu el vídeo podreu veure la seqüencia dels fets.

El pobre noi fermat, s'esgargamellava cridant: "Si us plau, doneu-me un euro!" (mirant a cada persona o vehicle que passava), "Veniu aquí!" (als nois que seguien rient-se), "Em fan fotos, sortiré al diari!" (mirant-me a mi); fins que s'anaven aturant per donar-li l'euro reclamat. Cada cop que n'hi donaven un, cridava: "Eiii, un euro, un euro!"...

No sé si era un comiat de fadrins o què, però el noi no es podia moure fins aconseguir 20€ per l'esmorzar i tant que ho va aconseguir!. Desprès el desfermaren i tots plegats ben contents anaren a esmorzar i a seguir la festa.