06 d’octubre 2025

NUSOS


En mans del temps la vida s'enreda,
cordes tenses de somnis, nusos d'existència.
Amb cada anhel lligat, un sospir es queda
i al frec de pell, se sent la resistència.
A cada nus la vida avança, 
entre llum i ombres, l'essència dansa. 
[Octubre ~ 2025]

28 comentaris :

  1. Me parece preciosa esta entrada, desde la imagen hasta tus letras. Y qué razón tienes que en la vida hay nudos que se enredan, lo importante es desenredarlos y seguir avanzando. Porque la vida es así dual, tiene espinas y rosas, luz y sombras.

    Que tengas una feliz semana, Paula.

    Besos enormes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias!
      Unas veces podemos, otras quedan esos nudos enquistados y no hay forma... pero así es la vida...
      Feliz martes, María.
      Un fuerte abrazo.

      Elimina
  2. Me gusta esa foto. Muy expresiva.

    Beso

    ResponElimina
  3. La vida en si mateixa és un gran núvol!
    Molt bona foto.
    Aferradetes Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies!
      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  4. Preciós, intens i profund aquest poema. Amb unes imatges que entren molt endins.
    Em trec el barret.

    Aferradetes, preciosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme!
      La foto està feta a la tele. ;-)
      Aferradetes, nina.

      Elimina
  5. It's a delight to read your poems.

    ResponElimina
  6. Preciós poemet, m'agrada molt aquesta mena de veure el transcurs de la vida.

    Petonets, sa lluna!

    ResponElimina
  7. A força d'anys es van afegint nusos i nusos i arriba el dia que ja no pots desfer-los.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, però l'essència hi és.
      Petonets, Xavi.

      Elimina
  8. Preciós i rodó poema amb unes rimes atractivament estructurades.
    Aferradetes, Paula!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves paraules, Joan!
      Aferradetes!!

      Elimina
  9. Amb la fotografia del nus i les mans que subjecten la corda, el teu poema que fa pensar en els nusos que hem hagut de desfer al llarg de la vida, i aquestes belles notes de piano, he passatuna bona estona d'una tarda de tardor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I no són pocs, uns els desfem i altres es queden enganxats per sempre.
      Em fa molt contenta saber que has passat una bona estona.
      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  10. Las luces y las sombras son parte de la vida diaria. La vida es intensa y esas manos seven fuertes y bien preparadas para vencer cualquier obstáculo.
    Muy buena imagen que concuerda con los que expresa en tu texto escrito.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esas manos incluso no necesitan deshacer nudos, directamente los saltan. ;-)
      ¡Muchas gracias!
      Aferradetes, Antonia.

      Elimina
  11. Qué hermosa metáfora, Paula. La vida, trenzada entre deseos y heridas, siempre buscando el equilibrio entre la luz y la sombra… me ha encantado cómo lo expresas.
    Un petó, Paula :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Ay, el dichoso equilibrio!, qué complicado es mantenerlo.
      ¡Muchas gracias!
      Aferradetes, Gumer.

      Elimina
  12. Bona metàfora del que és la vida. Espero que els nusos premin però no ofeguin. Bona nit Sa Lluna!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo es puguin desfer tots.
      Moltes gràcies!
      Bona nit, Xavi.

      Elimina
  13. La vida se enreda y se desenreda, en un constante ejercicio por llegar a donde a veces no queríamos llegar.
    Un abrazo fuerte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas veces lo hacemos de la mejor manera, o al menos eso pensamos...
      Besos, Sara.

      Elimina
  14. És una molt bona al·legoria. I amb molt de sentiment, m'hi projecto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, nina!
      Aferradetes.

      Elimina

Benvinguts al racó!