Era un dia silenciós a la serra, on els arbres mastegaven el vent i els niguls es passejaven com si haguessin visitat un spa. El meu company, un peix taronja carbassa, va decidir que era hora de donar-me una empenta cap a l'aventura.
—¡Anem-nos!, va dir en veu alta, tot i que no tenia boca.
Ens vam trobar en un punt al costat d'un pi que semblava estar amagat darrere d'un toll de mel.
—Què fem aquí?, vaig preguntar mentre mirava el meu peix amb menyspreu.
Ell, sense immutar-se, em va picar l'ullet i es va llançar cap a la mel. Va ser llavors que vaig comprendre que "havíem d'enraonar amb la lluna". I així, amb cada mos, ens elevarem en un vol absurd cap a allò desconegut.
* Proposta de Sean Jeating, publicat a River
Moltes paraules, per ficar dins del text, sent una juguesca que t'ha quedat d'allò més bé.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Sembla un somni molt estrany, però alhora ben divertit.
ResponEliminaSí que és surrealista el teu relat, però te n'has tornat a sortir d'allò més bé lligant totes les paraules. Felicitats!
Abraçades!!
Imaginatiu ho és. Fantasieges amb els mots d'allò més bé!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
No hi ha repte que no aconsegueixis, al menys en el camp de les lletres ! :... ni per surrealista que pugui ser : )
ResponEliminaUna abraçada !!.
Un relat psicodèlicament encantador i amb l'imatge adequada!
ResponEliminaAferradetes Paula