El cotó és un núvol petit
que s'ha deixat caure a terra,
mentre el vidre, fred i transparent,
amaga la fragilitat
darrere una llum serena.
Tot allò que el vidre calla
la llum ho acaba dient,
entre la fusta i el reflex
la bellesa resta quieta
com un batec transparent.
El silenci hi fa estada,
com una veu apagada,
el cel hi deixa el seu color
i el vidre en guarda l'escalfor
fins que la tarda s'acaba.
[Agost ~ 2026]
M'agrada molt com has enquadrat aquesta atractiva finestra, amb el reflex dels dipòsits d'aigua retallats en el cel.
ResponEliminaAferradetes Paula
Molt agraïda per les teves paraules, Josep.
EliminaAferradetes!
Linda foto e tuas palavras sempre perfeitas!
ResponEliminabeijos, chica
Molt amable, chica.
EliminaPetonets.
Because of the obviously poor translation, I can’t quite grasp the meaning of your poem.
ResponEliminaI am pretty sure, though, it's good. ;-)
La pau de la nit, Paula.
Xerra principalment del vidre i de les coses que s'hi reflecteixen...
EliminaEncara que no ho hagis entès, gràcies!
Bon vespre, Sean.
Quins colors més bonics que té la teva fotografia i quin ritme aquest poema! Sembla una cançó.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
Moltes gràcies!
EliminaNo m'hi havia aturat a pensar-ho. Algun compositor a la sala?...
Aferradetes, preciosa.
The sky does leave its color in the beautiful glass. I enjoyed your poem.
ResponEliminaEl cel i els dipòsits d'aigua. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Mimi.
How lovely, and in the end Enya even sings...Thank you!
ResponEliminaHug, Andreja!
Moltes gràcies a tu!
EliminaAferradetes, Andreja.
El vidre com a frontera poètica.
ResponEliminaM'agrada.
Petons.
Per tot ens envolta la poesia, només cal obrir bé els ulls. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Xavi!
Petonets.
Una combinació perfecta dels versos amb la imatge. M'ha agradat aquest "batec transparent" de la finestra que, convertida en un mirall, amaga la fragilitat interior mentre reflecteix tot el que l'envolta. És molt bo, felicitats!!
ResponEliminaAbraçades.
Un espléndit poema, ple de sentiments.
ResponEliminaAmb el seu mocador,
on es retentien llagrimas,
va netejar la finestre,
posant al vidre gotas
de triste pluja.
Petonets sa lluna!
Me gusta esa ventana.
ResponElimina¡Bravo!!
Your delicate imagery transforms ordinary objects into quiet vessels of light, fragility, and enduring beauty.
ResponEliminaMe encanta Paula, si los reflejos hablarán seguro que nos sorprenderían. Un abrazo
ResponEliminaLa foto és molt atractiva amb aquest reflex i el bell cromatisme. La poesia és molt bonica.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
ResponEliminaTodo lo que el vidrio calla... La luz lo acaba diciendo. Las ventamas reflejan estupendas imágenes.
Buen miércoles Paula.
Un abrazo.
Que maravillosa foto, me encanta. Un saludo.
ResponEliminaPinta el vidre el blau
ResponEliminamés fosc del cel.
Retallat per fustes
que li fan de porticons,
impregna de silenci
el pas d’un temps
que no marxa mai del tot.
Fotografia del reflex
deixa en la retina el que veu
l’esquena i tu veus al davant.
Juga amb el blau del cel
i el marró de la fusta
una paret que blanqueja
al seu voltant.
Deixeu-me pensar
que m’agrada més,
si la imatge del vidre
que reflexa un passat proper
o els porticons
que m’obren el seu secret.
Un reflejo precioso con unos color magníficos
ResponEliminaUn abrazo Paula