Quan vaig arribar al bar, la Sílvia ja m'esperava. Duia una gorra i semblava una mica confosa.
—No sé com explicar-t'ho —va dir.
Sobre la taula hi havia un barrilet petit de fusta.
—Què és això?
—Un regal del meu avi. Abans de morir em va dir que l'obrís avui, però mai no em va explicar què hi havia dins. També va dir que l'havia de beneir i que la participació de la meva futura parella seria important.
Vaig somriure.
—Sembla un joc.
Ella no va riure. Em va mirar amb atenció.
—Per què jo? Si ni tan sols el vaig conèixer...
—No ho sé. Però va insistir molt que hi fossis.
A dins hi havia una fotografia, una carta i una pedra de color blau acer.
La fotografia era difusa. S'hi veia un nen, sol, damunt una moto i a un carrer del mateix poble on estàvem, sota una llum que semblava descriure una òrbita.
—Sembla un nen petit! —va exclamar la Sílvia.
Vaig mirar-la atentament.
—La carta diu: "Si has arribat fins aquí, ja és hora que ho sàpigues"
La Sílvia va girar la fotografia i va quedar totalment en silenci.
—Què hi posa?
Em va passar la foto.
Al darrere hi havia una data d'aquell mateix dia, treinta anys enrere.
I un nom.
El meu.
*Joc a ca la Mimi
Paraules: 1. atenció, 2. vague (confús, difús), 3. òrbita, 4. joc, 5. pensar, 6. insistència, 7. únic (sol), 8. totalment, 9. barril (tonell), 10. beneir, 11. participació, 12. gorra
Color: blau acer
Lindo e emocionante jogo com final maraavilhooso! Bela participação! beijos, chica
ResponEliminaMolt agraïda per les teves paraules, chica!
EliminaPetonets.
La verdad es el final me ha dejado sorprendido... Precioso texto el que nos brindas.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Y mira que ya te han dado muchas sorpresas... aunque yo siempre digo, que el día que no me sorprenda algo, puedo morirme... ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amic.
Uf, no me esperaba ese final. Muy bueno. Viajero en el tiempo? Un abrazo, Paula.
ResponElimina¡Muchas gracias!
EliminaEs una pregunta sin respuesta, de momento. ;-)
Aferradetes, Gil.
Ay, explícame plis. La foto es de la protagonista de tu historia?
ResponEliminaBesitos.
La foto física fue entregada por el abuelo de la protagonista antes de morir, junto a otras cosas en un barril pequeño y le hizo prometer que sería abierto un día concreto con su futura pareja. El niño de la foto aún está por descubrir quién es... Lo que si lleva la foto en su reverso es la misma fecha, treinta años antes y el nombre de la pareja de la protagonista.
EliminaNo sé si he contestado a tu pregunta. ;-)
Besitos, Sara.
M'ha agradat molt com vas creant aquesta atmosfera d'intriga fins a arribar a un final que ens deixa tan sorpresos com els mateixos protagonistes. En aquest relat s'hi escau perfectament el final obert que et deixa amb moltes ganes de saber més sobre aquest secret familiar. Molt bo!!
ResponEliminaAbraçades.
Moltes gràcies!
EliminaM'has fet pensar, ja que es veu que jo no en sé, de fer un joc amb vosaltres i que poguéssiu escriure possibles finals. Deixa-m'ho rumiar una mica. ;-)
Aferradetes, Mac!
Amb aquest inici podria començar una sèrie d'aquelles que no pots parar de veure...
ResponEliminaGenial.
Petons.
Si t'apuntes com a guionista dóna-ho per fet. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Xavi.
Mácnific relat ple de misteri. Amb detalls per esbrinar, es una suposició, el perqué d'aquella trobada.
ResponEliminaLa pedra blau acer, deu ser la clau.
Petonets, Paula!
Moltes gràcies!
EliminaTot té a veure amb aquest experiment de l'avi, qui sap! ;-)
Petonets, Alfred.
Un conte preciós i molt emocionant. M' ha agradat molt.
ResponEliminaUn final obert que fa imaginar moltes sortides
Aferradetes, preciosa.
Em fas contenta, nina.
EliminaHi ha tantas sortides com persones què em llegiu. Potser un dia faci un joc, esperant els vostres finals. ;-)
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Hola, Sa lluna.
ResponEliminaMe ha gustado este final, espero que inventes una segunda parte.
Un beso con achuchón.
Por favor, dime si ves mis entradas (me dicen que no salen mis actualizaciones)
Feliz día.
No suelo escribir segundas partes, mejor vuestra imaginación para ello. ;-)
EliminaTus actualizaciones, como las de todos, sufren últimamente de muchos problemas, por ejemplo este post lo subí ayer sobre las cuatro de la tarde y ya ves a que hora ha salido. La última vez que te comenté, también vi que no habías solucionado lo de la publicidad que sale en tus entradas, quizás sea por eso.
Besos, Marisa.
Vuelves a bordarlo, esto es lo tuyo no caben dudas. Me ha encantado.
ResponEliminaBeso.
A mi edad y estoy descubriendo que equivoqué mi carrera. ;-)))
Elimina¡Muchas gracias!
Beso
Buen reto logrado. Eres genial para inventar historias.
ResponEliminaSaludos.
¡Muchas gracias!
EliminaAferradetes, Antonia.
Missatges per al futur que ja és present.
ResponEliminapodi-.
Alguna cosa estranya hi ha en aquest missatge, quina?... no ho sé, de moment. ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Precioso trabajo de edición. Una foto entrañable .
ResponEliminaAbrazo
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
Tot el context és original i imaginatiu. El teu estil és ric en expressions i amb els girs finals.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Molt bons són els teus relats que fas per les teves magnífiques fotos, una llàstima que no els puguem gaudir...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan!!!
Una història molt ben trenada i amb un final inesperat.
ResponEliminaLa foto, entranyable a més no poder!
Aferradetes Paula
Molt agraïda per les teves paraules, Josep.
EliminaAferradetes!
Se m'acudeixen diferents explicacions: el nen de la foto és el noi, això sembla clar. Però... Per què, el seu avi, tenia aquesta foto? Sabia que el nen seria la seva parella? Per què just li ensenya la foto el dia que està apuntat a la foto? Per què volia, el seu avi, que hi fos la seva parella en el moment en què obris el cofre i es trobés la foto?
ResponEliminaIntriguing and fascinating a read! Gràcies, Paula.
ResponElimina