Quan la pobresa entra per la porta, no sempre depèn de nosaltres. No la vol ningú. Veus com se'n va allunyant l'amor dels amics i, el que és pitjor, de la família. Et quedes aïllat en un món que no entens però que és la teva realitat. Realitat que es va formant segon a segon i que mai podràs endevinar. La gent que passa al teu costat no et veu, ni tan sols et mira. No vols anar enlloc amb les sabates trencades, ni amb la roba vella. La pobresa habita amb tu, però no vols perdre la dignitat... quina?. I així com passen els dies, la roda es va fent més grossa i te n'adones que per viure no calen gaire coses. Que la gent que està al teu costat, hi és perquè així ho vol, sense cap necessitat de demanar-ho... són pocs, molt pocs, realment els necessaris per seguir endavant. I d'alguna manera, et sents lliure.
28 de febrer 2023
25 de febrer 2023
L'iLLA DEL VENT
Ma Lin, segle XIII, 靜聽松風 a RELATS CONJUNTS
En aquell poblet petit d'un país indeterminat s'explicava una història molt antiga que passava de pares a fills. Se contava que a la llunyania, entre l'espessa boira, hi havia una illa anomenada "L'illa del vent", on la màgia brotava per tot arreu, però que només els que hi anaven podien gaudir d'ella. Havies de ser molt i molt valent i només tenia un inconvenient, que a la tornada (si tornaves) ningú podia explicar res del que havia passat. En Pere i en Joan estaven amb un pam d'orelles cada cop que algú en parlava...
—Hi vull anar... però no sol—, va dir en Pere, tot mirant en Joan.
—No sé! i si no tornem?.
—Això voldrà dir que s'hi pot viure molt bé.
—Ningú explica com s'hi viu, només que té molta màgia...
—Tens raó, però qui no s'arrisca, no pisca.
Els dos van idear un pla. De partir, millor a finals de maig, que comença el bon temps i no tindrien tanta boira de camí. S'endurien menjar per una setmana i els estris per cuinar i dormir. Sempre podrien tornar abans si no els agradava allò que els oferia l'illa.
I dit i fet, arribà el moment de partir, carregaren de matinada, perquè ningú no els veiés sortir. Després d'una llarga i pesada travessia, albiraran terra. La curiositat i l'alegria per parts iguals inundaven la barca. Per fi havien arribat!. Només tocar terra, ja van notar com bufava el vent, però no era molt fort, semblava més una brisa que un vent pròpiament dit. Es distribuïren les feines per buidar la barca i trobar un bon lloc on situar el campament. Una vegada tot al seu lloc, s'assegueren per contemplar el paisatge. Cansats com estaven, quedaren dormits just als peus d'un gran arbre. El vent començar a bufar més fort, emportant-se tot el menjar i els estris, però ells estaven tan dormits que només viatjaven pels seus somnis... Hi havia tant per menjar que no podrien acabar-s'ho en més de dues vides; cofres i cofres de joies, miressis cap on miressis i brollava un manantial d'aigua fresca que no s'aturava mai. En Joan, que era menys valent, es veia com un gegant estirat sota l'arbre, tota l'illa era seva i així seguiria anys i panys. En Pere, ai pobre, Pere!, es va quedar en un no res, petit i escalfeït caminava com a perdut per tot arreu... De sobte es despertaren els dos, tant l'un com l'altre havien tingut el mateix somni, veint-se junts amb les circumstàncies de cadascú. Es van mirar i sense dir paraula anaren cap a la barca. Només en Pere va dir unes paraules durant la travessia de tornada...
—Si pregunten no direm res de res, ni on hem anat, ni què hem vist. D'acord?.
En Joan va fer un moviment de cap, asseverant el que deia en Pere.
Passats uns anys, en el petit poble se seguia contant la història de "L'illa del vent", els dos amics no en volien saber res, tot i que en Joan reia per sota el nas recordant-ho.
20 de febrer 2023
EL GRAN TEATRE DEL MÓN
El gran Teatre del Món obre les seves portes com cada matí. Cadascun amb la seva disfressa preparats per bregar amb tot el que oferiran les hores que venen per davant. Sense saber mai el què ni amb qui ens trobarem, disfressem les nostres febleses sense aturar-nos a treballar el nostre jo profund. En arribar a la nit, ens traiem la roba, ens desmaquillem i ens quedem nus. A qui enganyem?... si quan vam voler treure'ns les màscares, ja estaven enganxades a la cara i fórem incapaços de descobrir qui érem...
17 de febrer 2023
SURAR
Emocions que suren trèmules i canviants,
només així evitaràs el buit d'enfonsar-te.
A l'aire vesses el teu aire trist,
davant d'uns ulls que no jutgen.
On començarà el cel
que eixugarà la llàgrima lliurada?
[Febrer ~ 2023]
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
