Un DIBUIX i Un PAPER

Monet - Esmorzar a l'herba, 1866/ Relats Conjunts

Que ràpids passen els anys! I la veus allà assegudeta al graó, pintant amb llapis de colors les làmines que va arreplegant de la seva germana gran. Set anys entre les dues, massa temps perquè hagin pogut jugar juntes. És tan tranquil·la,  ella soleta s'ha muntat el seu món, entre les seves pintures i els seus contes. Quatre anys i ja llegeix tot el que troba. Ni el seu pare ni jo li hem pogut dedicar la nostra atenció, és tan dur aquest negoci!

- Mamaaaa, noooo, Mama ... aaa!
- Què et passa nina? Aixeca't!  I ara, per què plores?
- Noooo, mama ... aaa, noo ... oo, mam ... ...
- Però què és aquest plor, que t'ha picat, a veure, deixa'm veure't!  Tranquil·la, et trauré el vestit, digues-me on t'has fet mal, què t'ha picat?  Però no ploris més, no ploris petita.
Enganxada al meu coll i sense deixar de plorar.

-Va, ja ha passat, no ploris, digues que et passa?

- Mira mama, ho veus ... ?

- Si, clar, el dibuix que anaves a pintar d'aquests senyors i senyores esmorzant al camp, i ho fas molt bé, els colors que hi has posat són molt macos...

- No mama, el dibuix no, el paper que havia al costat del dibuix ... pren-lo, el pots llegir?
- I això d'on ha sortit?

- Estava amb els dibuixos mami ... i saps mama?, aquesta senyora li volia fer mal a una noia, però després l'ha deixat marxar ... oi que no era tan dolenta, mami?

- No petitona, no era dolenta, només és un conte i ja saps que els contes acaben bé.

I mentre l'abraçava amb tot el meu amor, pensava que ja no podia deixar que llegís tot el que havia per casa, el seu coret havia despertat al significat de les paraules escrites.