17 de desembre 2020

L'ÚLTIM ViATGE (RELATS CONJUNTS)

John William Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott a RELATS CONJUNTS

Estava segura, tot a punt, ja no hi havia marxa enrere, havia decidit acabar amb tot d'una vegada. Aquell poble i la seva gent havien fet de la seva vida un infern. Moltes vegades pensà en partir, però sempre hi havia algun lligam que no la deixava anar-se'n. Arribà el moment i, aquest cop, res podria aturar-la. Alliberada, pujà a la barca i deixà que les aigües la portessin lluny, molt lluny. La sensació de pau embolcallà l'espai. Amb els ulls tancats, sentint el remor de l'aigua, el silenci la conduïa cada cop més a un estat mai viscut. No gosava fer cap moviment, perquè aquella sensació no desaparegués. Recordà, amb cinc anys, aquella tarda d'estiu asseguda al portal de casa, com després d'una lectura es va posar a plorar desconsolada i la mare la va despullar pensant que li havia picat un bitxo o com l'àvia li donava a tastar, d'amagat, tot allò que la mare li comprava perquè mengés, perquè ja era gran i havia perdut la gana. La sensació de plaer, en aquella petita sala de les monges, on rebia classes de solfeig, acompanyada d'un piano o uns anys més tard, quan els pares li van regalar un per Reis. Els records anaven fluint molt dolços i no volia obrir els ulls. Com es divertia amb els companys de classe, dins i fora o què orgullosa estava amb el primer sou que va guanyar. Els anys transcorrien ràpidament, però ella els gaudia un a un. Recordà amb especial tendresa el naixement del seu fill, el seu primer plor i la seva carona quan el van posar damunt el seu pit; les seves primeres passes, les primeres paraules, el seu gran somriure. I com era l'amor?, com es fonia, com l'admirava, com l'estimava, ella que creia que ja no podria estimar mai més... Recordà la darrera conversa el dia en que la mare la va deixar -tranquil·la, t'estimo mumarona, et pots marxar tranquil·la., t'estimo molt- i la sensació de buit que va deixar, la paraula òrfena no havia tingut tant de sentit fins aquell moment.
Li va semblar olorar un perfum conegut, de sobte va obrir els ulls i ràpidament els va tornar a tancar... per a sempre.

20 comentaris :

  1. És molt difícil fugir dels records. El final és trist i no et deixa gaire bon cos, però és un relat molt ben escrit. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordar els instants bons de tota una vida, et fa pensar que són molt pocs, tot i així et queden ben marcats amb dolces sensacions.

      Gràcies, Mac!🍁

      Elimina
  2. Va començar a descansar una estona abans de descansar per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, es va alliberar de tots els records dolents.

      Aferradetes, Xavier.🌠

      Elimina
  3. Diuen que abans de morir podem veure la nostra vida com si fos una pel·lícula...
    No ho sé... i quan ho pugui saber ja no li podré dir a ningú...
    Com no li trobo sentit a néixer i morir i néixer i morir i així mil generacions, tampoc li trobo sentit a aquest resum vital de darrera hora... ara, reconec que té quelcom de màgia tendra.
    Intento fer les paus ara, amb el que vaig ésser i amb els meus records... i no és fàcil.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quelcom de veritat té o almenys per a mi que vaig estar més enllà que aquí. No sé si va passar com una pel·lícula però sí que, desprès de lluitar contra la mort durant hores, em va envair una pau interior que no la havia sentit mai, ni l'he tornat a sentir.
      No, no és gens fàcil, però crec que és l'única manera d'estar bé amb un mateix.

      Petonets, Xavi.🌹

      Elimina
  4. Això ho hauríem de fer cada cop que tanquem els ulls, encara que no sigui per sempre. Cada nit. Centrar-nos en els bons records, els que flueixen dolçament i oblidar els dolents.

    Malgrat el final trist, m'ha semblat una bona manera de morir, tanta pau, tanta calma, tanta bellesa, al voltant. Un bon relat, sa lluna, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho hauriem de fer cada nit, encara que els dolents ens martellegen a totes hores i això dificulta en molt l'acció.
      Amb aquesta pau m'agradaria morir jo...

      Gràcies, nina! 💖

      Elimina
  5. M'ha agradat molt la teva versió de tot el què t'ha transmès aquest quadre...Ja diuen que abans de morir , si n'ets conscient recordes la teva vida com si es tractes d'una pel·lícula...Jo diria que, la noia, és com si mirés un àlbum de bons records!!!
    Petonets, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que vaig veure i així he volgut transmetre. Estic contenta que t'hagi agradat, gràcies!

      Petonets, Roser.🌼

      Elimina
  6. Ostres, que dramàtic. Suposo que aquesta dama de la imatge ja es presta a aquesta mena d'interpretació. Haurem d'empescar-los la manera d'inventar-nos alguna història una mica més amable amb ella...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, la dama no té molt més que explicar. Veurem com te'n surts per a canviar la seva aparença.😉

      Gràcies, Xexu.🌠

      Elimina
  7. Tristament, va trobar una manera dolça de fer l'ultim viatge.
    Tota una experiència agredolça.
    A cuidar-se !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que és la millor manera que ho podia fer.

      Salut, Artur.🍁

      Elimina
  8. Al final hizo lo que siempre quiso.

    Cómo me gusta ese cuadro.

    Un abrazo y a cuidarse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encontró la paz que buscaba...

      Abrazote y cuídate también.🌠

      Elimina
  9. Quin final... només dues paraules que t'amaren de tristesa. Però que bonic anar llegint i endinsar-se en aquests records. Malgrat el desenllaç, m'ha agradat.
    Aferradetes, salluna!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, el final és un poc trist, però sembla que els records el van fer molt dolç. Gràcies!

      Aferradetes, Núria.🌠

      Elimina
  10. Caya sorpresa que me has dado. Cómo me alegra que también hayas escrito sobre este cuadro, me ha encantado conocer tu visión, a mí también me transmite algo de tristeza su mirada, como queriendo huir de algo, buscando la libertad, pero sus recuerdos la hacen feliz, tú lo has transmitido muy bien desde tu perspectiva.

    Genial que me hayas acercado hasta aquí, Sa Lluna, muchísimas gracias.

    Besos enormes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es un texto que escribí el año pasado, pero me ha sorprendido mucho ver ese cuadro en tu poema. Hay muchas formas de ser libres, aunque triste, ésta es una de ellas.

      Gracias por venir!
      Besos, María.🌠

      Elimina

Benvinguts al racó!