Poemes que floreixen com petits pensaments
vellutats, desiguals i colorits, il·luminats
per la llum natural de qui els escriu.
Ni tan sols passen pel cap.
Des de la veu harmoniosa, la subtilesa del gest
o la seva pròpia cadència,
transmeten sentiments, emocions que,
com una fletxa directa, se'n claven al cor.
Hubo un tiempo en que uno leía poesía... Tendría que volver a ese tiempo, creo...
ResponEliminaNunca es tarde para retomarlo.
EliminaAferradetes, amic.
Una fotografia que sembla un dibuix. Per la diminuta signatura que hi ha al banc, sota la lectora de poesia, he vist quina és l'autora.
ResponEliminaLliguen molt bé el poema de la Raspall i la veu de la Bel.
M'agrada així, petita, sempre les faig així.
EliminaSi la signatura és molt gran, em fa mal als ulls. 😉
Si que lliguen bé, fins i tot el dibuix.
Aferradetes, Xavier.
Y qué bonito es dejarse llevar por los latidos del corazón, los que van dictando nuestras palabras, dejándonos llevar por la emoción. Es de la manera que mejor salen los mejores poemas. No hacen falta rimas. Ni ser perfectos. Lo importante es que lleguen los sentimientos.
ResponEliminaPreciosa entrada, me ha encantado.
Besos enormes y feliz día.
Un buen poema puede ser estropeado por un mal rapsoda, como también uno sencillo puede parecer muy grande si se recita bien. La mayoría de mis "poemets" no tienen rima, pero todos salen de la emoción de un instante.
EliminaMuchas gracias!
Besos dulces, María.
lindo. Todo
ResponEliminaBesos
Muchas gracias!, celebro que te guste.
EliminaPetonets, Erik.
Magnífic treball, tant el fotogràfic com el literari.
ResponEliminaUna forta abraçada
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes amb caliu.
La poesia s'escriu quan ella vol.
ResponEliminaNo és com escriure una novel·la o un conte, no...
La poesia té vida pròpia i no es pot planificar ni encotillar.
Petons.
Així és, quan ella vol,
Eliminai quan surt, vola lliure.
Petonets ensucrats, Xavi.
Que bonica és aquesta foto!!! I els filtres que li has posat també, t'ha quedat molt maca! I va molt bé amb el teu poema.
ResponEliminaI el poema de la Joana Raspall amb la veu de la Sílvia Bel també hi va molt bé a tot plegat, perquè és l'exemple perfecte d'aquesta fletxa directa que se't clava al cor. El teu també!
Una abraçada molt grossa, sa lluna!
Els poemes tenen aquesta habilitat que amb poques coses passa, se't claven al cor. El "podries" de na Joana Raspall és una realitat des de sempre. Què penós que no es vulgui solucionar...
EliminaJa saps com m'agrada jugar amb les fotos, els puristes et dirien que he comès un pecat molt gros, però a mi m'encanta experimentar. Gràcies!
Aferradetes dolcetes, Carme.
Preciós poema per fer reflexionar. Això ha e fer la poesia: interpel·lar l'altre, conversar, exposar, acompanyar confiar.
ResponEliminaGràcies, Lluna solitària.
Cada poema arriba a cadascun amb la mateixa força del qui l'escriu; després cadascun en fa la seva lectura, segons el seu estat anímic...
EliminaGràcies a tu, sempre.
Aferradetes, Olga.
Ben dit !...els sentiments surten del cor i no del cap, com els bons versos.
ResponEliminaFelicitats ;)
El cap no hi té res a veure amb els sentiments o així hauria de ser.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Artur.
Quin dibuix( o foto) més bonic...La noia és tota una lectora segurament de poemes, que cada poeta o poetessa escriu amb la seva pròpia sensibilitat, però tothom qui els llegeix els interpreta de diferent manera segons com li arribi el seu missatge.!
ResponEliminaBon diumenge, Lluneta.
És una foto passada a dibuix, per dir-ho d'alguna manera.
EliminaÉs el que deia a l'Olga, que els poemes arriben segons l'estat anímic del que llegeix.
Bon diumenge, Roser.
Aferradetes.
La foto me gusta... Las palabras más.
ResponEliminaCuídate.
Un abrazo.
Muchas gracias, Laura!
EliminaUn fuerte abrazo.