Si gris parece que nos hemos puesto de acuerdo. El video lo tenia programado para hoy fijate pero tengo esa entrada parada se titula "mis manos" dentro de unos dias quizas la suba. Y tiene muchos colores.
Será cuestión de ir a buscar esos colores donde sea, porque los grises llegan a hartar sobremanera. Ya sabes que no creo en las casualidades. 😉 Un beso, Erik.
Dicen que hay de todo en la viña del Señor, pero lo que no dicen es que siempre les toca los grises a los mismos... Benditas ilusiones!. Gracias, María! Un abrazo cálido.
Semblaria que tot plegat necessita un canvi: el dia, la rutina, la vida... a veure qui es decideix a fer el primer pas. Encara que sigui petit. Abraçades, Paula!
Ai... quan el color predominant dels dies és el gris i la monotonia s'ha instal·lat tan endins costa sortir-se'n, però per molt que costi, cal trobar una esperança, agafar llapis de colors si cal i buscar l'alegria en els petits detalls. Un text curt, concís i una foto preciosa a la qual has sabut trobar unes paraules adients, tristes però molt descriptives de la imatge.
Tens raó, cal cercar qualsevol cosa que ens doni esperança. Els petits detalls ens poden ajudar, de vegades és només amb això què subsistim. Gràcies! Petonets dolcets, Núria.
Veig que a la vida no li agraden els grisos, tot i que a mi em sembla el color de l'enyorança...Suposo que depenent del moment que un visqui triarà un color o un altre, penso que en aquests temps són molts els partidaris del verd, color de l'esperança... La cançó , preciosa!!! Petonets , bonica.
Jo crec que, a la vida, és la trista monotonia que no li agrada. També crec que, segons el moment que vius, tries un color o un altre; però no sé si sóc tan positiva com tu, al creure que hi ha molts partidaris del verd esperança. Aferradetes, nina.
La vida mos mira com lluitam per ser feliços i gaudir d'ella
ResponEliminaHi ha moments que s'han acabat les ganes de lluitar, quan ja res et fa ser feliç, quan dia rere dia sembla que res canvia...
EliminaAferradetes, Tomeu.
Si gris parece que nos hemos puesto de acuerdo.
ResponEliminaEl video lo tenia programado para hoy fijate pero tengo esa entrada parada se titula "mis manos" dentro de unos dias quizas la suba. Y tiene muchos colores.
Besos
Será cuestión de ir a buscar esos colores donde sea, porque los grises llegan a hartar sobremanera.
EliminaYa sabes que no creo en las casualidades. 😉
Un beso, Erik.
Hay dios así, se sienten grises, monótonos, como si la rutina nos envolviera y la ilusión se apagara. Hay días bajos.
ResponEliminaMuy bonita entrada.
Besos enormes y feliz día.
Dicen que hay de todo en la viña del Señor, pero lo que no dicen es que siempre les toca los grises a los mismos... Benditas ilusiones!.
EliminaGracias, María!
Un abrazo cálido.
Hi ha dies que costa sortir dels grisos, per anar cap els blaus del mar...no obstant, s'ha de intentar sempre !.
ResponEliminaSalut !
Bona fotografia !!
Com costa, cada dia més, i les forces van minvant... seguirem.
EliminaA mi, també, m'agrada molt aquesta foto.😉
Gràcies!
Aferradetes, Artur.
Sembla que espera alguna cosa... però què?
ResponEliminaA mi no, n'estic segura. 😉
EliminaCrec que estava assaborint el moment.
Aferradetes, Xexu.
La rutina és un verí silenciós.
ResponEliminaQuan t'adones que t'has enverinat és molt difícil trobar l'antídot.
Petons.
Quan no tens il·lusions, el verí ja t'ha atrapat.
EliminaPetonets, Xavi.
Semblaria que tot plegat necessita un canvi: el dia, la rutina, la vida... a veure qui es decideix a fer el primer pas. Encara que sigui petit.
ResponEliminaAbraçades, Paula!
Pot ser que el que ho té més fàcil, per donar una passa, sigui el dia. La rutina ho té complicat per a canviar i la vida... la vida no s'atura.
EliminaAferradetes dolcetes, nina.
Una entrada rodona. Foto excel:lent, text meravellós i música adient. Immillorable!
ResponEliminaUna forta abraçada
Les teves paraules ressuscitarien a un mort.
EliminaMoltíssimes gràcies, Josep. 😉
Aferradetes!
Quan el gris és persistent s'enyoren els colors.
ResponEliminaL'hivern es fa llarg, més llarg que mai. Enyorem tants colors, que no sé si tornaran a lluir.
EliminaAferradetes, Xavier.
Ai... quan el color predominant dels dies és el gris i la monotonia s'ha instal·lat tan endins costa sortir-se'n, però per molt que costi, cal trobar una esperança, agafar llapis de colors si cal i buscar l'alegria en els petits detalls.
ResponEliminaUn text curt, concís i una foto preciosa a la qual has sabut trobar unes paraules adients, tristes però molt descriptives de la imatge.
Aferradetes, nina
Tens raó, cal cercar qualsevol cosa que ens doni esperança. Els petits detalls ens poden ajudar, de vegades és només amb això què subsistim.
EliminaGràcies!
Petonets dolcets, Núria.
Veig que a la vida no li agraden els grisos, tot i que a mi em sembla el color de l'enyorança...Suposo que depenent del moment que un visqui triarà un color o un altre, penso que en aquests temps són molts els partidaris del verd, color de l'esperança...
ResponEliminaLa cançó , preciosa!!!
Petonets , bonica.
Jo crec que, a la vida, és la trista monotonia que no li agrada. També crec que, segons el moment que vius, tries un color o un altre; però no sé si sóc tan positiva com tu, al creure que hi ha molts partidaris del verd esperança.
EliminaAferradetes, nina.
Una imagen preciosa, Luna... Tiene el sabor de los clasicos del Blanco y Negro. Me encanta
ResponEliminaCelebro que te guste.
EliminaMuchas gracias!
Un abrazo fuerte.
La rutina pot aclaparar. Però em sembla que ella li torna la mirada a la vida, obertament i a la cara; se'n sortirà.
ResponElimina(gran foto, com ja ens tens acostumats)
Qui no ha tingut mai un dia gris? I més de dos, diria jo.
EliminaTambé crec que se'n sortirà. 😉
Moltes gràcies!
Aferradetes.