Lletres i fils de la Núria de Març
Diari personal- 31 de desembre
Una vida plena d'ombres, però no creguis que no vaig veure sortir el sol qualque matí. Podríem xerrar de sort o de la manca d'ella realment. Era la petita de tres germans, nina, nin i jo. De la diferència d'anys de la major podrien haver passat mil generacions. Del meu germà, només hi havia tres anys, tot i que semblaven més... clar, ell era l'home!. La germana gran no volgué estudiar i es quedà en el negoci dels pares fins que es casà. El germà va tocar diferents pals, d'entrar en un seminari, a rodar món fins que a la fi trobà una feina, es casà i es separà. I jo?. Em vaig quedar a casa, estudiava i ajudava als pares. Quan em digueren que no podien pagar la Universitat em vaig posar a treballar, sempre pensant que en uns anys podría seguir els meus estudis. Vaig conèixer un noi i, com si res, havien passat gairebé treinta anys. Els deu darrers foren un infern, poc a poc me vaig enfonsar en un món obscur, sense el suport ni l'afecte dels que m'envoltaven, fins que em vaig separar. Estava sola, ni pares, malauradament morts... ni parella... ni germans i, a més, m'hi sentia... Ara miro enrere i veig, amb claredat, que no tornaré a passar per damunt camins que tu coneixes.
Una història que malauradament passa sovint. Quan no tens ni el suport de la família, el món es fa molt petit... Finalment va optar per una decisió encertada, als meus ulls, sortir d'un infern , gairebé imposat.
ResponEliminaRelat realista amb una bona cançó , de nada sonora !.
Felicitats !.
I tant que es fa petit, gairebé no hi caps... Però sembla ha pres una bona decisió.
EliminaGràcies, Artur!
Aferradetes.
Aquesta tarda m'hi posaré, lluneta, a veure si me'n surto. De moment, aquest m'ha agradat molt. Un trista història que moltes, i en aquest cas també molts, han viscut per desgràcia.
ResponEliminaSon històries que passen molt més sovint del que voldríem. Trobar el camí que no vols, és tan important com el que sí vols seguir.
EliminaEstic segura que te'n sortiràs molt bé. 😉
Aferradetes, Tresa.
Un relat molt emotiu, lluna. A vegades no sabem quin és el camí que hem de seguir i ens equivoquem. Segurament en el proper encreuament escollirem millor. M'agrada molt la cançó.
ResponEliminaUna abraçada.
Ens va servint per a saber que és el que no volem repetir. Aquesta vida va d'això, d'aprendre pas a pas, malgrat les equivocacions.
EliminaAjudar-nos, uns als altres... és una bona cançó.
Aferradetes, Jordi.
Yo, es que Luna suelo huir de estos pseudo-hilos y no suelo escribir.
ResponEliminaDe soledades, algo se. Yo no tuve hermanos, bueno iba a tener uno pero se malogro. Ya he hablado sobre esto más de una vez en alguna de mis entradas y de como me quedó a veces mirando a algunos hermanos intentando entender y sobre todo mas de una vez sentir una envidia sana que en alguna ocasión me hecho soltar alguna lagrima. Pero claro eso solo lo puede entender alguien que esté en esta situación.
Pero tengo dos hijas maravillosas a las que llevo demasiados años de diferencia (su madre es más joven) y me contento porque a la mayor la tuve aquí hace dos días que se presentó de paso y a la peque hoy que vino a pasar el fin de semana con el novio. Así pues bien...
Beso
Cada uno tiene su blog para expresar lo que quiera, para eso es su blog. Yo sigo a unos cuantos que van proponiendo relatos una vez al mes y "colaboro" con mis relatos, siempre que me vaya bien lo que propongan.
EliminaTengo hermanos, en cambio mi hijo és hijo único, así que entiendo los dos lados. Tanto en un caso como en el otro hay ventajas y desventajas. Tener muchos hermanos no significa, necesariamente, que se entiendan... supongo que esa envidia sana es hacia los que son una piña.
Celebro que hayas podido disfrutar de tus hijas, eso es lo que deseamos todos los padres, aunque ya sean mayores, estar un rato con ellos.
Feliz noche, Erik.
Petonets.
Una història de soledat i patiment, però també de mirar enrere i saber on no es vol tornar. Un relat dur amb una música molt ben escollida.
ResponEliminaUn cop més, moltes gràcies per participar a la proposta i recórrer aquests camins.
Aferradetes, nina
Ha estat una mica complicat posar el teu anunciat com a darrera frase, però crec que me'n he sortit aquest cop. Sé que és un relat dur, a més d'un li deu sonar a xinès o pel contrari ho tenen molt a prop.
EliminaGràcies a tu per fer-nos jugar.
Aferradetes, Núria.
És un tòpic però és real. La vida passa molt de pressa. A vegades hi ha una segona oportunitat.
ResponEliminaLa cançó no la coneixia. Fantàstica, com la intèrpret.
Pot semblar un tòpic, però sé que és veritat. Les segones oportunitats te les has de cercar o, millor dit, has d'estar ben disposat a enxampar-les. I abans, has d'haver fet un treball amb tu mateix, per saber què vols i què no.
EliminaLa gent ajuda a la gent,
i si sents malenconia
dóna'm la mà i jo la subjectaré.
Sí, és una bona cançó.
Aferradetes, Xavier.
Un relat trist però alliberador. Saber on no vol tornar, ja és una gran cosa.
ResponEliminaMolt bon relat, Paula. Commou i fa arribar endins les emocions.
Aferradetes, bonica!
Crec que és lo més important per seguir endavant, saber tot allò que no vols o per on no tornaries a passar.
EliminaCommoure, quina paraula més maca.
Gràcies, nina!... aferradetes.
Un relat que segurament passa massa sovint...Malgrat les ombres, el sol sortia cada matí i això ja és important...
ResponEliminaEstava sola, no és el mateix que trobar-se sola, ja diuen que val més estar sol que mal acompanyat, i mirar sempre endavant
Que tinguis una bona setmana, bonica.
Estava sola i, a més, m'hi sentia, diu el relat. Ja és complicat viure sola, però ho és molt més sentir-s'hi.
EliminaBona setmana, Roser!
Aferradetes.
Relatos que por desgracia son muy conocidos. Y lo más importante es saber que camino no conviene volver hacer.
ResponEliminaBuena noche. Cuídate.
Un abrazo.
Si tiene claro lo que NO hacer, seguramente le irá bien.
EliminaBuen lunes!
Besos, Laura.
Crei que ibas a hablar de los "hombres" y veo que hablas de las "sombras", bueno, a veces es lo mismo en ciertos casos, sin duda...
ResponEliminaUn abrazo, Lluna
Pues si, a veces viene a ser lo mismo "hombres" que "sombras".
EliminaCreo que se te ha oxidado un poco el catalán. Tendrás que volver a dar unas cuantas clases. 😉
Aferradetes, amic.
"La felicitat és el desig de repetir", diu Kundera. I la infelicitat el contrari.
ResponEliminaBona narració!
Repetir tot allò que et fa sentir bé... imagino.
EliminaGràcies, nina!
Aferradetes.
Ostres...
ResponEliminaM'han donat ganes d'abraçar-la.
Tanta tristor em resulta quelcom familiar.
Petons
Doncs jo li donaré de part teva!
EliminaEstic segura que t'ho agrairà de tot cor.
Petonets, Xavi.
Excel·lent relat encabint perfectament les "paraules-repte".
ResponEliminaUna història massa sovint repetida.
Una forta abraçada i bona setmana
De vegades aquests reptes són complicats per fer-ho venir bé.
EliminaPel que fa a la història, segurament passa a més persones de les que pensem.
Bona setmana, Josep!
Aferradetes.
Me ha encantado este reto, la de escribir sobre una frase, qué interesante, y has escrito un relato que puede ser tan real como la vida misma, qué bien lo has hilvanado, me ha encantado, Sa lluna.
ResponEliminaBesos enormes.
Se complica más, cuando se te dice dónde poner la frase, pero al final lo saqué y me quedé satisfecha.
EliminaMuchas gracias, María.
Besos.