Recordes quan jugàvem
a passar-nos l'escuma a la dutxa,
d'una mà teva a una meva?,
se'ns quedaven els dits pansits.
Recordes quan muntat
en una escombra vella, cavalcava al pati?,
casa meva tenia una reixa que separava
el que es podia fer, d'allò que es somiava.
Recordes aquell manifest que férem?
Dret a embrutar-se!
Llibertat per indagar, provar,
equivocar-se i corregir...
Teníem tanta necessitat de mirar, tocar,
tafanejar, experimentar, inventar,
imaginar, aprendre, expressar,
comunicar, crear, somiar...
Només volíem "perdre el temps"
jugant a perdre'ns en el temps.
I ara mirem incrèduls
les nostres mans buides.
[Gener ~ 2020]
Avui tinc la nostàlgia disparada i aquest poema és pura nostàlgia.
ResponEliminaAvui els records s'han vestit de tristor i no me'ls puc treure de sobre.
Petons.
Et diré que més de dos dies em sento com tu,
Eliminaperò això sé que no t'alleugerirà en absolut.
Petonets dolços, Xavi.
Com sempre, m'encanten els teus "pomets", aquest en concret, m'ha recordat una cançó de Joan Manuel Serrat que feia molt temps que no havia escoltat, "Jocs i Joguines".
ResponElimina"...Que una vespa,
Que una flor,
Que festejant
L'han ferida, el meu infant.
Hi ha paranys i espines,
Jocs i joguines"
Aferradetes
Suposo que no t'hi has fixat, però he posat la mateixa cançó que dius, en la veu de Mariona Fàbregas. 😉
EliminaGràcies, Josep!
Aferradetes.
Tens raó, no havia escoltat el you tube!
EliminaNo passa res!, vam coincidir amb la cançó. 😉
EliminaQuan "perdre el temps" era guanyar-lo perquè l'aprofitàvem tot. Si més no, aleshores no ens en quedava per avorrir-nos.
ResponEliminaNo, no ens avorríem gens ni mica!.
EliminaEn tot cas, ens perdíem en el temps.
Aferradetes, Mac.
Un lloc per a fer el que cal i un altre per a somiar. Potser al nostre temps aquests espais estiguin massa barrejats, amb la bona idea de fons que la barreja donarà un resultat amb molta força. No sé, però sembla que la barreja deixi en evidència que ja no tenim un lloc per a allò que cal fer.
ResponEliminaAbraçades,
PODI-.
Tots els espais estan barrejats avui dia. Ni temps, ni espai (pròpiament dit). Si ja partim de que els nens ja no juguen al carrer, que gairebé tot està dirigit des d'una tecnología que "mata" la imaginació... Per la meva generació és complicat entendre-ho. Suposo que el món va canviant i els fruits de tot això, crec que ja no els veurem nosaltres, o almenys tots.
EliminaAferradetes, Carles.
D'una o altra forma, tots som fruit dels nostres jocs, i segur que els qui ens venen darrere també ho seran, ja es veurà com. Jo no m'hi resistisc, però, a voler seguir jugant, però tinc també els meus dies...
ResponEliminaAixí ha estat fins ara, però em sembla que els qui venen darrera ho tindran d'una altra manera, ells han jugat poc al carrer. Potser o segurament aquest voler seguir jugant també sigui fruit de tot això. 😉
EliminaAferradetes, Pep.
M'encanten aquests dibuixos que poses darrerament...
ResponEliminaUi, si jo pogués tornar a la infantesa, per recuperar els jocs i joguines que tinc ben presents, seria la dona més feliç del món...I és que havíem jugat tant i com que érem pobrets i alegrets i jugar era de franc, perquè les joguines ens les fèim nosaltres...
Un poema `ple d'enyor i una que és nostàlgica de mena...
I jo que em sabia gairebé totes les cançons d'en Serrat aquesta no la coneixia i és preciosa!
Petonets, Lluneta.
Són un grup de grafits que vaig poder fotografiar no fa molt, en un carrer de Palma i a mi també m'agraden força.
EliminaCrec que no ens importava amb què jugar, teníem imaginació i això és el que ens va fer rics a unes quantes generacions. Si pogués triar, també hi tornaria.
És una cançó molt tendra. Amb la introducció que fa la Mariona, ens explica amb molta certesa la gran imaginació de la nina.
Aferradetes, Roser.
Preciosa entrada, la foto del mural es estupenda y tu poema es muy bonito, lleno de recuerdos...
ResponEliminaCada vez se ven menos grupos jugar en la calle, todo se está individualizando y ahora más que nunca.
Bonita versión
Un abrazo
No sé que harán o que serán los niños del futuro, pero me temo que las relaciones no serán iguales. Creo que les faltarán los juegos en la calle, compartiendo o peleándose con otros niños, imaginándose vendedores en una tienda cuyos productos eran piedras, trozos de arbustos o palos, de aquí o allá... o miles de juegos más.
EliminaMuchas gracias, Fernando!
Aferradetes.
Els records a vegades ens fan mal al cor, i no ens hi podem posar fang per curar la ferida.
ResponEliminaLa meva filla va néixer l'any que vam escoltar aquest disc del Serrat, que teníem gravat a una cassette. Quan va aparèixer en CD el vam comprar. M'ha agradat aquesta versió de la Mariona Fàbregas. No la coneixia.
No sempre podem curar les ferides...
EliminaA mi m'agrada molt la introducció, a part de la cançó. Em va portar a un record molt més proper amb el meu fill, quan tenia aquestes sortides tan innocents i brillants.
Aferradetes, Xavier.
Em fas pensar en una frase que deia la meva mare fem "creixença d'ase", les persones. Sovint semblen més savis els infants que els grans, si més no pel que fa a la utilització del temps i la manera de viure'l. Si poguéssim recuperar la manera de viure el temps dels infants, segur que seríem més feliços.
ResponEliminaAferradetes de nines, Paula!
Ens compliquem la vida en tots els sentits, però em sembla que ens adonem un poc tard... Tant de bo poguéssim recuperar, no tan sols la manera de viure el temps, també la seva manera de mirar.
EliminaAferradetes de nines, Carme!
Hay un tiempo de la infancia que es unico e irrecuperable. Hoy muchos niños no saben jugar y hay que enseñarles. Desconocen esos juegos que antaño jugabamos y con tantos juguetes que existen se aburren , porque se les ha privado de la capacidad de inventar y crear su propia distraccion.Has hecho una entrada preciosa con una musica a imagen estupenda, pura nostalgia. Me ha gustado muchisimo!!!Besos
ResponElimina¿Qué pena que los niños no sepan jugar, no?. Creo que, en principio, tienen la culpa los padres. Pasamos de no tener nada, a tener incluso para tirar. O de que para que no hicieran ruido, comprarles algo... El niño sólo atiende al juguete los cinco primeros minutos, luego se aburre y quiere otro. También se han creado otras realidades, el trabajo de los padres, las no salidas a las calles por temores y la tecnología. Todo junto es un cóctel demasiado complicado para resolverlo en unas líneas.
EliminaLa imaginación enseña al niño a ser creativo y a no aburrirse nunca.
Gracias, Eli!
Besos.
Creo que los niños, todavía, siguen jugando... Ahora en parque y ferreamente vigilados por sus padres. Aquella libertad se perdió...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Tengo un parque muy cerca de casa, nunca hay niños, sólo personas mayores sentados en los bancos, viendo pasar la vida. ¿Será que ya no hay niños?.
EliminaAferradetes, amic.
Sembla que parlis d'un segle enrere... aquells temps de jocs al carrer, experimentació i creativitat han passat a la història malaurdament.
ResponEliminaRealment fou en el segle passat...
EliminaNo vull pecar de dona antiga i malhumorada, però em sembla que les noves generacions ho tenen molt cru.
Aferradetes, Risto.
Solo....
ResponEliminaMaravilloso
Besos
¡Muchísimas gracias, Erik!
EliminaMuchos para ti.
Avorrir-se també estava bé, d'eixos moments eixien moltes idees, algunes bones i d'altres catastròfiques.
ResponEliminaDoncs sí, però a què no era el mateix avorriment d'ara?
EliminaAferradetes, Jp.
Abans he deixat un comentar al blog de la Roser que també el puc deixar aquí: mai no hauríem de deixar de ser nens. I almenys de tant en tant, "perdre el temps", i és que per entretenir-nos i passar una bona estona tampoc no calen gaires coses, allò més senzill pot omplir-nos l'ànima.
ResponEliminaAferradetes, nina
Tens raó, de vegades ens oblidem de que vam ser nins. Hauriem de recuperar-ho de tant en tant i gaudir-ho com abans.
EliminaAferradetes, Núria.
He començat pensant que era un joc de nens, però em sembla que hi ha molt més aquí darrere.
ResponEliminaPodria ser, si ho mirem des dels ulls de l'infant que vam ser.
EliminaAferradetes, Xexu.