11 de maig 2021

GOTES 💦


I com si res, vens a la meva ment,

com el vent que se'n porta les paraules.

Avui la pluja mulla els vidres,

deixant gotes que rellisquen lentament,

com lentament els teus dits a la meva pell.

L'aigua em convida a somiar,

immersa,  lliurada al món dels sentits

i una llum parpellejant em retorna

a l'error d'haver estimat,

sola i en silenci.

[Maig ~ 2021]

26 comentaris :

  1. A vegades tornem al passat i ens penedim del que vam fer... però és que llavors no érem els que som ara.
    No ens hem de fustigar per errades vistes amb els ulls d'avui.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara et diré més, som avui la suma de tot el que hem estat tots els anys passats, amb errors i encerts.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  2. Maravilla de entrada y la música además.

    Hoy estabas totalmente inspirada.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegra que te haya gustado.
      Gracias, Erik.

      Besos.

      Elimina
  3. És difícil que haver estimat sigui un error ..... però tot és possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser l'error està en qui vas estimar...

      Aferradetes, Manel.

      Elimina
  4. La lluvia te ha inspirado, te lleva a soñar, a recordar, a sentir los errores, las gotas de lluvia te hacen sentir de una manera especial.

    Me ha gustado mucho el texto, Sa Lluna.

    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La lluvia siempre trae la nostàlgia cerca.
      Muchas gracias!

      Besos, María.

      Elimina
  5. Preciosa la foto i les teves paraules. Ai, aquests amors que s'estimen en silenci... de tot se n'aprèn, i també són part del nostre camí, de la nostra experiència.

    Aferradetes, bonica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Solen arribar pinzellades... però crec que en aquests moments t'estimes més a tu i et complaus, encara que sigui sola i en silenci.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  6. Unes paraules tan delicades com la foto que ens mostres. Excel·lent!!!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc de paraules delicades i sons suaus, què hi farem!.😉

      Moltes gràcies, Josep.
      Aferradetes.

      Elimina
  7. He llegit el poema. Després he engegat el vídeo del Gary Moore i he tornat a llegir el poema. Com que no entenc l'anglès és com si el teu poema fos la lletra d'aquest tema tan ben interpretat, tant vocalment com guitarrísticament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs la lletra de la cançó és més o menys així:

      Solia ser tan fàcil regalar el meu cor.
      Però vaig descobrir el camí més difícil,
      hi ha un preu que has de pagar.
      Vaig descobrir que l'amor no era amic meu.
      Ho hauria d'haver sabut una i altra vegada.

      Tants anys des que vaig veure el teu rostre.
      Aquí, en el meu cor, hi ha un espai buit
      on solies estar.
      Tot i que els dies van i vénen,
      hi ha una cosa que sé.
      Encara tinc el blues per a tu.

      En Gary Moore és un dels guitarristes que més m'agraden.

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  8. La pluja ens porta records nostàlgics a mi m'agrada contemplar-la des de darrera els vidres, sobretot quan cau silenciosa i constant...Quina fotografia més preciosa trobo que s'escau mot amb el poema!

    Tot el dia ha plogut i ara vespreja;
    Ha estat com el plor ardent d'alguna estrella
    Que mentre va caient, tot ho neteja...

    Petonets, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té una mena de màgia, com el poema que m'has deixat.
      Cert, la pluja ho neteja tot.

      Gràcies, Roser!
      Aferradetes.

      Elimina
  9. La nostàlgia i l'enyorament d'haver estimat potser a qui no calia, a qui no s'ho mereixia, però a mi em costa considerar-ho un errorr, tot i que potser sí que ho sigui.

    Un poema preciós que fa sentir i pensar profundament.

    Abraçades, Paula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Posar els ulls en qui no et mereix, ja és un error... però com ho pots saber abans?.

      Moltes gràcies, nina.
      Aferradetes dolcetes.

      Elimina
  10. Que palabras tan bellas has escrito, me han gustado mucho , una sutil sensualidad fusionada en nostalgia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La lluvia siempre nos acerca la nostalgia.

      Bienvenido, Pablo!
      Un abrazo.

      Elimina
  11. Precioso todo, amiga... La imagen es muy bella, como el poema.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Está usted muy complaciente últimamente... y muy escueto. 😉

      Gràcies, amic!
      Aferradetes.

      Elimina
  12. Muy bonita entrada, tanto por la foto como el poema que es una maravilla.
    El tema de Gary Moore acompaña muy bien
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siempre intento que haya complicidad en mis entradas. Celebro que te haya gustado. Muchas gracias!.

      Bienvenido a mi rincón, Fernando!.
      Un abrazo.

      Elimina

  13. ·.
    Precioso 'poemita', que dices tú.
    La foto me parece muy delicada. La pureza del blanco oculta cualquier gota, cualquier lágrima.
    Un post muy completo.
    Un abrazo Luna


    LaMiradaAusente · & · CristalRasgado

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mis "poemets" son así, chiquitos. ¡Muchas gracias!.

      Muy poético tu comentario sobre la foto.
      Un fuerte abrazo, Alfonso.

      Elimina

Benvinguts al racó!