Michael Ancher, 1879, Vil han klare pynten?
Conta la història que, en aquell petit poble de pescadors, havia desaparegut un veí una nit de tempesta, no es parlava de res més. Van ser molts els capvespres que el temps no els permetia sortir a feinejar, que els homes s'aproparen a la platja, amb l'esperança de trobar algún indici que permetés esbrinar què li havia passat. Mentre un explicava que l'havia vist sortir en una barca, al poble, les dones pensaven que s'havia marxat amb una dona rossa que estava de vacances quan ell va desaparèixer. Els pescadors pensaven que eren xafarderies de dones i seguien mirant cap a l'horitzó per si rebien un senyal. I així van passar gairebé tres anys, les dones ja ni en parlaven i els pescadors amics ja el donaven per mort, tot i que apareixia de tant en tant en els seus records.
A l'altra banda del món, distants d'aquells pensaments, una parella passejava de la mà per la vorera de la mar. Tots dos gaudien de la fortuna que, la dona rossa, havia heretat del seu difunt i estimat marit.
Hi ha qui no anava mal encaminat !...
ResponEliminaBon diumenge !
Tenim molt bon ull...😉
EliminaAferradetes, Artur.
Ei, què bonic!! D'altra banda, és veritat que allò que s'emporta la mar, sigui abruptament que d'una manera voluntària, sembla com si qualsevol dia hagués d'aparèixer i en perfectes condicions... La mar no certifica morts - si no retorna els cossos -, per tant sempre hi ha una certa esperança.
ResponEliminapodi-.
Ben cert, si no hi ha cossos, sempre hi haurà esperança.
EliminaAferradetes, Carles.
Final feliç, com els que a mi m'agraden…. Una bona història, Paula. M'has fet somriure, al final les dones (xafarderes o no) sempre acabem tenint raó. Ha quedat demostrat un cop més.
ResponEliminaUna abraçada, bonica…
És el pensament d'uns quants homes bregats pel sol i el mar... les dones sempre tenim raó.🤭
EliminaM'agrada treure't un somriure.
Aferradetes, preciosa.
Hi ha qui no vol fer conèixer el seu nou estat ni la seva nova parella.
ResponEliminaAixí s'eviten xafarderies i explicacions.
Aferradetes sa lluna!
Crec que, de vegades, en provoquen moltes més. No calia donar explicacions, amb un adéu hagués estat suficient.
EliminaAferradetes, Alfred.
Muy apañado el pescador.
ResponEliminaBeso
En un plis-plas, resolvió todo su futuro.😉
EliminaBesos, Toni.
Com sempre un relat molt interessant i amb un desenllaç sorprenent.
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, Josep.
No expliques d'on era aquesta dona rossa. Així i tot, jo aposto per una turista estrangera. M'ho indica clarament el fet que aquest parell van marxar "a la francesa". :-DD
ResponEliminaTrobo que no calia fer patir els amics, però me n'alegro que els hagi anat bé. Bon relat!!
Fos d'allà on fos, ja eren ben lluny del poble i sembla que molt bé. Però això no treu que un simple adéu no hagués estat bé, més que res per no fer patir als seus amics.
EliminaGràcies!.
Aferradetes, Mac.
Estupenda entrada, el cuadro es magnífico y tu relato me ha encantado, con que poquito cuentas una gran historia.
ResponEliminaUn abrazo
Lo bueno si breve, dos veces bueno.😂
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Les dones tenien raó.
ResponEliminaQuan els homes anem elles ja hi tornen.
Petons.
Tret d'alguna excepció... tens raó!.😉
EliminaPetonets, Xavi.
Un relat breu i ben intens, quin final!
ResponEliminaLes dones tenien bon ull ;)
Molt ben trobat, m'ha agradat.
Aferradetes, nina
Les dones, gairebé sempre, tenim molt bon ull.😉
EliminaGràcies, bonica!.
Aferradetes ben fortes.
Les rosses no són tan beneites com les pinten.
ResponEliminaHo semblen (no sé el perquè!), però de ser-ho a semblar-ho hi ha un bon tros.😉
EliminaAferradetes, Xavier.
El món de la pesca té els seus riscos. I el món de les dones rosses també.
ResponEliminaI què no té riscos?, saber mesurar-los és una bona opció.😉
EliminaAferradetes, Risto.
Sempre m'ha fascinat el relat de qui desapareix de sobte i fa creu i ratlla a l'altra part del món
ResponEliminaQuan era més joveneta hi pensava molt, però s'ha de tenir més que valor per fer-ho.
EliminaAferradetes, Manel.
Mira que bé, ja el poden anar buscant...És clar que no hagués estat estrany que s'hagués ofegat al mar...Molt bonic aquest relat senzill i tendra, com les paraules d'amor!!!
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Tant una cosa com l'altra hagués pogut passar.
EliminaMoltes gràcies, Roser!.
Aferradetes.
Això deu ser el que es diu "fer bona pesca". Siga dit sense donar per pressuposat qui va pescar a qui...
ResponEliminaBon relat :)
Van fer una bona pesca, pel que es veu.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Pep.
Pensa mal i no erraràs, diu el refrany. És clar que primer caldria definir què és pensar mal...!!😅 Almenys els amics s'haguessin merescut un avís que es trobava estupendament bé, per no deixar-los tan preocupats!!😅 Aferradetes fortes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaLes dones tenim un sentit que ens fa errar poques vegades.🤭
EliminaTambé penso que un adéu hagués estat molt bé i no fer-lis passar mals moments.
Aferradetes, Alfons.😘🤗
La sort del pescador no tenia res de dramàtic!
ResponEliminaVa fer el ple!.😉
EliminaAferradetes, Xexu.
Tots patint per ell, i ell xalant de valent!
ResponEliminaSembla que no li preocupava res més.
EliminaAferradetes, Helena.
·.
Bonita pintura.
Historia bien contada.
Creo que muchos de esos pescadores se hubiesen animado a desaparecer si conocieran el final del cuento... y hubiesen encontrado a la rubia, claro.
Un abrazo Paula
.·
LaMiradaAusente · & · CristalRasgado
Estoy de acuerdo contigo, pocos se hubieran resistido.😉
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Alfonso.