EL VEí MATiNER . . . 🧐

"Interior de taller" (Ramon Casas - 1883) 

a  -RELATS CONJUNTS-  

El senyor Espriu, un dels empresaris més importants de la zona, regentava amb la seva dona un prestigiós taller a la part alta de Palma, on totes les dones de l'alta societat feien nombroses compres. S'apropaven les vacances de Pasqua i com cada any tancaven pel descans del personal. Aquest any havien pensat anar-se'n a esquiar a Baqueira-Beret amb les seves filles, Marta i Paula, bessones de disset anys, però les noies no hi estaven d'acord i preferien quedar-se a casa. Allà tenien totes les seves amistats i soles a les pistes s'avorrien molt. Després de la reunió familiar, els pares cediren a la proposició de les seves filles, sempre i quan els truquessin cada nit o si hi havia cap imprevist.

I arribà "el dia E" (d' Espriu), com l'anomenaran les filles, sense el pares i ningú que les vigilés, tenien tot un món de possibilitats per fer... i què millor que organitzar una festa? La Marta s'encarregà de convidar als amics, mentre la Paula organitzava el menjar. L'hora, a les onze de la nit, després de fer la trucada obligatòria als seus pares. I dit i fet! 

Les dues germanes havien canviat els pijames per uns vestits molt macos i anaven rebent als amics a la porta del taller. La consigna era portar un ampolla de qualsevol licor, que tingués relació amb cadascuna de les persones convidades. I començà la festa... i passaren les hores... i ja amb la claror del dia, tothom va marxar a casa... Va ser just en aquell moment en que les germanes veieren tot el desastre que havien deixat. Aviat es posaren a treure totes les ampolles, els tassons i els residus de menjar; tot i així no tenia un bon aspecte, però ja estava fet, ara calia posar-se a pensar què dir i com fer-ho? El primer que feren va ser agafar les bosses de fems i portar-les fins a la casa més llunyana del taller i desprès trucar a la policia i dir que havien entrat lladres i poc després als seus pares.

No va servir de res tot l'esforç, un veí molt matiner havia vist tot el procés i va ser clau en la resolució del robatori. La Marta i la Paula, a hores d'ara, encara segueixen castigades a netejar el taller cada dia en sortir de classe.

FUGA ENDAVANT

Tres asseguts a la taula d'un bar, disposats a dinar.  Pare, mare i filla, una família... Un somriure forçat i el cap molt lluny d'allà... Ella, la mare, fa temps que no xerra.  Ell l'observa dissimuladament.  La filla absorta amb el mòbil, aliena al que està passant.  Aparentment com qualsevol família... Ella, la mare, s'aixeca dient que va al bany.  Ell la segueix amb la mirada fins que desapareix.  Una columna tapa la visió de l'entrada del bar... El xiulet del tren ressona a la llunyania.  Ella sap que només té cinc minuts per arribar-hi.  Mira a la seva filla i surt corrents cap a l'estació amb llàgrimes als ulls... No torna a mirar enrere, allà queda un terrorífic passat... 

DE SENYORS i PAGESOS

Unes cares semblants, 

es somriures bessons, 

ses costums similars... 

i sa seva identitat?

— FiRES D'INCA —

CUROLLA

Volia volar amunt i avall,

jugar amb l'oratge i la pluja,

gaudir de la nit i el dia,

beure'm tot l'aire i el mar.

Com una curolla, 

voler... 

com el passat de fer.

[ Novembre ~2024 ]

CONTAR MENTiDES

Tots s'havien reunit per saber què dir als pares d'en Felip en arribar a casa. 

En Felip és al qui la Marta li passa la mà per damunt de l'espatlla. Els altres, en Joan, na Maria i la Neus escolten atentament tot el que diu la Marta, per això és la més gran. S'han amagat en aquest caire de l'església perquè ningú pugui sentir el que diuen...

Marta — Va home, no estiguis així!

Felip  — No puc anar a casa, no sé què dir als meus pares i a més gairebé no em deixaran parlar.

Marta — N'hem de pensar una que sembli creïble...

En Felip sangloteja sense parar, mentre els altres intenten animar-lo.

Marta — Podem dir que has ensopegat, que t'han caigut i s'han romput.

Joan   — No crec que s'ho creguin així com han quedat.

Neus  — Sí... tu animant!

Marta — Calleu un poc, deixeu-me pensar...

Felip  — Si els dic la veritat, em castigaran per molt de temps... esnif!

Marta — Deixa de plorar o vols arribar sense veure-hi!

Maria — I si dius que un cotxe hi ha passat per damunt?

Marta — No dóna, aquesta és massa grossa!

Felip  — Es fa tard, ja hauria de ser a casa... els hi explicaré la veritat i ja està!

Marta — T'acompanyem?

Felip  — Potser no sigui bona idea, marxo sol... ja vos explicaré!

En arribar la mare li demana perquè arriba tan tard i en Felip li diu plorant que s'ha barallat en sortir de classe. La mare el fa asseure's i demana explicacions...

Felip  — Un nen més gran em volia prendre el mòbil i li he dit que no... i s'ha posat a pegar-me i jo he intentat defensar-me, però ell era més fort que jo i m'ha romput les ulleres...

Mare  — Et tinc dit que el mòbil s'ha de quedar a la motxilla quan vas a classe i que no es treu si no ens has de trucar... i no m'agrada que et barallis... els cops no solucionen res...

Felip  — Sí, mama...

Mare — On et fa mal?... vine aquí!

La mare el mira de dalt a baix i l'abraça fort, xiuxiuejant... 

Mare — El mòbil és per la teva seguretat, per si ens has de trucar i no per barallar-te... per això te'l compràrem, no per lluir-lo... I on són les ulleres... i el mòbil...?

En Felip obre la motxilla i la mare posant-se la mà al cap, només li surt un "Ai, Felip!"

CEMENTiRiS

S'han quedat sols els difunts, envoltats d'un jardí ple de flors... Tret d'algú que faci poc que hagi marxat o potser qualque vidu o vídua, pare o mare que els importi tant, que no poden passar cap setmana i de vegades dia, sense anar a fer-li una visita. Passats uns dies, tot el jardí es marcirà, els seus carrers es quedaran buits i esperaran en un silenci etern, fins l'any que ve, la propera visita... 

Per qué tots els dies de l'any s'ha de celebrar un fet, un tipus de malaltia, una mort... i els altres dies ens oblidem del fet, de la malaltia, de la mort... com si no hagués passat mai?

Tot ho oblido,

per un instant

ho oblido tot.