A mesura que la vida avança, una s'adona que aquestes passes, tot i que són solitàries, són les que realment compten. Ah, la llibertat de decidir on anar sense haver de preguntar! I què ens importen les mirades alienes? Pots ser l'ànima a la pista de ball o la reina del supermercat, tot mentre camines amb aquesta elegància de qui ha viscut prou per ignorar les opinions...
La crítica rau en la manera com la societat idealitza la independència, sense reconèixer el pes emocional d'avançar sense companyia. Cada passa que fem es torna significativa, carregada de reflexions i temors. La pressió per ser autosuficients ignora la necessitat de connexió humana...
Al final del dia, mentre les teves passes esdevenen més estratègiques, com si cadascuna fos un moviment d'escacs en un joc que ningú més entén; el més important és que, encara que estiguis sola, sempre podràs ensopegar amb estil!
La libertad individual debe ser defendida por cada uno de los humanos, aún a costa de que el resultado sea la soledad, aunque es muy difícil vivir solo en un mundo que constantemente está juzgando al otro.
ResponEliminaUn abrazo.
Hola Paula,
ResponEliminaqué reflexión tan honda y necesaria la que compartes. Creo que la verdadera elegancia está precisamente en esos pasos que damos, aunque a veces pesen más por la soledad o por las dudas que por el camino en sí. Quizás tropezar con estilo, como dices, sea también un acto de rebeldía, de recordarnos que no todo tiene que ser perfecto, que la vida también se compone de esas caídas.
Gracias por recordarnos que la independencia no es solo brillo, también es carga, y que reconocerlo ya es una forma de caminar más libres.
Un petó :)
Your words beautifully capture the paradox of independence
ResponEliminaWe were made for relationships and interdependence. The independence is in deciding with whom to share our lives.
ResponElimina