A mesura que la vida avança, una s'adona que aquestes passes, tot i que són solitàries, són les que realment compten. Ah, la llibertat de decidir on anar sense haver de preguntar! I què ens importen les mirades alienes? Pots ser l'ànima a la pista de ball o la reina del supermercat, tot mentre camines amb aquesta elegància de qui ha viscut prou per ignorar les opinions...
La crítica rau en la manera com la societat idealitza la independència, sense reconèixer el pes emocional d'avançar sense companyia. Cada passa que fem es torna significativa, carregada de reflexions i temors. La pressió per ser autosuficients ignora la necessitat de connexió humana...
Al final del dia, mentre les teves passes esdevenen més estratègiques, com si cadascuna fos un moviment d'escacs en un joc que ningú més entén; el més important és que, encara que estiguis sola, sempre podràs ensopegar amb estil!
La libertad individual debe ser defendida por cada uno de los humanos, aún a costa de que el resultado sea la soledad, aunque es muy difícil vivir solo en un mundo que constantemente está juzgando al otro.
ResponEliminaUn abrazo.
Mi intención era hablar de lo fácil y deseable que es para muchos, sin reparar en la carga emocional e incluso de ejecución que supone vivir solo, sobre todo a ciertas edades.
EliminaUn abrazo, anónimo. ;-)
Hola Paula,
ResponEliminaqué reflexión tan honda y necesaria la que compartes. Creo que la verdadera elegancia está precisamente en esos pasos que damos, aunque a veces pesen más por la soledad o por las dudas que por el camino en sí. Quizás tropezar con estilo, como dices, sea también un acto de rebeldía, de recordarnos que no todo tiene que ser perfecto, que la vida también se compone de esas caídas.
Gracias por recordarnos que la independencia no es solo brillo, también es carga, y que reconocerlo ya es una forma de caminar más libres.
Un petó :)
Hablaba de la elegancia por lo pausados que son. Ya hace tiempo que me he salido de las prisas y de las miradas de los demás... un poco de ironía tampoco hace daño... ;-)
EliminaY sí, no es oro todo lo que reluce, todo tiene sus cargas también.
Petonets, Gumer.
Your words beautifully capture the paradox of independence
ResponEliminaAbsolutament tot té la seva cara bona i la menys bona, ;-)
EliminaSalutacions, James.
We were made for relationships and interdependence. The independence is in deciding with whom to share our lives.
ResponEliminaSembla que és així, fins que te n'adones que no hi ha ningú...
EliminaPetonets!
Alone and lonely are such very different things. I am more likely to feel lonely in a crowd.
ResponEliminaPerò també et pots trobar que estas sola i sentir-te sola... Per exemple, visc sola i em sento sola, malgrat hi hagi veïnats i gent que passa pel carrer tot el dia...
EliminaAferradetes fortes, Sue.
Un dilema importante y de difícil resolución este que planteas. La soledad, la independencia? Cada cual valorará según sus experiencias, sus vivencias. No hay un solo camino. Buen tema para la reflexión
ResponEliminaEl que vive solo es independiente?... Creo que influyen muchas circunstancias para aseverarlo...
Elimina¡Muchas gracias, Luis!
You've been outdoing yourself lately, Paula. Kudos!
ResponEliminaAs someone who has cared for relatives for years – and quite a while 24/7 – I can confirm how awful it is to be dependent on other people, no matter how well-meaning they may be.
Not that they ever made me feel that way. I felt it myself! The thought of having my son-in-law wipe my bottom is horrifying to me.
Aferradetes, Paula!
Gràcies!
EliminaEntenc perfectament el que dius, és terrible ser depenent d'altres persones, per molt amoroses que siguin. Perdre aquesta independència és com si et robessin una part molt important de tu mateixa, per no dir la més important.
Sempre que parlo d'això, em recorda el meu fill de petit, quan encara l'acompanyava al bany i com retirava la seva mirada dels meus ulls, és el fet més íntim d'una persona.
Aferradetes, Sean!
Bueno, ya se sabe, la vida es un libro que al final siempre termina mal... Digan lo que digan los sabios...
ResponEliminaUn abrazo, amiga, y cuidado con caerse...
No es que se acabe, más bien cómo se acaba...
EliminaAferradetes, amic.
PD: Las caídas siempre con estilo. ;-)
És un text que fa reflexionar. La llibertat és molt important i necessària, però sovint la tenim tan idealitzada que no ens parem a pensar en la soledat que pot implicar ni en el cost emocional que comporta. La teva és una mirada honesta i real. Gràcies per compartir-la.
ResponEliminaAbraçades!
És la meva mirada, tot i que hi posi una mica d'ironia és el que penso.
EliminaAferradetes, Mac.
Quin text i quina reflexió més encertada i més profunda. Me l'he llegit tres vegades per captar-ne ben bé tots els matisos. Quanta raó que tens en cada cosa i en cada idea de els que expliques tan bé. Se m'acudia que també es podria fer el text “invers", vull dir les paradoxes i les contradiccions de viure ben acompanyat.
ResponEliminaEm trec el barret, preciosa… Aferradetes dolces.
Totes les parts tenen alguna cosa que grinyola i, havent viscut les dues, no podria dir-te quina és la millor.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes dolcetes, nina.
Tens estil per donar i regalar.
ResponEliminaLa teva intel·ligència emocional és envejable.
Petons.
Les meves galtes semblen un semàfor en aquests moments, això sí, amb estil. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Xavi!
Petonets.
Profunda reflexión, amiga Paula. Cargada de cierto realismo...
ResponEliminaCierto que a estas alturas de la vida las cosas de uno son lo que realmente importan.
Alma o reina, al gusto! Si bien la "sociedad" cuenta, no hay porque cargar con ella siempre.
De hecho, creo, es como un caballo desbocado. En críticas ajenas, galopa sin mucho sentido. Y más en los tiempos actuales.
¡Ancha es Castilla! ¡Deja que galopen!
Abrazos, mujer de Inca.
Lo que galopen de mí, hace una eternidad que me importa un pito.
EliminaY lo que galopaban los más cercanos, dolió en su tiempo, ahora parece que hago colección de pitos. :-)))
Aferradetes, Ernest.
Quina reflexió tan bona ens ofereixes, Paula👌 Potser el repte no és caminar sola, sinó fer-ho sense perdre el desig de compartir el camí. Perquè la independència no hauria de ser sinònim d'aïllament, sinó una plataforma des d'on escollir amb qui volem caminar.
ResponEliminaAferradetes.
Moltes gràcies!
EliminaAixò que dius d'una manera clara i comprensible, pot ser molt vàlid si trobes amb qui caminar i, sobretot, que també vulgui caminar amb tu...
Aferradetes, Jordi.
A mi no m'agrada d'estar sola ni acompanyada. "En todas partes cuecen habas".
ResponEliminaJo et diria alguna cosa semblant... a mi no m'agrada estar sola, ni acompanyada. ;-)
EliminaAferradetes, nina.
Gran reflexión nos dejas. Ojalá podamos ser independientes, con o sin elegancia y levantarnos de esos tropezones, sin importarnos las miradas. Así demostraremos nuestra libertad e independencia. Que triste es tener que depender. La imagen es pura ternura. Gracias Paula.
ResponEliminaBuen miércoles.
Un abrazo.
Sí, Laura, muy triste y te lo digo yo que empiezo a depender...
EliminaÉs mucho más fácil depender de un bastón que de otras personas, por muy amables que sean o por mucho que te amen.
¡Muchas gracias, amiga!
Aferradetes!
La teva sincera reflexió és pura honestedat, però és un tema delicat, perquè l'experiència de cadascú és unipersonal. Jo, tot i els meus 73 anys, encara no tinc pressa per emetre un judici definitiu, perquè sovintegen els alts i baixos anímics. Admirable text, sembla tret d’un diari íntim.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!!
Són reflexions meves, fetes entre els alts i baixos anímics...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan!!
Grans veritats les que dius en aquest post, sa lluna! En tota situació sempre hi ha dues cares. En aquest cas, el preu de la independència és avançar sol i aquells que diuen "Que bé que estàs sola!" no s'adonen d'aquest preu. De tota manera penso que ser independent no ha de ser, per força, estar sol. Es pot estar sol a casa, per exemple, i tenir gent en qui confiar i amb qui comptar. I a l'inrevés també: pots tenir companyia i sentir-te totalment sol. Sé, per experiència, que això és molt més dolorós.´
ResponEliminaAferradetes i felicitats per unes reflexions tan encertades!
He passat pels dos estats i et diria que, encara avui, no sé quin dels dos és millor...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Tresa.
Com de costum, una reflexió que et fa pensar i adonar-te que el temps passa massa ràpid!
ResponEliminaAferradetes Paula
El temps vola, sense el nostre permís...
EliminaMoltes gràcies, Josep!
Aferradetes.
He estado pensando un rato y me he visto algún ratito, he sido un solitario me imagino que los hijos únicos lo tenemos un poco mas asumido y lo vemos un poco mas normal que el resto de los mortales lo que no quiere decir que nos guste en absoluto estar solos, pero es que la compañía a veces también nos chirria, al menos en mi caso. Ahora estoy muy a gusto, estoy como casi todo el día a solas conmigo pero estoy escuchando a mi hija a lo lejos tenuemente. Ahora son vacaciones.
ResponEliminaTengo setenta y dos ya, y las tuve demasiado mayor.
Lo que tenga que venir, vendrá.
En fin tengo una colección de bastones.
Besos.
No creo que sea por ser hijo único, a mí me pasa teniendo dos hermanos mayores y me considero un ser sociable... Y aunque te guste estar a solas, siempre sabes que en algún momento hay quien te espera en casa...
EliminaYo, de momento, tengo un bastón y dos muletas... espero poder tener muchos más... ;-)
Besos
Eso es lo que nos espera cuando nos hagamos mayores, necesitaremos de ayuda para poder caminar.
ResponEliminaUn abrazo.
Desgraciadamente no sólo cuando seamos mayores (que ya lo soy), las ayudas para poder andar, pueden necesitarse en cualquier momento.
EliminaAferradetes, Antonia.