A la nostra brillant societat, els valors són com un bufet lliure, tothom se serveix del que li ve de gust; semblen diluir-se entre el soroll del consumisme i la superficialitat. L'honestedat és tan popular com un plat exòtic que ningú no s'atreveix a tastar, mentre que l'empatia s'eclipsa davant de l'individualisme. Les xarxes socials promouen una imatge distorsionada de la realitat, on l'autenticitat és sacrificada en favor de l'aprovació efímera; el respecte el reservem per aquestes, on podem donar una "m'agrada" a distància. I la solidaritat -aquesta bellesa efímera- desapareix ràpidament quan es tracta d'obrir la porta a un veí... Aquest deteriorament ètic no només afecta les relacions interpersonals, sinó que també soscava la cohesió social. Si no actuem per revalorar principis fonamentals, correm el risc de construir un futur desproveït d'humanitat.
-Val la pena veure'l-
Ai, les xarxes socials, són com la democràcia, el menys dolent dels sistemes polítics vigents.
ResponEliminaEstem ben d'acord. Malauradament, i tot i que sembli una paradoxa, els valors cada cop valen menys en aquesta societat en què ens ha tocat viure.
ResponEliminaEns cal actuar en el sentit que dius, sens dubte, però em sembla que els que encara creiem en aquests principis estem esdevenint una minoria cada vegada més petita i que aquest futur mancat d'humanitat cada cop es torna més present... per desgràcia de tots.
Abraçades!
Sadly true. I do the best I can.
ResponEliminaY a pesar de esa gran verdad que describes, cuando pasa una gran desgracia , la gente corre a ayudar, no importa como pero se ponen de acuerdo jovenes y mayores para paliar en lo posible el daño irreparable de las tragedias
ResponEliminaPero si....hemos entrado en un bucle de individualismo, de no empatizar que nos pasa factura amocionalmente
Me ha gustado mucho leerte
Un abrazo
La humanidad se encamina a pasos agigantados a todo lo contrario.
ResponEliminaAbrazos.
Comparteixo totalment la teva reflexió. Per cert, el vídeo es magnífic!!
ResponEliminaAferradetes
Qué razón tienes querida sa lluna, la sociedad se está deshumanizando con las nuevas tecnologías. Perdemos la costumbre de estar rodeados de las personas, para centrarnos en las redes sociales, nos volvemos un poco máquinas. Todo está cambiando demasiado rápido.
ResponEliminaBesos y feliz mes de septiembre.
D’entrada crec que el procés de massificació que caracteritza la segona meitat del segle XX, i el que portem del XXI, l’individu queda absorbit dins la perspectiva del col·lectiu. És evident que les xarxes socials no deixen de ser un acte d'exhibicionisme de les arts que cada individu creu posseir. La necessitat de dir: «Mireu que bo que sóc fent això!»
ResponEliminaJo a l’hora de valorar, a la xarxa, els treballs d’altres persones no penso el que jo hauria fet, ja que no sóc absolutament ningú per valorar negativament el que fan els altres. Intento posar-me a la pell d’aquella persona i entendre la seva mirada i el seu gest.
En el diccionari, la paraula «honest -a» diu això: 1. Que es conforma al que exigeix el pudor, la decència, que no s’oposa als bons costums..... 2. Que es conforma al que exigeix el deure, la probitat, que és conscienciós..... 3. Raonable, moderat.
Hi ha un equívoc popular amb la paraula honest, ja que no vol dir pas que cadascú digui el que ell opina o està pensant.
He estat aquests dies al nord de Navarra i la gent, en els pobles, ens saludaven sense conèixer-nos de res (com antigament fèiem aquí). A Donòstia hi havien molts carrers totalment abarrotats de grups de gent petant la xerrada, prenen-se uns vins i cerveses (tenim fotos que ho demostren). Allà hi havia moltes relacions interpersonals.
El nostre petit món, en l’entorn en que vivim, és massa petit com per fer una valoració global.
Aferradetes, Paula!!
No hace falta irnos al futuro, ya en el presente hay una deshumanización que da vértigo contemplar.
ResponEliminaSe acabó lo humano.
Un abrazo.
Em recorda allò del cartell en un bar, que posa: No tenim wifi, parlin entre vostès.
ResponEliminaPertanyo a aquella antiga educació, basada en l'humanisme cristià, que alguna cosa encara perdura i em va anar bé, per ser una persona mínimament decent.
Maco el vídeo!
Coincideixo amb tu en aquest anàlisi pessimista de la realitat social. El capitalisme i l'educació capitalista ens porta a l'individualisme, l'egoisme, la competitivitat, etc. Un món de merda vaja.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
ResponEliminaYou’ve painted a sharp portrait of our moral drift, and it’s a timely call to reclaim the values that give society real depth and humanity
ResponEliminaSembla que estem condemnats a fer un mal us de les coses que podrien ser i que són útils i agradables. Els mòbils, les xarxes, tot podria ser perfecte amb mesura, peròmse prevens passem de frenada i ho acabem espatllant tot. I estic d'acord amb tot el que dius. Els valors ès dilueixen i tothom se'ls pren a la seva manera…
ResponEliminaJo espero que la llei del pèndol, faci que algun dia tornem a treballar junts per un mòn més humà. Però jo ja no hi seré, perquè de moment anem en direcció contraria, a deshumanitzar-nos més i més.
Com deiem fa pocs dies en algun altre post, només podem tenir cura del nostre petit entorn.
Aferradetes, preciosa.
It may sound cruel, but sometimes I think that the current generation, living in abundance, needs a ‘nice little war’ with millions of deaths to understand.
ResponEliminaBesos, Paula.
I fear for our world.
ResponEliminaIt is for me to uphold the values, look down on no one even if they do not uphold the values, and pray for all.
Totalmente de acuerdo Su Lluna, los valores son primordiales, la honestidad, la bondad, la empatía, la comprensión, como acabaría este mundo si no se tuvieran en cuenta. Un abrazo
ResponEliminaUn futur sense humanitat? Per desgràcia jo diria ja un present. Educar sense valors és la perversitat orquestrada per aconseguir aquesta societat. Els motius? Hauríem de preguntar-ho als psicòpates que han dissenyat el pla.
ResponEliminaHola Paula.
ResponEliminaSin negar nada de lo que expones respecto al “bufete social” que describes, cabe que su degustación no abarque a todos por igual.
Releo cada uno de los “platos” que comentas y, sin negar que puede que no sean como los de antaño, más naturales, más asequibles, pienso que no dejan de ser el momento puntual que la sociedad vive… O se permite vivir!
En nuestros tiempos, e igual que en los de padres y abuelos de ayer, vivimos e hicimos! Y hemos llegado hasta aquí.
Que hoy haya elementos en las sociedades que parecen desvirtuar algunas cosas, llámale redes, algoritmos, la mal llamada IA (inteligencia artificial), pérdida de ciertos valores, incluso a nivel mundial, Trump, Putin, Netanyahu, etc., no dejaría de ser más que una consecuencia del momento.
¡No su perpetuidad!
A quienes corresponde vivir, junto a nosotros el momento de hoy, ya ellos solos el de mañana, harán, o tendrán que hacer lo que consideren.
¡Incluida la vuelta al redil de la cordura!
Personalmente, no me quita el sueño nada. ¡Harán!
Abrazos, Paula.
Trobo que ja és tard...
ResponEliminaAra la vida sencera és un postureig... Ni cohesió social ni res similar.
Petons.
Voldria afegir que estic totalment d’acord amb l’Ernesto. El teu escrit, així com també en algunes opinions, (i també em poso jo com exemple) em recorden a la meva àvia en els anys 1962-65 i la meva tieta els anys 1970-72... Les nostres paraules i pensaments se semblen molt al que elles opinaven sobre l’avanç de la societat d’aquells moments. La vida és com un jorn que té 24 hores on hi ha estones de llum i estones de foscor... No podem triar, és el que hi ha, i amb això em de viure.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Paula, qué reflexión tan acertada y necesaria… has descrito con una claridad enorme cómo la autenticidad y los valores se diluyen en esta sociedad de prisas y apariencias. Ojalá supiéramos rescatar lo esencial: la empatía, la honestidad, la solidaridad cercana y real. Me ha encantado leerte.
ResponEliminaUna abraçada ben gran! :)
Estoy de acuerdo con lo que expresas en tu escrito. Muy buena escena se observa en tu fotografía.
ResponEliminaUn abrazo.