_-_Google_Art_Project.jpg)
«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888)
—Escolta, has vist aquest edifici?— preguntà en Marc mentre assenyalava un bloc de pisos.
—Sí, és clar, i?— respongué en Xavier.
—Doncs em sembla que està pintat d'un groc brillant. Quin mal gust! Molt cridaner, no?
En Xavier arrufà les celles i mirà amb atenció.
—Per mi és normal, color formigó vell, gens cridaner.
En Marc rigué entre dents. —Segur que no és per la cervesa que ens hem pres abans? Potser la teva visió és més nítida o potser la meva està distorsionada.
—Tot pot ser!. L'alcohol de vegades juga amb els colors, recordes?
Tots dos es quedaren en silenci un moment contemplant l'edifici. En Marc semblava fascinat, mentre en Xavier dubtava entre ignorar-lo o continuar qüestionant-ne la percepció. Es miraren, sabent que aquella nit res no seria del tot cert.
—Millor deixem de beure i continuem caminant, a veure si es torna a veure normal...
Al final marxaren a casa, no sense prometre abans que l'endemà amb la claror del dia anirien a veure de quin color era... cosa que l'endemà se'ls oblidà a tots dos... fins i tot que la setmana anterior foren els pintors que havien pintat aquell edifici.
Tanta cervesa al final els farà dubtar de com es diuen...
ResponEliminaPetons.
Fins i tot si eren amics! ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
M'ha fet riure la frase final, no m'esperava gens aquest gir i l'he trobat genial. De fet, tot el relat és ben divertit, però si es va una mica més enllà t'adones que més que una comèdia el que expliques és una tragèdia. Quan la beguda et porta a desconnectar de la teva vida d'aquesta manera, la realitat no fa gens de gràcia.
ResponEliminaAbraçades.
Volia fer un text lleuger i, pel que veig, no ha sortit del tot així.
EliminaTotes les coses a l'excés són contraproduents.
Gràcies pel somriure! ;-)
Aferradetes, Mac.
Camino de casa me los topé en el bar de la esquina... Estaban borrachos como cubas... Por cierto, en esa casa vivo yo, en el sexto piso, letra C.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
¡Pues fíjate, esos dos la pintaron! :-)
EliminaAferradetes, amic.
Ha, ha, ha... estan fatal aquest parell!
ResponEliminaFinal ben inesperat.
Tena raó que aquest post no se m'ha actualitzat encara... santa paciència!
Aferradetes, preciosa!
I tant! No sé com podien treballar. ;-)
EliminaMoltes gràcies i bona revetlla!
A aquestes hores, encara el teu tampoc. :-(
Aferradetes, nina!
Bon relat entorn a una de les moltes gran obres del gran Vicent!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes i bona revetlla.
Bueno ya sabes aquello de; - nada es verdad, nada es mentira. . .
ResponEliminaBesos.
Cuando vas con unas copas de más, no hay refrán más acertado. ;-)
EliminaBesos
I didn't expect that twist at all! It made me chuckle when I read it. Your stories always make me want to keep reading to see what happens next. Thanks so much for sharing!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Alex!
EliminaEm fas contenta de que t'agradin.
Salutacions.
Un final ben sorprenent !! hehehe quin parell, aquests pintors !!. Ben divertit aquest diàleg .
ResponEliminaBona revetlla de Sant Joan !, una abraçada ; )
Moltes gràcies!
EliminaJa saps, de dia pintors i de nit tastadors de begudes espirituoses. ;-)
Bona revetlla, Artur!
Aferradetes.
Excelente!
ResponEliminaMuito bom mesmo e no estado que estavam, voltar, reolhar tudo e talvez pudessem lembrar que eles próprios haviam pintado tudo aquilo.
Gostaria de saber o final, se conseguiram ou não,rs
ADOREI! beijos, chica
teste
ResponEliminaJa! Muy buen relato, me encantó. Un abrazo, Paula.
ResponElimina