Cada capvespre, na Teresa s'asseia al costat del seu padrí davant d'aquella vella màquina d'escriure verda. Ell sempre deia que les paraules tenien memòria, però ella encara no ho entenia.
—Llegeix-me aquesta —li va demanar aquell dia.
La néta mirava el full que tenia entre les mans. Hi havia paraules escrites feia molts anys, paraules que parlaven de persones, de famílies i de vides que havien estat arrancades de cop.
—Per què ho hem de recordar, si va passar fa tant de temps? —va demanar.
L'avi va mirar la vella màquina d'escriure i després a la seva néta..
—Perquè cada nom que recordam és una persona que no ha desaparegut del tot.
Ella va abaixar els ulls cap al full. Ara les paraules li semblaven diferents. Ja no eren només tinta damunt paper, eren veus.
—Nosaltres no hi érem —li va dir—, però podem escoltar i podem contar-ho.
—Això ho vas escriure tu? —va preguntar ella, sorpresa.
—Sí. Però em falta acabar-la.
El padrí va mirar per la finestra. La llum del capvespre entrava dins l'habitació i tenyia les parets de taronja. La Teresa va agafar un full nou, el va col·locar a la màquina d'escriure i començà a teclejar. Perquè recordar no és viure en el passat, és impedir que la història quedi callada.

Precioso mural. Una gran foto Paula.
ResponEliminaUn abrazo
Sí que es precioso, aunque la foto en esta ocasión es de Núria.
EliminaAferradetes, Luis.
Good one, Paula.
ResponEliminaPast is. Is present. Impossible to let it rest or even try to forget it. It is there. Is present. And it may well be that this is the reason why the human mind is unable to learn from it.
La pau de la nit!
Els humans som raros, fins i tot els animals aprenen dels seus errors. Suposo que hi ha gent que n'ha après i altres sembla que no. I aquest no són al passat, estan ben presents en la nostra societat, malauradament.
EliminaBona tarda, Sean!
Remembering is very important, I’m glad she is learning this.
ResponEliminaS'ha d'aprendre dels errors comesos per a no repetir-los mai més.
EliminaPetonets, Mimi.
M'agrada la imatge.
ResponEliminaSí, mentre es parlhi i recordem, son ben vius.
Petonets, Paula!
Tenir-los ben presents, per no tornar a caure en les mateixes bestialitats.
EliminaPetonets, Alfred!
Totalment d'acord amb aquesta neta. Una societat ha de conèixer la seva història i tenir-la sempre ben present. No pas per reviure el passat sinó per aprendre'n i evitar repetir-ne els errors.
ResponEliminaMolt bon relat!
Abraçades.
El més trist és que n'hi ha que no ho volen aprendre i que no ho han viscut mai, per tant han de ser molt conscients de tot el que va passar i no repetir-ho.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Fa uns anys em van lliurar un grapat de cartes meves escrites fa molts anys.
ResponEliminaNo em vaig reconèixer... la lletra era meva, però jo ja no tenia res a veure amb el meu jo que les va escriure.
Les vaig cremar... i em vaig alliberar d'una part de mi mateix.
Petons.
Ens toca anar evolucionant amb el pas del temps, és una putada no fer-ho.
EliminaPetonets, Xavi.
Tinc dos llibrets de poesies i poemes que escrigueren un, un tiet, l'altre, el pare d'un amic. No hi són ja, i segurament té més sentit llegir-los ara.
ResponEliminapodi-.
Almenys els recordes mitjançant les seves lletres, per tant d'alguna manera són vius.
EliminaAferradetes, Carles.
Lindo demais, Paula!
ResponEliminaO passado é a história de nossas vidas e deve ser escrito, lido ,lembrado!
Adorei!
beijos, tudo de bom,chica
Moltes gràcies!
EliminaL'única manera física que tenim per recordar el passat, és mitjançant l'escriptura o/i les fotografies. Què seria de nosaltres si no ho tinguéssim? Tantes i tantes vides que no en sabríem res...
Petonets, chica.
Pues mas bien si.
ResponEliminaBesos.
Eso creo yo también. ;-)
EliminaBesos, Tony.
Un relat emotiu i ple de sensibilitat. M'agrada veure com la Teresa agafa el relleu de la història. I l'última frase: "recordar no és viure en el passat, és impedir que la història quedi callada", reflecteix molt bé el sentit de la memòria històrica, memòria que cal conservar.
ResponEliminaEnhorabona per aquest text tan ben aconseguit i gràcies per participar-hi.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies!
EliminaSempre és un plaer aportar idees a les teves convocatòries.
Aferradetes, nina.
Jo tinc unes postals del meu avi del 1918, quan estava de viatge per negocis, adreçades al meu pare quan ell tenia 8 anys. Cartes dels meus oncles datades els anys 1936, 1938, 1956, dirigides al meu pare. Hi ha molt més.... Es conserven bé i per mi tenen un gran valor.... De fotos en tinc un munt, i de molt antigues (n'hi han de 1910 i inclús d'abans ...)
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Quina sort i quanta alegria et donen!
EliminaFa anys també vaig arreplegar les fotos que tenia mumare dins una capsa i les vaig posar per ordre en un munt d'àlbums. Avui els conservo a casa.
Aferradetes, Joan!!
M'ha encantat la història d'avui. Enhorabona! (la foto també és molt maca)
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes,
Amb aquesta imatge m'has fet fer memòria i recordar la màquina d'escriure verda que teníem a casa dels pares. No sé on deu parar, espero que ben desadeta. Tinc el so de les tecles i del rodet al cap, ja que m'hi vaig passar un bon grapat d'hores fent treballs.
ResponEliminaLa meva era blava i m'hi vaig passar molt de temps davant.
EliminaBon vespre, Risto.
Tu relato es una gran certeza, lo que no se recuerda desaparece. Y me ha llevado a otra frase "Que mi nombre no se borre de la historia" escrita por Julia Conesa antes de ser fusilada junto a las otras 12 rosas. Me ha gustado mucho tu relato.
ResponEliminaUn abrazo.
Son historias que no se han de olvidar, eso ayuda a que no se repitan.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Antonio.
Quina història més bonica, recordar el passat és important, sempre.
ResponEliminaI m'agrada que aquesta noieta ho aprengui del seu avi amb tanta rapidesa.
Aferradetes, preciosa!
Moltes gràcies!
EliminaCal parlar-ne molt perquè els nois ho tinguin ben present des de ben petits.
Aferradetes, nina!
Sabes amiga? me hiciste pensar en el funcionamiento de nuestra memoria, la humana. Resulta de eso algo especial ya que la memoria de uno no existiría si no fuera por la memoria de los demás, algo así como que es un camino compartido, porque es movediza. De alguna manera cuando contamos cosas de los demás es tenerlos presentes, no abandonar su recuerdo.
ResponEliminaUn abrazo.
Todas las memorias cuentan, esperando que todos sean honestos con esos recuerdos. Sin añadir ni quitar ni una coma ni un punto más. ;-)
EliminaAferradetes, Valdo.
Memory keeps people alive in the stories we preserve, and that sometimes the simplest act of writing can ensure that history is never allowed to fall silent.
ResponEliminaCrec que la memòria es el punt d'unió entre les persones i els fets... si la perdem, estem morts en vida...
EliminaSalutacions, James.
Diuen que les paraules se les emporta el vent, mentre que les històries escrites són com una empremta que no s'esborra. La lectura fa recordar velles històries, tant nostres com dels demés. Això sí, els fulls escrits a màquina cal conservar-los be, no sigui que amb el temps acabin malparats.
ResponEliminaJo vaig començar, amb quinze anys, a escrire a màquina amb una Olivetti portàtil (Pluma 22) verda, que encara conservo, com un tresor, en un maletí, he, he.
Aferradetes!
Sí, això de fer un tracte amb una encaixada de mans, símbol d'honor, confiança mútua i paraula donada, ja fa temps que s'ha perdut. Ara tot es fa per escrit. ;-)
EliminaLa meva màquina era blava, crec que també una Olivetti, tot i que no recordo on va anar a parar...
Aferradetes, Josep Mª.
Dicen que recordar es volver a vivir...
ResponEliminaMuy bonito, Paula.
Un beso con achuchón.
Sí y también sirve para que no se repitan ciertos episodios.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Marisa.
Ojala no se repitieran esos ciertos episodios que indicas, y que creo entender a que se refieren...
ResponEliminaOjala vivamos felices comiendo perdices, para desgracia de las perdices, claro.
Y si, es cierto, recordar es traer a la vida a quien recordamos.
Un abrazo, amiga
Para eso está la historia, para no repetir errores...
EliminaTodos tenemos derecho a ser felices, aunque no comamos perdices. ;-)
Aferradetes, amic.
Es preciosa la imagen, qué grandes artistas urbanos hay. Me maravillan.
ResponEliminaY tú narrativa complementa perfectamente. También eres una artistaza, Paula.
Un abrazo muy grande.
Sí que lo es, el arte urbano bien hecho es para quitarse el sombrero.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes ben fortes, Sara.
Estava segur que havia fet un comentari. He estat 3 dies fora i ara me n'adono que no devia publicar-lo bé.
ResponEliminaEm referia a la bellesa de la història, i de passada a la (ja romàntica) màquina d'escriure.
Tranquil, acostuma a passar i és en part culpa meva per tenir els comentaris pendents de moderació.
EliminaTotes les històries ens deixen ensenyances del que s'ha de fer o del que no, fins i tot ens obren la ment a idees que mai havíem pensat o qüestionat.
Aferradetes, Xavier.
Así es. Recordarlos para no olvidarlos Tanto el relato como el mural... Emocienan. Gracias As de los relatos. Los bordas Paula.
ResponEliminaUn abrazo.
Mientras haya memoria están vivos y también nosotros.
Elimina¡Gracias, Laura!
Aferradetes.
M'agrada molt, Paula. La imatge t'ha inspirat moltíssim.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaAferradetes.
El passat no es pot modificar, però la nostra relació amb ell sí que pot canviar. Podem triar entre deixar que el temps esborri les empremtes o conservar-les perquè els altres les puguin conèixer. I potser aquesta sigui una de les formes més dignes d'honrar els que ja no hi són: aconseguir que les seves vides segueixin dient-nos alguna cosa als que encara som aquí. Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaEn tenir-los presents, aconseguim que d'alguna manera segueixin vius; sinó, quina herència deixem als que són aquí i als que vindran?
EliminaAferradetes, Alfons! 😘🤗