279è joc literari d'en Tibau
Aquella nit era decisiva, en Dani caminava sense rumb, abstret en els seus pensaments. Poc abans, al seu recorregut pels bars del seu barri, s'havia carregat el cos de licors diversos en l'afany d'escapar de la realitat que tant l'espantava.
Va aixecar la mirada i es topà amb la paret del vell pont. Estava lluny de casa seva i del maleït ordinador. Va cercar entre les cendres de la foguera, que poc abans algú va encendre, un tros de carbó i va escriure tres noms a la paret: Susana, Àngels, Vanesa. Es quedà pensatiu i poc després va escriure el seu nom a sota de cada un d'aquests noms. S'havia acabat el joc, va ser divertit fins que va deixar de ser-ho per transformar-se en un munt de sentiments no correspostos. Havia jugat amb cadascuna d'elles i, ara, quan estava convençut que el seu cor només pertanyia a una, se sentia brut i no sabia molt bé com explicar-ho a aquestes tres meravelloses dones que havien confiat en ell i li havien regalat un trosset del seu cor.
Amb la mà tremolosa, decidit a ratllar tot el que havia escrit, pensà per un instant que a ella, al seu amor vertader, aquesta història la faria infeliç. Va baixar la mà, tancà per un instant els ulls sentint més a prop la imatge de l'Anna, la seva dolça nina estimada i se n'anà deixant enrere el testimoni dels seus jocs. S'havia adonat, per fi , que mai la tindria al seu costat.
〜〜〜◆〜〜〜
