PAGESIA

En Xexu ,  en els comentaris en el seu post dedicat als castellers, em feia diverses preguntes:
- Et vesties de pagesa? ... Si
- Per quin motiu? ... Per tradició
- Algun tema tradicional, o per anar a feinejar al camp? ... No he feinajat mai al camp, sóc de generació posterior a quan es feia,  per a ells era la seva roba normal de tots els dies.

I he pensat que si ho explico amb imatges podria quedar millor, AQUI
Quan era petita hi havia una tradició de vestir a la mainada de pagesos, es feia en gairebé totes les festes dels pobles. 
La meva àvia Paula  - amb la qual vaig compartir tretze anys de la meva vida -  anava vestida de pagesa gairebé fins que es va morir.  No en les festes, no, ella es vestia cada dia amb la seva faldilla llarga, el gipó, el rebossillo i el davantal.  Quan se'ls tallava els cabells a les nenes, es guardava en forma de trena per afegir al cabell natural i fer la trena més vistosa.  L'àvia la pentinava tots els dies, abans de enganxar-la a la seva

Sa meva padrina Paula i els néts

Ballant amb el meu germà

Després de la seva mort no em vaig tornar vestir fins que vaig conèixer al pare del nostre fill.  Era de Binissalem,  poble reconegut pels seus vins.  Per la vermada es fa una gran festa i la gent del lloc, sobretot els joves, van preparant unes setmanes abans les carrosses que desfilaran l'últim dissabte de setembre. Els motius de les mateixes poden ser reivindicatius, de protesta, de la vermada... i totes opten al premi.  Durant els anys que vaig participar, en tres vam quedar campions (que recordi).  Els que quedaven en primer lloc, tenien l'opció de presentar-se posteriorment a Palma, a la festa de Santa Catalina Thomàs, la Beata.  I els diners aconseguits amb el premi s'utilitzaven per a liquidar despeses i fer un dinar tots plegats.

Aquí us deixo unes imatges, des de les primeres a aquestes havien passat més de 30 anys.  Us ensenyo una de les carrosses amb la qual vam obtenir el primer premi, com podeu veure, és un treball de xinesos. En algun lloc he de tenir la de la plaça de l'Església, amb la seva façana i tots els detalls, si la trobo, la enganxaré més tard.

el meu fill ben petit

Posesió mallorquina a escala petita

 

 

mireu els arbres darrere del meu fill

 

les cortines eren de roba

 

 

FOTOS PRÒPIES

 

 

 

ANGOIXA

 

AGOST 13, DIVENDRES   

Una setmana de vacances, havia descansat i començava a tenir totes les coses al seu lloc. Encara li quedava una setmana més, però estava feliç d'utilitzar el seu temps lliure en fer una llar.
Des del dia 31 de juliol, primera nit que va passar en aquest lloc, sentia una pau infinita. Havien quedat enrere tres anys de patiment.
 

 

Aquest últim any la va marcar amb  excessiva duresa i en els últims dies, semblava que les forces anaven a abandonar-la i no obstant això, era quan més es creixia. Sabia que no podia parar fins a sortir de tot i tenia poc temps. Gairebé sense dormir, ni menjar, va anar fent la mudança amb l'ajuda d'uns amics a estones i, d'altres, en solitari.

Recorda la primera nit aquí, com tot estava desmuntat, va tirar el matalàs a terra davant del balcó i es va quedar adormida mirant les estrelles.
Ja havia menjat i abans de descansar estava recollint la cuina. De sobte es va començar a sentir marejada. Un fort dolor a la boca de l'estómac, va pensar que alguna cosa li havia fet mal. Era un mareig estrany, no li venia de gust seure, ni molt menys estirar-se.  En aquests moments la va cridar un amic.
- Vaig a fer un cafè a casa teva, et va bé?
- Estic molt marejada, no sé que em passa.
- Bé, ara vindré, ja faré el cafè jo.

Des d'aquest moment fins al matí següent semblava que tota la felicitat s'anés a esvair com el fum. Només va tenir temps de dir-li al seu amic que cridés a algú, que la cosa era greu.  En un segon va quedar paralitzada de mig cos, el dret. La llengua semblava haver crescut i penjava del costat esquerre dels llavis. Les paraules sortien amb una veu ronca i desconeguda.  Lluitava, cridava i donava cops el seu cos dormit amb l'única mà que tenia moviment.

- Ara no, ara no! ... Vull ser feliç!

Quan va arribar a l'hospital del poble i després de fer-li un TAC, activaren el Codi Ictus i amb una ambulància fou trasladada a l'hospital de la capital, on l'equip de neurología l'estava esperant.

Aquella nit va quedar en observació, un neuròleg anava passant de tant en tant per punxar-li els peus i preguntar.li què havia fet o pres. Ella va deixar de lluitar, anava recordant la vida en segons, mentre el seu cos repetía fins a set vegades el procés per rematar-la.  La nit es va fer molt llarga i al matí, amb els primers raigs de sol, va sentir una veu dolça que li deia ...

-Te vamos a asear un poco,  no te preocupes,  todo irá bien.

L'aigua tèbia, la dolçor d'aquelles mans la van fer reviure.

 

La portaren a una habitació de seguiment, sola i monitoritzada.  Durant un mes li van fer tot tipus de proves. Va decidir que  - com ningú parlava de rehabilitació -  s'aixecaria i caminaria. Primer, trobar l'equilibri, més tard unes passes per arribar al bany. Dies després, envoltant el llit, i al mes,  donava petites passejades per la planta. Li costava mantenir una conversa llarga, les paraules es quedaven enganxades entre el paladar i la llengua. Però en cap moment, des del fatídic dia, va perdre el coneixement del temps, de les coses ni de les persones.

La van marxar a casa, sabent que vivia sola, sense cap tipus de rehabilitació per als mesos posteriors, ni seguiment psicològic. Set mesos de baixa, de recuperació en solitari. El que rebia estant de baixa, tot just arribava per al lloguer i poc més. Encara sabent que podria haver demanat la invalidesa, sabia que això podria durar una eternitat fins que l'atorguessin,  i va decidir  - per necessitat, més que per altra cosa -  demanar voluntàriament l'alta.




Figueres / Agost-2012



 

 

 

 

Aquest mes, el dia 13, va fer dos anys d'això. Tinc, encara, la necessitat de fugir de casa quan arriba la data i tenia vacances. Vaig pensar que el dia següent era l'aniversari de n'Àngels, podia fer-li una visita  i  celebrar juntes la vida.

 

 

 

 

SALUT !!

 

 

 

 

 

 

M A N D A L A

Na Sargantana ens va parlar de les mandales i n'Assumpta ens va convidar a pintar

Impressions : És la primera que pinto en ma vida. Tinc mala visió i pols  per no sortir-me de les ratlles. Els retoladors mullen massa el foli,  millor pintures.

Experiència : molt bona  -  m'ha agradat - relaxant!

Pensament abans de pintar : Terra

Música ambient : Lluis Llach

 

PROU !!

  FINS QUAN ???

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Caricatures Pawel Kuczynski