L'AMiC iMAGiNARi

— Va, trec jo!

— No facis trampes, em toca a mi.

— Xst, ve gent!

— Per on?

Un silenci omplí aquell racó, mentre m'apropava amb la càmera. 

— Ei, noi!

— Em crida a mi?

— Sí, a tu. No hi ha ningú més... Què et puc fer una fotografia?

— eh?... bé... sí!

— I amb qui jugues?

— Jo?... no sé... amb la paret...

— "Clic"! Doncs ja està! Moltes gràcies, maco!

I vaig marxar cap al cotxe, ja tenia les fotos que volia.

— Ja pots sortir, ja se n'ha anat.

— Creus que m'ha vist?

— No, només m'ha preguntat amb qui jugava i li he dit que amb la paret.

— I res més?

— Bé... m'ha fet una foto.

— Va, seguim!, em toca a mi...

— No siguis xerec, em tocava a mi.

Quan vaig arribar a casa, em vaig posar tot-d'una a editar-les i la sorpresa més gran que me'n vaig dur, va ser que sí, que hi havia algú jugant amb aquell nen... qui era?, és encara un misteri...

COSES D'iNFANTS . . .

JUGAR  al  PARC !! 🤭

ALONE . . .

Assegudes les ànimes tranquil·les, sense presses, gairebé sense desitjos, passant l'estona com aquell que ja ha acabat la feina (l'escola, el treball, la casa, la parella, els fills, els néts), tot està fet!... ja tot queda enrere pels bassals del record i encara sobra temps per veure la vida passar de llarg... El temps imprimeix a la pell es seu segell de foc, mentre la mort espera a l'aguait la solitud de la nit.

EL VEí MATiNER . . . 🧐

"Interior de taller" (Ramon Casas - 1883) 

a  -RELATS CONJUNTS-  

El senyor Espriu, un dels empresaris més importants de la zona, regentava amb la seva dona un prestigiós taller a la part alta de Palma, on totes les dones de l'alta societat feien nombroses compres. S'apropaven les vacances de Pasqua i com cada any tancaven pel descans del personal. Aquest any havien pensat anar-se'n a esquiar a Baqueira-Beret amb les seves filles, Marta i Paula, bessones de disset anys, però les noies no hi estaven d'acord i preferien quedar-se a casa. Allà tenien totes les seves amistats i soles a les pistes s'avorrien molt. Després de la reunió familiar, els pares cediren a la proposició de les seves filles, sempre i quan els truquessin cada nit o si hi havia cap imprevist.

I arribà "el dia E" (d' Espriu), com l'anomenaran les filles, sense el pares i ningú que les vigilés, tenien tot un món de possibilitats per fer... i què millor que organitzar una festa? La Marta s'encarregà de convidar als amics, mentre la Paula organitzava el menjar. L'hora, a les onze de la nit, després de fer la trucada obligatòria als seus pares. I dit i fet! 

Les dues germanes havien canviat els pijames per uns vestits molt macos i anaven rebent als amics a la porta del taller. La consigna era portar un ampolla de qualsevol licor, que tingués relació amb cadascuna de les persones convidades. I començà la festa... i passaren les hores... i ja amb la claror del dia, tothom va marxar a casa... Va ser just en aquell moment en que les germanes veieren tot el desastre que havien deixat. Aviat es posaren a treure totes les ampolles, els tassons i els residus de menjar; tot i així no tenia un bon aspecte, però ja estava fet, ara calia posar-se a pensar què dir i com fer-ho? El primer que feren va ser agafar les bosses de fems i portar-les fins a la casa més llunyana del taller i desprès trucar a la policia i dir que havien entrat lladres i poc després als seus pares.

No va servir de res tot l'esforç, un veí molt matiner havia vist tot el procés i va ser clau en la resolució del robatori. La Marta i la Paula, a hores d'ara, encara segueixen castigades a netejar el taller cada dia en sortir de classe.