ARRELS

En el poble de Felanitx, en Colau s'asseia a recordar històries antigues, aquelles que el seu avi havia encunyat en una llengua cada cop més morta. Mentre els núvols assotaven el cel, les seves paraules es traduïen en records viscuts entre els hereus del llegat. En un episodi etern, entre ombres i llums, un ressò existent ressonava: "El mort no mor del tot". Els hereus, aquells que sabien que allò que s'oblida no viu, trobaven consol en les històries traduïdes pel temps. 

Un fet sempre el feia somriure: quan tots el nens jugaven a dir paraules, eren una gresca de sons divertits i cada vegada que un deia alguna cosa, calia traduir-ho al mallorquí, perquè els adults ho entenguessin. Existia també una taronja carbassa, símbol de renovació, que a la seva escorça s'amagava l'essència del que va ser i del que serà. 

En explicar-ho, l'avi somreia, sabent que encara que molts no comprenien les arrels de la seva història, aquesta perduraria, florint a les ments dels que encara desitjaven escoltar. Així, a cada batec, la vida tornava a començar...

* Proposta de  Jean Jeating,  publicat a River 

PUNTUALiTAT

La puntualitat, un concepte aparentment simple, és en realitat un fascinant enigma. Què la converteix en una virtut tan valorada a la nostra societat? Potser és el poder que conté: la capacitat de transformar trobades rutinàries en moments significatius o com pot convertir-se en un obstacle que afecta tant a les relacions personals com a professionals.

Quan passàrem la pandèmia, s'implantà a la majoria de llocs la cita prèvia. En aquell moment ens va semblar a tots un instrument perfecte, et donaven una hora concreta i així no perdríem temps d'espera. Però què passa quan algú arriba tard?  Un murmuri de desconfiança recorre l'aire i es desperta la curiositat sobre les raons ocultes darrere d'aquest retard. Les mirades es creuen i les preguntes suren... Suren i es perden...

Per a què una cita prèvia, si la majoria no la compleix?  Si vas al metge i arribes cinc o deu minuts d'hora, per què la cita no es fa efectiva fins uns vint minuts després (això com a poc)?  I si per coses que no estan a les teves mans, un dia arribes en punt, per què ja t'han nombrat i has d'esperar el que duri la cita que ha entrat primer que tu?  Com a la perruqueria, si tens a les onze, per què et toca a les onze i mitja?... I això succeeix molt sovint i a altres llocs, si fos un dia seria comprensible, però no!  Vol dir que el teu temps no és com el seu i que ells poden fer el que vulguin amb l'excusa de que porten retard, retard de què?  Si et donen una hora, és per complir-la.

La puntualitat no és només una qüestió de temps, és una dansa d'expectatives i promeses, on cada segon compte i cada arribada pot canviar-ho tot. 

PLUjA DE NOSTÀLGiA

Tardor de fulles,

nostàlgia en l'aire

d'un trist adéu.

Silenci ingràvid

en una abraçada.

Pluja de fulles.

Records de tardor,

fos el temps en silenci,

l'amor perdura.

[Octubre ~ 2025] 

GERMANS

En un planeta on la màgia i la realitat coexistien en harmonia, havien nascut dos germans de pèl taronja carbassa, tan diferents com la nit i el dia. El gran, un jove de rostre serè i mirada innocent, era conegut pel seu cor bondadós i el desig d'ajudar als altres. El menor, en canvi, era considerat per molts com un ésser entremaliat i creava caos allà per on passava. Tot i que la seva aparença era innocent, tenien una gran curiositat pel seu entorn.

Un dia, es van trobar amb un home malvat que solia sembrar discòrdia.

— Vine, et vull demostrar una cosa!— va dir el menor, estirant la mà del seu germà.

Malgrat la poca experiència, el jove va decidir enfrontar-se a l'home.

— Vine aquí! No et tinc por— va dir, buscant coratge dins seu.

— Sortiu d'aquí! Tota aquesta extensió de terra és meva— va cridar l'home enfadat.

El petit va estirar el cos i va donar tres passes endavant...

—Què has dit! , repeteix-m'ho!— li va dir, mentre donava tres passes més.

L'home, en mirar darrera seu, ajupí el cap i se'n va anar perdent tota la seva influència.

El poble que els havia seguit en silenci, recuperà la pau amb sorpresa i ho celebraren amb els nois, demostrant que la veritable fortalesa pot arribar en allò inesperat... Sempre hi ha un camí cap a l'harmonia i l'enteniment mutu... ;-) 

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River