Segurament no els havies aprovat quan ho vaig mirar, darrerament no sé què passa amb els comentaris, uns s'esfumen i altres apareixen a contingut brossa. Coses de Blogger!.🤷♀️
Motivación acentuada por esas líneas blancas del asfalto, ¡siempre adelante! ... (efectivamente algún comentario tuyo estaba clasificado como spam, ¡nunca me había pasado!, ya están publicados). Un abrazo
Si tienes que parar que sea al lado para reflexionar, ningún paso atrás.
Tampoco me había sucedido hasta hace un par de semanas. Me llegan comentarios de seguidores asiduos un día normales y otro día como spam. El espacio para las respuestas la semana pasada era enorme, esta semana se ha quedado en casi nada. ¡Gracias por mirarlo!, espero que no haya más cambios.
Perdré la il•lusió pel que s’ha de fer. Perdré la il•lusió pel que ha de venir. Perdré la il•lusió de tot silenci que es trenqui. Perdré la il•lusió per aquells petons llençats a l’aire. Però mai la perdre per la blavor de la teva mirada, que sempre m’enamora.
Si tots traiem a fora el nen o nena que portem dins, podríem jugar a fer realitat els nostres somnis... Amb esforç les il·lusions que tots somniem potser es faran realitat i tot, mirem de no perdre-les pel camí. Petonets, Lluneta.
No cap una altra estratègia que no sigui la de mantenir cada dia la il·lusió, encara que costi perquè la realitat de cada dia no convida precisament a l'optimisme. Una altra bona foto presa des del teu balcó, imagino. Per aquí passa tot!!👍😉 Aferradetes i petonets, Paula!!🤗😘
No pots parlar de pessimisme, no he vist mai una persona més optimista que tu.😉 Ben cert, tinc un balcó privilegiat des d'on veig moltes coses que passen i... altres que no haurien de passar... Gràcies!.
Bé... bé... No deixo de reconèixer que la vida és una merda, però malgrat tot, o potser per això mateix, soc un optimista (auto)convençut. Sempre miro el costat bo de les coses, em surt així. Anomena'l autoengany si vols, però és l'única manera de no perdre la raó!!🤦♂️😂😘
Fa temps vaig llegir que, segons estudis de psicòlegs i psiquiatres, al voltant del 90% de les nostres preocupacions no es compleixen. És a dir, que veure l'ampolla mig plena està més prop de la realitat que veure-la mig buida. Fins i tot sol passar que un excés de preocupació es converteixi en el que anomenen una "profecia autocomplida"!!🤦♂️😅: https://elpais.com/elpais/2019/10/11/buenavida/1570783181_341611.html
Interessant article, però a mi em queda un dubte: del 90% de les nostres preocupacions (perquè el 10% restant són segures), com podem saber quines se compliran?. Perquè l'article diu, que no cal preocupar-se per tot perquè podem entrar en un estat d'ansietat; però que tampoc es bo no preocupar-se per res, perquè entraríem en depressió. Quina és la mesura justa?. I acaba amb una cita que diu: "Hay que ser responsables, pero también vivir la vida con ciertos deslices. Hay que preocuparse, pero no siempre ni por cualquier cosa. La vida es contraste, no todo es perfecto ni todo es malo"... Ja veus que tot i així, no tinc res clar. Seguirem veient l'ampolla mig plena, fins que es buidi.🤭
No soc bo interpretant poemes, i a saber què et passava pel cap quan el vas escriure, però avui, ni que sigui un cop aquestes paraules em sonen a mantra molt necessari, uns versos que m'hauria de repetir dia rere dia quan la voràgine em fa perdre el nord. Portades al meu terreny, paraules molt encertades!
El més interessant no és el que em passava pel cap quan ho vaig escriure, totes les vostres opinions si ho són, almenys per a mi. Com ja he explicat és una mena de mantra que em dic a mi mateixa i si a vosaltres vos serveix (siguin quin siguin els motius), ja em dono per satisfeta. Gràcies!.
I arribar a la meta, si és que n'hi ha, sense importar massa si s'és primer o segon, o fins i tot l'últim. M'agrada molt el poema; amb il·lusió, l'esforç no és tant ni és tan fàcil perdre l'equilibri... Abraçada, Paula!
Que mai no es perdi la confiança en nosaltres mateixos, sense ella és difícil tenir il·lusió i esperances. Creure i persistir. Gràcies per compartir aquestes paraules tan necessàries per a tothom.
No et perdis a tu mateix,
ResponEliminamentre busques què fer,
amb la teva vida.
Aferradetes, sa lluna!!!
Tot i que hi ha moments en que sembla que et perds, cal tenir sempre present el camí.
EliminaAferradetes, Alfred.
Poemes que et flueixen de l'ànima...
ResponEliminaAferradetes Paula!
D'allà surten... i els deixo anar.
EliminaAferradetes, Joan.
Pas a pas i cadascú al seu ritme, sempre endavant!
ResponEliminaPreciós poema i bonia foto.
Aferradetes, Paula!
La meva és una cursa de fons, molt a poc a poc.😉
EliminaGràcies!.
Aferradetes, Carme.
Esperemos no perder todo eso, que es lo que nos hace seguir. Muy bueno tu consejo
ResponEliminaBuen miércoles Paula.
Un abrazo.
Un consejo que me repito cada día al levantarme.
EliminaBuen día, Laura!.
Aferradetes.
Com sempre, una entrada per a reflexionar!!
ResponEliminaAferradetes.
PS- Els teus comentaris mai m'han deixat d'apareixer. No se quin problema hi pot haver si tu no els veus.
Segurament no els havies aprovat quan ho vaig mirar, darrerament no sé què passa amb els comentaris, uns s'esfumen i altres apareixen a contingut brossa. Coses de Blogger!.🤷♀️
EliminaGràcies, Josep!.
Aferradetes.
Ojalá que no
ResponEliminaHoy en día es mi mantra.
EliminaBesos, Toni.
La il·lusió fa que gran part de l'esforç deixi de ser-ho.
ResponEliminaPODI-.
Sí, les coses fetes amb il·lusió semblen més lleugeres.
EliminaAferradetes, Carles.
Motivación acentuada por esas líneas blancas del asfalto, ¡siempre adelante! ...
ResponElimina(efectivamente algún comentario tuyo estaba clasificado como spam, ¡nunca me había pasado!, ya están publicados). Un abrazo
Si tienes que parar que sea al lado para reflexionar, ningún paso atrás.
EliminaTampoco me había sucedido hasta hace un par de semanas. Me llegan comentarios de seguidores asiduos un día normales y otro día como spam. El espacio para las respuestas la semana pasada era enorme, esta semana se ha quedado en casi nada.
¡Gracias por mirarlo!, espero que no haya más cambios.
Aferradetes, Ángel.
El nen que vaig ser ja ha llençat la tovallola.
ResponEliminaPetons.
Mira bé, perquè no ho crec.
EliminaPetonets, Xavi.
Perdré la il•lusió
ResponEliminapel que s’ha de fer.
Perdré la il•lusió
pel que ha de venir.
Perdré la il•lusió
de tot silenci
que es trenqui.
Perdré la il•lusió
per aquells petons
llençats a l’aire.
Però mai la perdre
per la blavor
de la teva mirada,
que sempre
m’enamora.
Al cap i a la fi, hi ha il·lusió en el poema.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes.
Si tots traiem a fora el nen o nena que portem dins, podríem jugar a fer realitat els nostres somnis...
ResponEliminaAmb esforç les il·lusions que tots somniem potser es faran realitat i tot, mirem de no perdre-les pel camí.
Petonets, Lluneta.
Cal esforç i creure-hi.
EliminaAferradetes, nina.
Has captado un instante magnifico... Una buena alegoria de la vida...
ResponEliminaUn abrazo
Unos corren y otros vamos más despacito, lo importante es disfrutar del camino.
Elimina¡Gracias!.
Aferradetes, amic.
No cap una altra estratègia que no sigui la de mantenir cada dia la il·lusió, encara que costi perquè la realitat de cada dia no convida precisament a l'optimisme. Una altra bona foto presa des del teu balcó, imagino. Per aquí passa tot!!👍😉 Aferradetes i petonets, Paula!!🤗😘
ResponEliminaNo pots parlar de pessimisme, no he vist mai una persona més optimista que tu.😉 Ben cert, tinc un balcó privilegiat des d'on veig moltes coses que passen i... altres que no haurien de passar... Gràcies!.
EliminaAferradetes fresquetes, Alfons.😘🤗
Bé... bé... No deixo de reconèixer que la vida és una merda, però malgrat tot, o potser per això mateix, soc un optimista (auto)convençut. Sempre miro el costat bo de les coses, em surt així. Anomena'l autoengany si vols, però és l'única manera de no perdre la raó!!🤦♂️😂😘
EliminaJa saps que t'admiro per això i, si et surt així, em sembla molt bé.😊🤗
EliminaFa temps vaig llegir que, segons estudis de psicòlegs i psiquiatres, al voltant del 90% de les nostres preocupacions no es compleixen. És a dir, que veure l'ampolla mig plena està més prop de la realitat que veure-la mig buida. Fins i tot sol passar que un excés de preocupació es converteixi en el que anomenen una "profecia autocomplida"!!🤦♂️😅: https://elpais.com/elpais/2019/10/11/buenavida/1570783181_341611.html
EliminaInteressant article, però a mi em queda un dubte: del 90% de les nostres preocupacions (perquè el 10% restant són segures), com podem saber quines se compliran?. Perquè l'article diu, que no cal preocupar-se per tot perquè podem entrar en un estat d'ansietat; però que tampoc es bo no preocupar-se per res, perquè entraríem en depressió. Quina és la mesura justa?. I acaba amb una cita que diu: "Hay que ser responsables, pero también vivir la vida con ciertos deslices. Hay que preocuparse, pero no siempre ni por cualquier cosa. La vida es contraste, no todo es perfecto ni todo es malo"... Ja veus que tot i així, no tinc res clar. Seguirem veient l'ampolla mig plena, fins que es buidi.🤭
EliminaAlguna cosa em deia que anaves a fixar-te en aquest 10% de mals presagis que es compleix!!🤦♂️😅😘
EliminaPessimista o realista?.😜🤷♀️😘
EliminaSempre s'ha dit que un pessimista és un optimista ben informat!!😂
EliminaIdò! 🤣
EliminaNo soc bo interpretant poemes, i a saber què et passava pel cap quan el vas escriure, però avui, ni que sigui un cop aquestes paraules em sonen a mantra molt necessari, uns versos que m'hauria de repetir dia rere dia quan la voràgine em fa perdre el nord. Portades al meu terreny, paraules molt encertades!
ResponEliminaEl més interessant no és el que em passava pel cap quan ho vaig escriure, totes les vostres opinions si ho són, almenys per a mi. Com ja he explicat és una mena de mantra que em dic a mi mateixa i si a vosaltres vos serveix (siguin quin siguin els motius), ja em dono per satisfeta. Gràcies!.
EliminaAferradetes, Sergi.
Muy inspirador. Tú eres inspiradora!
ResponEliminaUn abrazo.
¡Muchas gracias, Sara!.
EliminaAferradetes.
I arribar a la meta, si és que n'hi ha, sense importar massa si s'és primer o segon, o fins i tot l'últim. M'agrada molt el poema; amb il·lusió, l'esforç no és tant ni és tan fàcil perdre l'equilibri... Abraçada, Paula!
ResponEliminaNo, no importa a quin punt arribis, ni tan sols en quina posició. L'important és la il·lusió i l'esforç que hi posem.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Pep.
Més o menys com diu el Sergi, aquest poema ens el podem aplicar cadascú al seu camp.
ResponEliminaTu ens ho facilites.
I tant!, cadascú ho rep a la seva manera i ho pot aplicar o no.
EliminaGràcies, Xavier!.
Aferradetes.
Que mai no es perdi la confiança en nosaltres mateixos, sense ella és difícil tenir il·lusió i esperances. Creure i persistir.
ResponEliminaGràcies per compartir aquestes paraules tan necessàries per a tothom.
Aferradetes, bonica
Sí, sense confiança en tu mateixa poc es pot fer.
EliminaGràcies a tu!.
Aferradetes, nina.
M'agrada molt, sembla un d'aquells anuncis de televisió que són fets de poesia.
ResponEliminaDoncs mira... qui sap si...! 😉
EliminaGràcies!.
Aferradetes, Helena.