19 d’octubre 2022

CONNEXiÓ

Al principi va ser tot molt complicat. No entenia com una dona forta i alegre podia haver arribat a aquell estat. Recordo que en agafar el tren per anar a veure-la, el meu únic pensament era que no em veiés plorar. Feia temps que no xerrava i que no l'aixecaven del llit. Tot el trajecte anava rumiant un monòleg per aquell dia... tot menys plorar!. En entrar a la seva habitació i sentir la meva veu, girava el cap i es quedava mirant-me encuriosida amb uns ulls ben vius. Després d'abraçar-la i fer-li molts petons, li explicava tot el que havia rumiat abans; si li explicava una història compromesa, ella aixecava una cella amb picardia... tot seguit la pentinava, perquè ella era molt coqueta. A l'hora de marxar, no m'agradava dir-li adéu, així que li posava qualsevol excusa, com la que havia deixat molta planxa per fer i ella aixecava la mà fent un gest de ves-te'n. Els primers mesos, en sortir d'allà, esclatava en un plor que no sabia ni podia contenir i que més tard es convertí en una gran pau interior.

No vaig entendre mai els comentaris d'algú molt proper, quan parlava de la seva malaltia davant d'ella, dient que ja no era en aquest món i que ja no coneixia a ningú. Ella tancava els ulls mentre estrenyia els llavis i no els tornava a obrir fins que marxava la visita...

En veure aquest vídeo, he entès que no estava boja en dir que sí que hi havia un fil de connexió entre ella i jo, un fil ple d'amor i complicitat, com sempre hi va ser.

46 comentaris :

  1. Tremendo Paula, el vídeo es una maravilla y no puedo estar más de acuerdo con lo que escribes. Me trae tantos recuerdo de cuando visitaba a mi madre, sabía que había esa conexión...
    Un abrazo y gracias por ese maravilloso vídeo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hacía mucho tiempo que no lloraba y, al verlo, se me han saltado las lágrimas irremediablemente, recordando esos momentos...

      Aferradetes, Fernando.

      Elimina
  2. Arrepia-me pensar que é a mesma pessoa e/ou que poderia ser.
    .
    Cumprimentos poéticos.
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. La ballarina que es veu, és ella mateixa.

      Aferradetes, Ricardo.

      Elimina
  3. coneixia aquest vídeo, és impressionant i molt emotiu, la connexió musical és la darrera que es perd, és ben curiós.
    Precisament avui he anat a un funeral per la mare d'una amiga, 96 anys amb més de 10 amb Alzheimer. És una malaltia horrible.
    Aferradetes ben fortes, salluna!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una de les malalties més complicades de pair, per als que la pateixen i per als que l'acompanyen. Cada etapa té un component diferent, què fa que els malalts i la família no sàpiga ben bé com actuar. Ens descol·loca a tots. És una degeneració física i mental horrible, que pot durar molts anys, com també va ser així per la meva mare.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  4. A vegades no existeixen les paraules ( o no les trobo suficientment adequades) per descriure unes sensibilitats o afeccions que vols expressar, i m’ha passat en aquest vídeo. M’he quedat impressionat.
    Aferradetes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, quan veus aquestes coses et quedes sense paraules i quan les vius, també és molt complicat posar-n'hi.

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  5. Naturalment que ha de ser-hi, aquesta connexió. I almenys que la possibilitat de rebre amor no la perdin, que a la fi és la cosa que acaba fent feliç la gent, l'amor dels seus.

    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amor per damunt de tot i no tan sols cap a ells, també el que reps d'ells és molt important. Recordo que quan li agafava la mà, sempre quedava el seu polze damunt la meva, acaronant-me lentament.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  6. Tos tenim o hem tingut casos semblants i malgrat que sembli difícil d'entendre pels que no ho han viscut, aquesta connexió de la que parles s'ha mantingut gairebé fins el final.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades hi havia gent que em feia dubtar, però jo seguia pensant i veient aquesta connexió entre ella i jo.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  7. Vaig llegir que la música és una de les coses que no s'obliden i poden ajudar als malalts d'alzheimer.
    Molt emotiu !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al principi llegia tot el que podia sobre l'Alzheimer, fins que em vagi adonar que em feia més mal que bé... i vaig anar fent així com venia.

      Aferradetes, Artur.

      Elimina
  8. El vídeo no pot ser més emotiu.
    El cervell té connexions que ni imaginem, però és que a més s'ha de tractar a qualsevol ésser humà, i més si està malalt, amb el màxim amor i respecte.
    Jo vaig viure quelcom similar amb la meva mare... quan tothom pensava que ja estava en coma i jo li deia coses i ella em responia arquejant les celles.
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu. El respecte no es pot perdre mai, encara que (suposadament) el malalt no hi senti. I si no perds el respecte, podràs dir que l'estimes.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  9. Y lo que les echas de menos cuando ya no están.

    Beso

    ResponElimina
    Respostes
    1. A todas horas... principalmente a mi madre.

      Besos

      Elimina
  10. 💘💘💘💘💘💘💘💘

    ResponElimina
  11. Ningú no sap ben bé, què passa (o què no passa) pel cap d'aquests malalts. Que en algun moment sembli que no hi ha connexió, no vol dir que no hi sigui, en un altre moment se'ns pot fer molt evident que sí, que hi és.

    Ja coneixia el vídeo i jo també trobo que fa plorar, potser, també, per haver viscut aquesta malaltia ben de prop. Però que emocionant que pugui sentir i expressar encara la música amb els seus braços i el seu cos.

    Aferradetes, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la seva mirada sabia si era a prop o molt lluny, però és ben cert que no sabem res del què passa o no passa pel seu cap i menys si s'ha perdut la parla. Però sempre hi ha maneres per comunicar-te, una expressió, un moviment, un crit, una llàgrima... i jo ho tenia amb ella.
      Quan vaig veure el vídeo em va emocionar la manera que tenia de recordar els moviments, no tan sols dels braços, també de les mans i la cara... i com recorda, o tal vegada estranya, la de les cames i els peus.

      Aferradetes, preciosa.

      Elimina
  12. Sempre i per sempre t'acompanya el record de la mare. Petons i una abraçada molt gran

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre i fins que tingui memòria serà així. Mare només n'hi ha una i com ella cap altra per a mi.

      M'agrada veure't per aquí, Alfons.😉
      Aferradetes i petonets a dojo.

      Elimina
    2. Havia de ser-hi, sé què era la teva mare per a tu. No vaig arribar a conèixer-la, però a través de les teves paraules i el que suposava per a tu cada vegada que anaves a Sineu a veure-la em va transmetre tota la teva admiració i amor per ella.
      Petons i aferradetes.

      Elimina
    3. I tant!. Estic segura que si l'haguessis coneguda, te n'hauries enamorat, tant com tots aquells que la van tractar.
      Moltes gràcies!.

      Més petonets i aferradetes.😘🤗

      Elimina
  13. Sempre hi ha un racó de la ment que guarda les coses més impensables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En sabem tan poc de la ment i del cos!.
      Cadascú és un món per si sol.

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  14. El video me ha llevado a Mi Padre Paula. 11 largos años... Pero cuando a veces recordaba algo su mirada y su sonrisa nos alegraba el día...
    Bellísimo video.
    Buen jueves.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una enfermedad muy larga y cruel. Aún así, nos alegraban nuestros días.

      ¡Feliz viernes!.
      Aferradetes, Laura.

      Elimina
  15. Els ahirs són fum,
    en una ment difusa.
    Les imatges del passat
    han perdut els cartells
    dels seus noms.

    Les rodes del temps
    han desgastat els records
    i les paraules
    flueixen lentes
    com preguntes repetitives
    que cerquen camins oblidats
    entre les pedres
    ja trepitjades anteriorment.

    Tot s'escapa com la sorra
    entre els dits
    de les mans nues,
    els pensaments fluids
    i els ahirs de fum
    que ens buiden
    poc a poc
    des de dins
    d'un cervell foradat.

    Qui ets?
    Et conec?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que em preocupaba més era com ho vivia ella...

      Gràcies pel poema!.
      Aferradetes, qui sap si...

      Elimina
  16. No va quedar el meu comentari? Ha desaparegut o és a la brossa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo el veig i també la resposta, Carme. No el veus???
      Es troba entre el comentari de na Somnis i el de l'Alfons.

      Aquests de Blogger ja fan coses molt rares.😤

      Elimina
  17. Conmovedor hasta las lágrimas. Gracias, Paula. Puede que incluso publique este vídeo en el próximo aniversario de la muerte de mi madre. / Moving to tears. Thank you, Paula. I might even post this video on the next anniversary of my mother's death.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quienes hemos vivido el proceso de esta enfermedad, ver esas imágenes nos sacuden el alma.
      (Puedes hacer con el vídeo lo que más te apetezca).

      Aferradetes, Sean.

      Elimina
  18. Coneixia el vídeo. Impressiona i emociona alhora. La meva mare també va patir demència durant uns deu anys. És un procés llarg i molt dur, però és cert que quan li posava cançons de la seva joventut les reconeixia i el seu rostre s'il·luminava. També la trobo molt a faltar. Aferradetes molt fortes, Paula!!🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots els que hem passat per aquí opinem el mateix, massa llarg i massa dur. Tot i així i haver pensat moltes vegades que ja n'hi havia prou... com les trobem a faltar!.

      Aferradetes, Alfons.😘🤗

      Elimina
  19. Molt trista la vellesa! Aquesta de perdre la capacitat mental, molt pitjor. I pels que els hem vist forts i imparables encara més. Ho feies bé, sa lluna. Jo a vegades penso que no l'hi vaig fer prou amb el meu pare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots ho hem fet com millor sabíem o podíem i encara que ens sembli que férem poc, els hi vam donar molt d'amor.

      Aferradetes, Tresa.

      Elimina
  20. El poder de la música es maravilloso. Es una buena terapia, para las personas que tienen depresión. Me ha emocionado el vídeo.
    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada persona es un mundo, pero sí que hay un tipo de música para cada momento.

      Besos, Antonia.

      Elimina
  21. No havia vist mai aquest vídeo, l'he trobat d' allò més entranyable... La meva mare va tenir demència senil durant molts anys i es va tornar dolça com una nena petita, i feia de bon tractar, però un dia se li va trencar el fèmur va caure. Quan va tornar de l'hospital no la podíem moure , perquè cridava. Jo suposo que la van espantar fent allò de " tu pels peus i jo pels braços", per passar-la d'una camilla a l'altre...Però fora d'això, no hi havia cap problema, suposo que cada persona reacciona d'una manera diferent.
    Bona nit, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cosa semblant li va passar a la meva mare i s'aferrava fort quan la movien, suposo que creia que cauria.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  22. La meva tieta es va cuidar de la meva àvia amb Alzheimer fins que va tenir 101 anys. Jo crec que ella també hi tenia un fil de connexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho crec.

      Aferradetes, nina.

      Elimina

Benvinguts al racó!