REUNiÓ FAMiLiAR

Asseguda a la taula d'un restaurant bulliciós, explorava amb delicadesa la seva bossa, buscant potser un record que la connectés amb el seu passat. Els comentaris i anècdotes dels comensals arribaven com murmuris llunyans. Ella responia amb un somriure subtil o arquejant una cella, mostrant així la seva connexió amb el moment present, participant sense paraules. Cada riure i xiuxiueig era un retall de la seva història entrellaçada amb la vida dels seus éssers estimats. La seva mirada, serena i nostàlgica, anava creixent amb el vaivé de les converses. Les hores passaven lentes, l'atmosfera s'impregnava de calidesa i complicitat familiar, encara que sabés que aquests moments cada vegada serien més escassos... Al final, després de gaudir d'aquell dinar, arribà l'hora dels comiats, emportant-se amb ella un raig de llum a la memòria, un adéu silenciós però ple d'amor...

ÀNiMES PERDUDES

Arribà al vell cementiri en caure la tarda. Les ombres de les làpides s'allargaven mentre la lluna, a penes visible, il·luminava les flors pansides que creixien entre les tombes. Amb aquell esquadró d'ombres que l'envoltava, inquiet i afamat, amb prou feines podia contenir el tremolor a les mans per sostenir una petita creu pintada en un tros de paper descolorit pel temps. Els diners que havia guanyat en els seus treballs anteriors no significaven res ara, l'única cosa que desitjava era la llibertat d'un passat que el turmentava. Cada nit, aquestes ànimes perdudes, invocaven el seu dret a menjar-se les seves pors. Mentre recordava els dies on no tenia cap preocupació, el seu cor es va omplir de coratge. Recordà, mirant al cel, un blau celestial que es barrejava amb el dolor de la seva memòria. Sabia que havia d'enfrontar la veritat, encara que això signifiqués tornar a aquell lloc que tant havia intentat oblidar.

* Proposta de Sean Jeating,  publicat a River

RESCATATS . . . [ XXXIV ]

Raig de llum trencat

il·lusió en marxa

ombres en calma

[Octubre- 2025]

-  -  -  -  -  -  -  -  -   -

Sols aquest raig

il·lumina com foc

la nostra vida.

[Alfred]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

El roig al cel

d'un matí que encomana

escalfor al cor. 

[Carme] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

There does lie deep peace

in the nature of daylight

Unlike us humans 

[Sean] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Sol primerenc

trenca el vel nocturn

El dia s’alça 

[McAbeu] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

Llum i ombra, 

la dualitat que es complementen, 

l’harmonia de la vida.

[Joan]

GARROTE ViL

 

«Garrote vil» (Ramon Casas - 1894)

a  RELATS CONJUNTS  

El rellotge del campanar marcava les dotze del matí d'un dia fred de finals de novembre. La plaça estava plena de gom a gom, els rostres pàl·lids s'amuntegaven ansiosos per l'espectacle que s'apropava. Al centre, el garrot brillava sota el sol, un instrument de mort que semblava cobrar vida. El reu, lligat i pàl·lid, sentia la mirada expectant de la multitud. La seva ment viatjava entre la desesperació i la resignació, recordant la seva vida, els seus errors i quin era l'instant que el va portar allà. 

Cada xiuxiueig entre la gent era com si estiguessin en un sòrdid antre de carretera, on la mort es convertia en una barreja de morbositat i rutina. L'ombra del botxí s'acostava, mentre el reu es debatia entre el penediment i la resignació, tot recordant que la línia entre la justícia i la crueltat era sovint difusa. La tensió era palpable com una abraçada freda que presagiava el final. La caputxa el va deixar sense visió, el silenci de la plaça com un calfred va recórrer la seva esquena. El cargol va girar... Mai saberen per a qui va ser el seu darrer pensament. 

Poc després la plaça es buidà, entre murmuris i certa sensació de buidor... En arribar a casa, la rutina seguiria com sempre a cadascuna de les seves tristes vides...

APRENENTATGE

A un petit poble de la nostra comarca, l'educació ha estat transformada per una tècnica innovadora. Els estudiants han après a llegir i escriure de manera efectiva, completament enfocats a l'aprenentatge sense distraccions. En aquest entorn se'ls ensenya a pensar críticament, desafiant les seves percepcions sobre què significa existir i contribuir a la societat. 

Les aules, pintades d'un blau cel que convida a la creativitat, han esdevingut espais on les idees flueixen lliurement. Aquest mètode ha demostrat que no només es tracta d'adquirir coneixements, sinó d'aprendre a aplicar aquests sabers a la vida quotidiana. Tot i això, el veritable desafiament rau en escriure la seva pròpia història sense perdre la identitat.

La comunitat observa com el futur es construeix amb cada estudiant que gosa somiar i innovar.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River 

Color : Blau cel 

Paraules : 1-Tècnica 2-pensar 3-ensenyar 4-manera 5-completament 6-aprendre 7-escriure 8-existir 9-llegir 10-perdre 

GRiS

Gris a l'horitzó,

la tristesa s’amaga,

bellesa calma.

[Novembre ~ 2025] 

-  -  -  -  -  -  -  -  - 

Cel gris que pesa,

records vells que retornen.

Cor que no calla.

[McAbeu]

-  -  -  -  -  -  -  -  - 

La vella arbreda

sent la meva tristesa

quan jo sospiro.

[Xavier Pujol] 

-  -  -  -  -  -  -  -  - 

Gris de tardor,

temps massa diferent,

ofeguen ànimes. 

[Alfred] 

- -  -  -  -  -  -  -  - 

El gris del cel

aclareix la negror

de mans que clamen.

Branques com braços

que s'esfilagarsen

cercant el cel. 

[Carme] 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  

Sie ragen empor

Im fahlen Novemberlicht

Und trotzen dem Tod.

[Sean] 

-  -  -  -  -  -  -  -  - 

Hi ha dies 

en què el gris no pesa 

sinó que abraça.

[Gumer] 

-  -  -  -  -  -  -  -  - 

Un gris que amaga

tot el teu foc ardent,

que mai no mor.

[Helena]

PERDURA ENCARA . . .

Perdura encara,

un tímid somriure als llavis.

La veu menuda,

amable, lleugera.

Als ulls una mirada trista

del que et toca viure ara. 

La roba, eixugada al vent,

posada com a mortalla. 

I no goses dir que sents

a qui et mira amb desig. 

[Novembre ~ 2025]

UN GOS

La nit es tancava sobre el llogaret, mentre un gos vagava entre les ombres. El seu lladruc ressonava a l'aire, com un ressò d'un coneixement oblidat. Sense un lloc on descansar, s'apropà a un llit improvisat fet amb cartrons i s'hi adormí.

Anys enrere, havia compartit un altre llit on havia estat el refugi d'un savi artesà, a qui l'entesa del món l'havia portat a crear meravelles sota el blau celestial. No obstant això, la saviesa s'esvaí en el temps, deixant darrere del seu nom només un rastre de records. Se sentia perdut, atrapat entre el desig d'adquirir coneixement i la sensació de ser de vegades un ignorant davant de la vastitud de l'univers.

El gos movia la cua amb la gràcia de qui buscava ajuda, aliè a la seva pròpia solitud. Era estúpid pensar que podria trobar respostes en un lloc tan desolat. Però al racó de la seva ment, una espurna d'esperança cremava... Potser, només potser, el destí li tenia preparada una trobada amb un nou amic per compartir  vida...

* Proposta de Sean Jeating,  publicat a River 

Color: blau celestial

Paraules: 1-gos  2-nit  3-llit  4-coneixement  5-moure  6-anys  7-estúpid  8-ajuda  9-artesania  10-perdut

FiRES . . . ( IV )

Tothom surt al carrer, gent del poble i forasters.

Tasten i compren productes de la terra.

I també s'enriqueixen amb els balls de bot.

Els pagesos ens ofereixen els bens de la terra.

I nens i grans s'ho passen d'allò més bé.

Així són les fires d'Inca. :

https://incaciutat.com/firesinca#

ARRELS

En el poble de Felanitx, en Colau s'asseia a recordar històries antigues, aquelles que el seu avi havia encunyat en una llengua cada cop més morta. Mentre els núvols assotaven el cel, les seves paraules es traduïen en records viscuts entre els hereus del llegat. En un episodi etern, entre ombres i llums, un ressò existent ressonava: "El mort no mor del tot". Els hereus, aquells que sabien que allò que s'oblida no viu, trobaven consol en les històries traduïdes pel temps. 

Un fet sempre el feia somriure: quan tots el nens jugaven a dir paraules, eren una gresca de sons divertits i cada vegada que un deia alguna cosa, calia traduir-ho al mallorquí, perquè els adults ho entenguessin. Existia també una taronja carbassa, símbol de renovació, que a la seva escorça s'amagava l'essència del que va ser i del que serà. 

En explicar-ho, l'avi somreia, sabent que encara que molts no comprenien les arrels de la seva història, aquesta perduraria, florint a les ments dels que encara desitjaven escoltar. Així, a cada batec, la vida tornava a començar...

* Proposta de  Jean Jeating,  publicat a River 

PUNTUALiTAT

La puntualitat, un concepte aparentment simple, és en realitat un fascinant enigma. Què la converteix en una virtut tan valorada a la nostra societat? Potser és el poder que conté: la capacitat de transformar trobades rutinàries en moments significatius o com pot convertir-se en un obstacle que afecta tant a les relacions personals com a professionals.

Quan passàrem la pandèmia, s'implantà a la majoria de llocs la cita prèvia. En aquell moment ens va semblar a tots un instrument perfecte, et donaven una hora concreta i així no perdríem temps d'espera. Però què passa quan algú arriba tard?  Un murmuri de desconfiança recorre l'aire i es desperta la curiositat sobre les raons ocultes darrere d'aquest retard. Les mirades es creuen i les preguntes suren... Suren i es perden...

Per a què una cita prèvia, si la majoria no la compleix?  Si vas al metge i arribes cinc o deu minuts d'hora, per què la cita no es fa efectiva fins uns vint minuts després (això com a poc)?  I si per coses que no estan a les teves mans, un dia arribes en punt, per què ja t'han nombrat i has d'esperar el que duri la cita que ha entrat primer que tu?  Com a la perruqueria, si tens a les onze, per què et toca a les onze i mitja?... I això succeeix molt sovint i a altres llocs, si fos un dia seria comprensible, però no!  Vol dir que el teu temps no és com el seu i que ells poden fer el que vulguin amb l'excusa de que porten retard, retard de què?  Si et donen una hora, és per complir-la.

La puntualitat no és només una qüestió de temps, és una dansa d'expectatives i promeses, on cada segon compte i cada arribada pot canviar-ho tot. 

PLUjA DE NOSTÀLGiA

Tardor de fulles,

nostàlgia en l'aire

d'un trist adéu.

Silenci ingràvid

en una abraçada.

Pluja de fulles.

Records de tardor,

fos el temps en silenci,

l'amor perdura.

[Octubre ~ 2025] 

GERMANS

En un planeta on la màgia i la realitat coexistien en harmonia, havien nascut dos germans de pèl taronja carbassa, tan diferents com la nit i el dia. El gran, un jove de rostre serè i mirada innocent, era conegut pel seu cor bondadós i el desig d'ajudar als altres. El menor, en canvi, era considerat per molts com un ésser entremaliat i creava caos allà per on passava. Tot i que la seva aparença era innocent, tenien una gran curiositat pel seu entorn.

Un dia, es van trobar amb un home malvat que solia sembrar discòrdia.

— Vine, et vull demostrar una cosa!— va dir el menor, estirant la mà del seu germà.

Malgrat la poca experiència, el jove va decidir enfrontar-se a l'home.

— Vine aquí! No et tinc por— va dir, buscant coratge dins seu.

— Sortiu d'aquí! Tota aquesta extensió de terra és meva— va cridar l'home enfadat.

El petit va estirar el cos i va donar tres passes endavant...

—Què has dit! , repeteix-m'ho!— li va dir, mentre donava tres passes més.

L'home, en mirar darrera seu, ajupí el cap i se'n va anar perdent tota la seva influència.

El poble que els havia seguit en silenci, recuperà la pau amb sorpresa i ho celebraren amb els nois, demostrant que la veritable fortalesa pot arribar en allò inesperat... Sempre hi ha un camí cap a l'harmonia i l'enteniment mutu... ;-) 

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

RESCATATS. . . [ XXXIII ]

Complicitat 

entre l'herba i elles. 

Lluny de mirades.

[Setembre ~ 2025]

FiGURES ETÈRiES

A la penombra d'una nit apareix una fotografia inquietant, un grup de fantasmes es manifesta entre la boira espessa de la nit. Les seves etèries figures unides en un cercle, semblen debatre sobre el que han presenciat. Les parets d'un color taronja carbassa brillen tenebrosament, il·luminant els rostres pàl·lids. L'escena evoca una instrucció fosca: "No es pot ignorar el que no es veu", xiuxiueja un d'ells, mentre els altres observen amb menyspreu, com si l'estupidesa del món dels vius fos el seu entreteniment més gran. Un espectre tímid, visiblement ignorant del seu propi passat, intenta alçar la veu, però el seu ressò es perd entre els mitjans ombrívols. Però la imatge revela quelcom més profund: un vincle amb el passat, un ressò de destrucció que encara perdura. L'atmosfera tensa suggereix que no hi ha marxa enrere, estan atrapats entre l'horror i l'oblit.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

PARTENÇA . . .

Avui em costa molt escriure unes paraules per a tu que tant vas fer per mi... Agraïda d'haver compartit vida amb tu i amb llàgrimes als ulls et deixo anar, amb la convicció que serà un "fins tornar-nos a veure"...

Arribares a mi en un moment on la vida no em somreia i tu l'omplires d'il·lusió i molt bons moments... Començàrem a xerrar en aquestes pàgines, fent-nos comentaris, fins que un dia em demanares el correu, després vingué el telèfon... Des d'aleshores les converses eren més freqüents, m'explicaves coses del teu treball de mestre i jo del meu... Pel meu aniversari m'arribà un llibre teu que va ser el primer de molts més... Obrires un blog en català i des d'allà també vas conèixer gent de la meva "colla"...  I així començà la nostra història... Una història d'anades i tornades fins que et jubilares... Foren uns anys extraordinaris de vivències, complicitats, viatges i d'amor, estimat meu...

Et desitjo un bon camí 

on trobis pau per tots els indrets on siguis... 

A reveure, Alfons!🦋 

* Agraeixo a tots els que heu passat per aquí, sé que l'Alfons estaria molt feliç en veure les mostres de respecte i afecte cap a ell i cap a la seva família. Gràcies de tot cor! 

LA MUNTANYA ACOLORiDA

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

a   RELATS CONJUNTS

Feia un dia preciós a la platja, tot i que la xafogor no deixava que la gent sortís de l'aigua. Hi havia com a grupets xerrant entre ells i s'hi estava bé, mentrestant els nens jugaven a la sorra i de tant en tant es remullaven. Amb les converses no se n'adonaren que els nens ja no feien soroll des de feia una bona estona. Els crits es sentien per tota la platja quan veren que la muntanya estava folrada amb totes les tovalloles i roba dels banyistes... Ai els nens!, on eren?...

S'aixecà entresuat, s'assegué damunt del llit i es fregà els ulls en veure un caramull de roba  plantada entre el llit i la porta... Qui havia fet aquell desgavell?... En Rafel, aquell home gran i fort, havia conegut un nou company de nits, anomenat somnambulisme.

SURREALiSME

Era un dia silenciós a la serra, on els arbres mastegaven el vent i els niguls es passejaven com si haguessin visitat un spa. El meu company, un peix taronja carbassa, va decidir que era hora de donar-me una empenta cap a l'aventura.

—¡Anem-nos!, va dir en veu alta, tot i que no tenia boca. 

Ens vam trobar en un punt al costat d'un pi que semblava estar amagat darrere d'un toll de mel.

—Què fem aquí?, vaig preguntar mentre mirava el meu peix amb menyspreu. 

Ell, sense immutar-se, em va picar l'ullet i es va llançar cap a la mel. Va ser llavors que vaig comprendre que "havíem d'enraonar amb la lluna". I així, amb cada mos, ens elevarem en un vol absurd cap a allò desconegut.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River

GENOCiDi

 Per una Palestina lliure i en Pau 🕊

(Palma de Mallorca - fotos de la xarxa)

NÚMERO - 10

Joc i foto a ca la MARIA

L'escala de pedra s'alçava imponent, cada graó semblava una prova de coratge. La llum que es filtrava a través de la petita finestra era escassa, però suficient per dibuixar ombres inquietants a les parets. Cada pas despertava dubtes: seria una sortida o un nou confinament?. El silenci era aclaparador, només interromput pel ressò dels meus pensaments. L'aire es tornava dens, com si els secrets del lloc pesessin sobre les meves espatlles. La llum titil·lant semblava burlar-se de la meva por, mentre una ombra aguaitava esperant el moment perfecte per atacar. Tot i la incertesa, avançava impulsada pel desig de descobrir la veritat darrere d'aquella escala interminable. A cada pas, les ombres semblaven allargar-se, com si la mateixa escala reclamés respostes que, potser, estaven destinades a romandre ocultes.

NUSOS

En mans del temps la vida s'enreda,

cordes tenses de somnis, nusos d'existència.

Amb cada anhel lligat, un sospir es queda

i al frec de pell, se sent la resistència.

A cada nus la vida avança, 

entre llum i ombres, l'essència dansa. 

[Octubre ~ 2025]

MANiPULACiÓ GENÈTiCA

A la penombra d'un modern laboratori, l'olor de carbassa taronja es barrejava amb la fragància inquietant d'un desinfectant. El Dr. Salazar havia sentit a dir que els òrgans d'un humà podien ser millorats, però allò que estaven creant anava més enllà de la ciència. En observar, va veure a l'ombra un home de talla mitjana amb un físic notable que sostenia un pèsol a la mà. Una figura coberta d'una pell verdosa va emergir de l'ombra, el físic distorsionat per la manipulació genètica... 

—No sóc més aviat el que esperaves—, va xiuxiuejar amb un to esgarrifós, mentre un pèsol gegant es recargolava a la seva mà. 

Ara la grip era només un esbós d'un horror original, bategant per cada racó del laboratori.

* Proposta de Sean Jeating, publicat a River.

SOMiEiG

[Lletres i fils ~ Setembre 2025]

En un racó de la biblioteca, on la pols semblava ballar amb els raigs de llum que es colaven per la finestra, els prestatges de llibres s'alçaven majestuosament. Els tons daurats de la tardor pintaven el paisatge exterior, fins i tot arribant fins a la taula que presentava una aspecte meravellós. Asseguda en una butaca envellida, una nena somiadora fullejava un vell tom, deixant que les històries la transportessin a mons llunyans. L'aire estava impregnat de la fragància de paper i paraules, mentre a fora, el vent acariciava suaument les branques. La màgia de la biblioteca es va entrellaçar amb la meravellosa visió de l'Arc de Sant Martí emmirallat a la font, creant un refugi etern. En aquell instant perfecte el món s'esvaïa, deixant només la pau d'una llar, on cada raig de sol era una abraçada càlida que sostenia els seus somnis al vol. 

ENGRUNES

El meu cor no va fer soroll quan es va trencar 

va esclatar en mil engrunes, en silenci 

com el cordó umbilical 

que s'estira fins quan es talla... 

deixant-me en un no res

Ara toca reconstruir-me 

aconseguir cors que em pensin

frecs que em belluguin

encara que siguin els meus...

novament

La tardor torna a ser aquí

cauen les fulles lentament

Estimar no hauria de ser...

aquest silenci

[Setembre ~ 2025]

EL GAT TiGRAT

Al cim d'una muntanya, un gat tigrat, s'acomodava -després d'haver trescat pel poble- al costat de la llar de foc, observant el paisatge cobert d'una boira espessa. El vent xiuxiuejava secrets a l'aire i ell sabia que alguna cosa extraordinària estava a punt de succeir. Aquella nit, la vila celebrava un esdeveniment olímpic inusual: una competència d'habilitats felines.

Mentre els vilatans preparaven l'estenedor per penjar les banderes morades, un misteriós furgó va aparèixer al centre del poble amb unes grans lletres on es llegia la paraula "SUPORT ". Tothom se'n preguntava el propòsit. El gat, amb el seu instint agut, s'apropà sigil·losament. L'atmosfera estava carregada d'intriga, la nit prometia revelacions que canviarien el rumb de la història local. Cada element en aquella escena semblava embolicar un misteri, ocultant la veritat darrere un somriure que només el gat podia desxifrar... Quin secret ocultava aquell furgó?... Potser la curiositat vos pugui portar a revelar un misteri molt antic...

[Joc a River]

HiSTÒRiA D'UN CASTELL . . .

A principis d'agost em vaig despertar amb 

una bastida davant del castell, 

vaig pensar si volien restaurar-lo...

Passades unes dues setmanes sense venir ningú, 

una grua i dos operaris van anar desmuntant  

les torretes i en veure que se les enduien, 

van començar les meves preguntes...

On jugaran els coloms al joc dels conillets?

On aniran els ocells per descansar,  

abans de prendre el vol?

On s'amagarà la lluna per picar-me l'ullet,  

abans de fugir?

Mentre em feia tantes preguntes, van aparèixer 

camions i més camions per asfaltar l'avinguda. 

Fins a sis en vaig comptar els últims dies 

i trigaren una setmana per acabar-ho.

Ahir al matí vaig sentir soroll de metalls, 

estaven desmuntant la bastida i 

el castell es quedà tal qual la imatge, 

sense torretes, sense ocells... 

sense saber si tornaran... 

i amb un aspecte per a mi lamentable, 

només brillava el paviment, tot i que li feia més 

falta al "meu" castell les seves torretes 

i unes persianes noves.

Només cal comparar...