TRAïCiÓ

 «Ballarina amb ram de flors»

(Edgar Degas – 1878)  a  RELATS  CONJUNTS

La música s'aturà i els aplaudiments estrepitosos ressonaren al teatre. Núria, la primera ballarina, somreia radiant amb un ram a la mà, mentre el públic l'ovacionava. Darrere del decorat l'Helena, la seva millor amiga, l'observava amb una barreja d'admiració i gelosia. Havia estat la seva ombra durant anys, la seva amiga lleial i havia rebut tants favors d'ella... però aquesta nit era tot diferent, sabia que el triomf de la Núria podria ser la seva caiguda...

Helena acaronava el petit flascó de verí a la butxaca, sentint la suor a les seves mans. Era la seva oportunitat, el moment perfecte per despullar-la de la seva esplendor i reclamar el que creia que li pertanyia. L'ambició ennuvolava el seu cor mentre la seva mirada s'aferrava al cos de la Núria, il·luminada sota l'aplaudiment ensordidor. Amb cada ovació que ressonava, la seva resolució es tornava més ferma. Ella sabia que la Núria no sospitava res. Amb un pla meticulosament teixit a la seva ment, la idea de l'assassinat es tornava menys un crim i més un camí cap a la glòria... La traïció surava en l'aire...  

RESCATATS . . . [ XXXII ]

Moment visual

brillant com un llampec.

Una mirada

[Setembre~2025]

EL NAUFRAGi

El naufragi va ser inesperat. La tempesta va enfonsar el vaixell amb tanta ferocitat que el mariner amb prou feines va tenir temps de reaccionar. Entre les restes flotants, un sol supervivent va emergir, aferrant-se a un ganxo de fusta amb la mà, fins que es quedaren els nusos dels dits blancs. Mentre el ressò de les onades ressonava inquietant, no s'esperava que aquell tros de fusta li oferís una esperança absurda. A la deriva, va trobar un vell i petit bugui pintat d'un morat esvaït, com un joc ja oblidat de la infantesa. A dins, hi havia un estrany pot que contenia sèrum de llet que semblava brillar sota la llum del sol. El silenci era aclaparador i alguna cosa a l'aire li deia que no estava sol. Una ombra es va moure entre les onades, assetjant el seu destí... La lluita per la supervivència tot just començava...

[Joc a River]

VALORS . . . ?

A la nostra brillant societat, els valors són com un bufet lliure, tothom se serveix del que li ve de gust; semblen diluir-se entre el soroll del consumisme i la superficialitat.  L'honestedat és tan popular com un plat exòtic que ningú no s'atreveix a tastar, mentre que l'empatia s'eclipsa davant de l'individualisme.  Les xarxes socials promouen una imatge distorsionada de la realitat, on l'autenticitat és sacrificada en favor de l'aprovació efímera; el respecte el reservem per aquestes, on podem donar una "m'agrada" a distància.  I la solidaritat -aquesta bellesa efímera- desapareix ràpidament quan es tracta d'obrir la porta a un veí... Aquest deteriorament ètic no només afecta les relacions interpersonals, sinó que també soscava la cohesió social. Si no actuem per revalorar principis fonamentals, correm el risc de construir un futur desproveït d'humanitat.

-Val la pena veure'l-

A CADA BATEC . . .

[No recordo qui me la va fer.  Ho sento!]

A un racó de l'ànima, on la convivència floreix entre notes d'una guitarra que xiuxiueja suaus  melodies, una adoració profunda s'enlaira com un cant. Sota el mantell porpra del cel estrellat, un llenç de somnis apareix, mentre la força de voluntat sosté el fil del temps. Les fulles ballen en un vaivé amable, acariciant el vent que porta esperances, xiuxiuejant secrets de vides entrellaçades, on cada raig de sol és una abraçada càlida i cada estrella un far etern que et guia. L'harmonia es teixeix a cada batec, celebrant la bellesa d'allò que és senzill i diví, convidant a endinsar-se en aquest món on la música i la màgia coexisteixen eternament.  

[Joc a River]

PRESÈNCiA

Era a l'ombra

on el temps es gronxava

amb el teu riure.

Un ressò fa mal

xiuxiuejant al vent

la veu d'ahir.

En el silenci

habita la presència

com un sospir.

L'ocàs de la nit

omples de llum i pau

sent el meu far.

L'amor perdura,

unides les ànimes,

temps i distància.

[Setembre ~ 2025]

PRíNCEPS DE PAPER

Asseguda al banc, observava l'horitzó mentre els pensaments divagaven sobre els homes que entraren i sortiren de la seva vida, com si fossin peces d'un trencaclosques inacabat... Cadascú havia deixat una marca, però també una càrrega. Reflexionà sobre com -en un enfocament teòric- havia idealitzat el que significava estimar i ser estimada. No obstant, a la pràctica, aquesta recerca només havia entorpit la seva pròpia vida. Se n'adonà que la seva consciència  havia estat en mode pilot automàtic, permetent que els altres decidissin per ella. Era excel·lent  la idea de compartir la vida, però igualment valuós era el desig de millorar-la sense dependre de cap altre. Al final decidí que no necessitava entrar en relacions tòxiques. Així que aquí estava, abraçant la seva solitud i deixant enrere aquests prínceps de paper que no van saber mai com ser autèntics. Li va prendre un temps adonar-se que tot allò que decidia no canviar, en realitat ho estava escollint.  A partir d'ara triaria la seva pròpia llibertat.

[Joc a ca la Mimi]

COMiAT

Estimada gelera, companya de tantes dècades, avui m'acomiado de tu amb una barreja de tristesa i agraïment. Més de 33 anys juntes! Ets una vella guerrera, però no sense les teves virtuts... Recordo com et vaig transformar en un llenç, pintant aquella lluna somiadora que va il·luminar la meva cuina. Cada traç va ser un acte d'amor, cada estel una promesa d'amistat. Els teus ulls ho han vist tot: des de sopars familiars fins a experiments fallits. Vaig cuidar-te com si fossis un membre més de la família, mentre tu -en la teva senilitat- feies sorollets com a melodia recordatori del teu lleial servei; fins que vas decidir que només podria funcionar mitja part de tu, ara ja no congelaves, però encara podies refredar... Però què puc dir?, sempre vas estar aquí, conservant les meves sobres i els meus somnis pansits. T'estranyaré...

Gràcies per cada dia de frescor, per ser part de casa meva, per sempre ser la meva lluna amiga!!!

[Ep!!! No, no estic morta del tot.  El veí m'ha portat al camp, per refrescar els seus dies i un amic s'ha endut els calaixos del congelador per substituir-ne d'altres que estaven en mal estat a un congelador vellet com jo]

SATiSFACCiÓ

En un món on les decisions ens deixen entre l'espasa i la paret, la combinació d'emocions és fonamental. La satisfacció que se sent en assolir un objectiu, es pot veure opacada per la sensació d'absència, com si faltés alguna cosa important. De vegades, és divertit recordar aquells dies d'infantesa quan tot semblava més senzill. No obstant, en fer-nos grans, una se n'adona que hi ha responsabilitats que eximeixen d'aquesta lleugeresa. El ressò de rialles segueix present, però ara en tons més seriosos. En aquest camí, el groc palla dels records brilla, convidant-nos a posar fil a l'agulla i seguir endavant amb un projecte que té més matisos, buscant l'equilibri entre el que érem i el que som.

[Joc a ca la Mimi]

PASSES . . .

A mesura que la vida avança, una s'adona que aquestes passes, tot i que són solitàries, són les que realment compten. Ah, la llibertat de decidir on anar sense haver de preguntar! I què ens importen les mirades alienes? Pots ser l'ànima a la pista de ball o la reina del supermercat, tot mentre camines amb aquesta elegància de qui ha viscut prou per ignorar les opinions...

La crítica rau en la manera com la societat idealitza la independència, sense reconèixer el pes emocional d'avançar sense companyia. Cada passa que fem es torna significativa, carregada de reflexions i temors. La pressió per ser autosuficients ignora la necessitat de connexió humana...

Al final del dia, mentre les teves passes esdevenen més estratègiques, com si cadascuna fos un moviment d'escacs en un joc que ningú més entén; el més important és que, encara que estiguis sola, sempre podràs ensopegar amb estil!

GUiRiS 🤔

 

Reproducció de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues.

a  RELATS DE LA CARME

Turista: Mira aquestes pintures rupestres! Se suposa que això és art?

Guia: És clar, és art prehistòric! El que veus són ombres del que una vegada va ser...

Turista: Ombres? Sembla més una taca de cafè!

Guia: Bé, això és part del seu encant. L'originalitat és la seva fragilitat. Amb el temps, l'erosió n'ha afectat la visibilitat.

Turista (confós):  Això és tot? No es veu res...

Turista (mirant la interpretació): Oh! Però aquí sembla que hi ha com un ase ballant la conga...

Guia (rient): Sí, això és el que passa quan deixes que un nen faci la seva versió del "Juràssic".

Turista: Aleshores, la història de l'art va començar amb una festa prehistòrica?

Guia: Sens dubte! Això explica perquè tots els primitius tenien tan bon ritme... L'obra mestra es diu "Què voldrien dir els cavernícoles?"  Observa aquestes criatures! Són tan, diguem-ne... més detallades que la realitat.

Turista: Aleshores, els homes prehistòrics eren mals artistes?

Guia: No, simplement estaven més enfocats a sobreviure. Però sempre és més fàcil crear art... des del sofà de casa, oi?

Turista: Aleshores, és una pèrdua de temps venir aquí, no?

Guia: No, és una excel·lent manera de practicar la percepció. Aquí pots aprendre a veure art on només hi ha taques... Tot un repte!

Turista: Doncs, m'emporto la foto de la interpretació a casa...

Guia (amb un riure irònic): Alegra't, almenys no has de fer servir la teva imaginació!!!

LA QUiNCALLA

En un barri on els habitatges eren d'un color groc palla, un estudiant mirava cap a l'horitzó. La invasió de la rutina es feia sentir com una tasca feixuga que el mantenia lligat a les seves obligacions. Tot i així, en aquell instant, decidí animar-se i deixar fluir la seva ment. Pensà en la quincalla que havia trobat al mercat, un munt d'objectes oblidats que guardaven mil històries de gent desconeguda. Pensà que a cada racó hi ha un espectre de possibilitats; de vegades, és més fàcil trobar bellesa en allò quotidià i així, entre llibre i llibre,  se n'adonà que valia la pena observar atentament  totes les coses per insignificants que ens puguin semblar.

 [ Joc a ca la Mimi ]  

MUDANCES

M'he mudat quatre vegades, de barri, de casa, de somnis que vaig creure eterns... La primera quan em vaig casar, vaig poder triar tranquil·lament que emportar-me o no: el meu piano, les meves càmeres, roba i poca cosa més, perquè m'havia de mudar a la meva primera casa i tot el que hi havia era nou, com la vida que començaria. Des de la primera a la segona passaran molts anys, gairebé una vida...

La segona va portar una sensació aclaparadora d'alliberament, desfer-se del que és innecessari és com treure's un pes de l'ànima. Tot i que no va ser tot or el que lluïa. Vaig passar d'una casa petiteta i coqueta al mig del camp a un pis enorme als afores de la ciutat. I ho vaig triar precisament per la llum, necessitava la llum com el pa de cada dia. D'aquest pis només utilitzava una habitació, un dels banys, la cuina i una altra petita habitació convertida en una mena de despatx. Em sobrava mitja casa i mig lloguer...

Una amiga em va dir que estaven mirant (ella amb una amiga seva) un pis de lloguer que era enorme, amb dues plantes i que necessitaven algú més per llogar-lo. I aquí va començar la meva tercera mudança. Tant la segona com aquesta, carregant gairebé tots els mobles de la primera casa. Era un pis preciós, enorme, tant que em vaig quedar amb el que era el menjador per muntar-me el meu petit "loft",  amb un balcó a la part del dormitori, separat per uns mobles de la resta i una finestra a l'altra banda. Tenia dret a cuina i tenia un bany propi. A més era una experiència nova compartir pis, com si estigués a la universitat... Fins que se'n va anar la meva amiga i l'ambient del pis va canviar totalment, llavors vaig decidir buscar pis i marxar jo també...

La quarta mudança va començar a meitat de juliol de 2010, treballant i carregant el cotxe al matí, al migdia el descarregava al pis i tornada a casa a tornar a carregar, per anar a la feina i a la sortida descarregar... Un autèntica bogeria! El dia 31 de juliol vaig dormir al nou pis, amb un matalàs a terra davant del balcó. Un pis on gairebé no hi havia parets, amb llum per tot arreu. Tenia tots els mobles sense armar, però els deixaria tal qual fins començar les meves vacances a l'agost... Unes vacances que començarien amb un ictus...

Les quatre mudances han marcat un cicle emocional intens. Cada pas reflecteix un viatge cap a noves oportunitats i un autodescobriment molt essencial. Finalment, l'assentament a la quarta mudança és molt gratificant; sento un renovat sentit de pertinença en organitzar cada racó. He deixat enrere allò que no em servia... i sé que res no és veritablement meu, potser per això m'agrada compartir-ho...

ON ABANS RESPiRAVA . . .

Sota el cel blau, els arbres al mar s'alcen com a sentinelles d'una llibertat oblidada. Les seves branques es bressolen lentament amb la brisa marina que acarona el meu rostre, xiuxiuejant secrets que només l'oceà pot entendre. Cada fulla un sospir de pau, m'embolcalla en una calma profunda, com una abraçada eterna. La sal a l'aire barreja records llunyans, mentre les onades marquen el pas del temps. En aquest racó del món, on la natura abraça les meues inquietuds, es crea un refugi on l'ànima troba el seu ressò; un instant fugaç on puc respirar, on la malenconia es converteix en serenitat.

Arbres en calma,

el mar canta llibertat,

somnis de brisa.

2 X 1

[I]

Al districte 12, la senyora Margarida va decidir organitzar una festa per reclutar nous amics. Mentre cuinava, va relliscar sobre un paper on havia anotat la recepta i, en caure d'esquena, gairebé es va ofegar amb el riure. Al costat, un gat parat de color blanc i negre, amb el pelatge tacat de groc palla, mirava l'escena amb curiositat.  

— No m'amenacis amb aquesta mirada, gat!— li va dir.

A la pantalla de l'ordinador, un programa sobre com millorar les finances personals parlava de “guanys”. Però la Margarida, enmig del caos, només pensava a no concedir més menjar a aquell felí descarat.  

Al final, el festí va ser tot un èxit, encara que l'únic que no va menjar va ser el gat... però ell havia trobat la seva manera d'introduir-se entre els convidats i deixar els pensaments de la Margarida en un no-res...

A una altra part del món:

[II]

En un districte oblidat, la senyora Lluïsa contemplava el relliscós camí de la seva vida. Casa seva, una barraca groga palla, era una muntanya de records i decepcions. L'atur havia arrasat casa seva, deixant-la atrapada en un paper que no havia demanat, però que li tocava assumir. Cada dia lluitava per reclutar forces davant les adversitats que amenaçaven d'ofegar-se en la desesperança. La seva ment viatjava cap a un festí de possibilitats: esdeveniments comunitaris, promocions en cartells de paper... La pantalla del vell televisor mostrava imatges del triomf aliè, mentre ella sospirava desitjant concedir als seus somnis l'oportunitat de millorar la seva realitat. Però en el fons, comprenia que l'únic guany que podria obtenir seria aprendre a sobreviure enmig de la tempesta.

*Joc a ca la Mimi 

CONVERSES

Les relacions humanes semblen estar marcades per una bretxa generacional insalvable. Els joves, immersos en un món digital, creen vincles efímers però intensos entre ells, troben en els seus semblants un refugi que els permet compartir experiències i emocions. Tanmateix aquest entorn tecnològic sembla marginar les generacions dels més grans (on les seves experiències i saviesa són sovint ignorades) que es veuen atrapats en la solitud i l'aïllament. La manca d'empatia cap a les necessitats i la desconnexió intergeneracional es tradueixen en un debilitament del teixit social, aprofundint la bretxa generacional, on els joves semblen viure en una bombolla social, aliens a les necessitats emocionals de la gent gran. Aquesta desconnexió no només reflecteix un problema intergeneracional, revela una crítica profunda. L'avenç de la tecnologia no només transforma la manera com ens comuniquem, sinó que també erosiona les connexions més essencials entre les persones de diferents edats. Es tracta doncs de cultivar relacions humanes més inclusives i significatives, on cada veu, sense importar l'edat, sigui valorada i escoltada.

— Dóna'm un "m'agrada"! 👍

(Per què parlar quan es pot simplement donar un "m'agrada"?) 

— Interactuar entre ells és tan fàcil com fer lliscar un dit. 👉📲

(((Sarcasme))) 

EXTRAViATS

Actualment, el món sembla estar en un estat de desconcert. En observar a través de la finestra de les nostres realitats quotidianes, ens preguntem quin és el futur que se'ns presenta?,  és vital indagar sobre el futur que constituirà les nostres societats?... La influència dels mitjans de comunicació tenyeix la nostra percepció, creant un panorama en tons porpres i negres on allò que és alegre trontolla amb el que és ombrívol. Molts ens sentim extraviats, de vegades voldríem desfer les decisions equivocades que ens han portat a aquesta situació, intentant eliminar la confusió que ens envolta. 

Grups diversos emergeixen, intentant advertir sobre els perills de la desinformació i sobre la necessitat o no de desfer patrons tradicionals que ja no són efectius... Tot i les adversitats, n'hi ha que mantenen l'esperança en un canvi real, buscant un camí clar entre les ombres i reafirmant la seva identitat en un món tacat per la incertesa. La ironia és que, com més busquem respostes, més ens perdem en un laberint on l'única cosa clara és que estem, irremeiablement, vençuts.

* Joc a ca la Sue 

RESCATATS . . . [ XXXI ]

Sal  de  taula

un polsim de vida.

Sabors que dansen.

[Juliol ~ 2025]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Miro la bossa

rebuda la soldada

agraït per tot.

[Alfred]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Turó de sal

o muntanya nevada.

Somnis a mida.

[Carme]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

La sort que tens,

tot i el mal averany,

no te l'acabes.

[Helena]

ELS SOMNiS DELS iNFANTS

A la calidesa de la tarda, els nens es reuniren al jardí. Asseguts en cercle, amb ulls brillants i veus  xiuxiuejants,  parlaven sobre els seus somnis amb un to d'intriga.

—Ahir vaig somiar que passejava per un bosc morat— va dir un nen, mentre llepava la baia sucosa que havia recollit d'un arbre imaginari.

—Jo tenia una poma brillant a la mà, plena de màgia— va afegir un altre, mentre passava la seva mà per davant dels ulls de tots.

Tots reien i es xocaven els colzes entusiasmats. Amb una forquilla i un ganivet  invisibles, començaven a tallar les històries. Cada detall era una mesura de respecte per la seva pròpia imaginació.

—En el meu somni, els arbres xiuxiuejaven paraules desconegudes, incloent-hi les més difícils— va mussitar la nena, dibuixant-les tímidament a l'aire.

Les paraules suraven entre ells, els petits teixien un Univers on l'impossible es feia possible, entre rialles i secrets compartits.

[ Joc a ca la Sue ]

EL REFUGi

 

Fotografia de Xavier Pujol "Refugi de l'estany de l'Illa"

a   RELATS DE LA CARME 

La nit queia sobre el refugi de l'Illa i la boira ho envoltava tot, el vent xiuxiuejava secrets entre els arbres, era una mica inquietant. L'Eduard, amb el seu somriure tranquil, es va acomodar entre els seus companys. Entre rialles i anècdotes, el somni els va sorprendre. Al clarejar, un silenci estrany va omplir l'aire, mentre la llum es filtrava per les escletxes... L'Eduard havia desaparegut!

Els seus amics el van buscar frenèticament, cridant el seu nom entre la boira matutina. El bosc semblava engolir les veus, mentre les ombres dansaven entre les branques. Van revisar cada racó del refugi, cada sender conegut, però només van trobar la seva llanterna apagada i un rastre d'empremtes que s'esvaïen a la boira. La incertesa va créixer, la por es palpava en l'aire dens. A mesura que el sol pujava, l'angoixa els va atrapar, la tensió augmentava i la por s'instal·lava als seus cors. Havia volgut marxar o hi havia alguna cosa més fosca a l'Illa? Què havia passat amb l'Eduard? 

L'Illa guardava el seu misteri i ells la seva agonia, mentre que els secrets fossin revelats per una investigadora que hi havia al refugi,  anomenada Carme, que tenia un ampli historial de casos resolts al llarg de la seva carrera... esperaren ansiosos i confosos els resultats... Res va poder fer pels companys de l'Eduard, estava molt enfadada amb ella mateixa, era un cas molt estrany i l'havia de resoldre, sí o sí!

Passaren els anys i ella no deixava d'investigar, fins que un dia l'Eduard aparegué amb una història gairebé increíble, ningú s'ho creia.  Bé, només hi va haver una dona que ho va fer, la gran investigadora Carme. 

*[Per saber-ne més, haureu de seguir els enllaços que he posat amb un altre color al post]*

RESCATAS . . . [ XXX ]

Brillava la sal,

festa en cada ona,

riures s'escolen.

Tu que canvies

la vida efímera

per la bellesa

[Juliol ~2025]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Fugaç bellesa

més enllà de la bromera

esclata l'aigua

[Xavier]

L'esclat de l'aigua

em banyava d'esquitxos

Llepo la sal

    [Carme]

Contra les roques

ressonen les onades

Música brava!

[Núria]

Fortes onades,

Intentant desfermar-me,

del meu compromís.

[Alfred]

Felsen gischtumtost

erinnern an das Leben.

Grund, dankbar zu sein.

[Sean]

Brama la roca

ruixims de sal i escuma

El mar la desitja

[Barbollaire]

La roca és ferma,

els esquitxos efímers.

Es complementen.

[Helena]

LA FESTA

A la foscor de la nit, una festa es desenvolupava en una antiga mansió. Les llums il·luminaven la sala mentre la música ressonava. Les notes negres del piano afegien un toc de misteri. Entre les rialles i la diversió, una misteriosa nota aparegué sobre la taula de la gelatina morada. "Una oportunitat  única", deia.

La curiositat despertà i una idea es formà. La gent es dirigia a la biblioteca, on els llibres  de cuir  amagaven secrets antics. El so del degoteig d'una aixeta trencà el silenci i, de sobte, l'arrel de l'enigma es revelà, el veritable misteri no era qui, sinó què... L’organitzador, un vell amic oblidat, era qui ho havia preparat tot per demanar perdó  i reconciliar-se amb tothom.

( Joc a ca la Sue )

UN BARRET PEL MERCAT

L'home del barret blanc caminava entre les paradetes del mercat, la seva figura destacava entre la multitud bulliciosa. Cada pas que feia estava embolicat en una aura de misteri, la seva aparença distingida atreia les mirades curioses dels transeünts, els venedors l'observaven amb curiositat i xiuxiuejaven entre ells. S'aturava a cada lloc, examinant fruites i espècies amb interès, sense que se li veiés la cara del tot. 

En arribar a una botiga fosca, l'home s'aturà i tragué un petit objecte brillant de la butxaca i s'apropà a un venedor d'antiguitats al qui li murmurà unes paraules a cau d'orella... De cop i volta, el barret caigué del seu cap, revelant una cara coneguda. "Què hi fas aquí?", va preguntar el venedor, mentre el batlle somreia dissimuladament, "Atenent els meus assumptes secrets, què sinó!"... i així com arribà, se n'anà amb el barret ben ficat fins a les orelles...

LA CONFiANÇA

La confiança, aquest bell miratge al desert de les relacions humanes. És com un gos petit: si el maltractes, et mossega!.  És essencial, com el wifi: si no funciona bé, tot es torna un caos. 

La confiança és com deixar els teus secrets a algú que té un historial d'oblits i que, en aquell moment, es converteix en un magnífic narrador. És clar, sempre hi ha un -amic- que diu: "Explica-m'ho! No ho diré a ningú". I així, confiem, buscant aquesta connexió genuïna amb tots els més propers, mentre ens aferrem al mantra que “un cop trencat, sempre trencat”. Però bé, almenys tenim el somriure irònic amb què rebem cada traïció... 

Això sí, sempre acabarà sent millor a la propera vida.

PROGRÉS

En un món on la contaminació era el nou color morat, la indústria va decidir retirar els seus productes "eco-amigables", perquè, després de tot, qui volia un planeta net?  L'entrenador de l'equip ambiental havia après que, per ordenar els nostres pensaments, havíem d'acceptar la part torta de la realitat. Així, mentre un gat observava indiferent, el bram de la desídia ressonava a cada racó. En lloc d'un futur desitjat, ens vam quedar amb un present on l'educació només era un bonic adorn. "Que meravellós!", exclamaven, observant com el món es tenyia de matisos enganyosos... Però no us preocupeu, sempre podem fer un curs en línia sobre com ignorar el desastre. Això sí que és progrés!!!

[Joc a ca la Sue]

BiCiCLETES

Bicicletes van,

mare i fill al passeig,

somiant el sol.

[Juliol ~ 2025]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Somiant junts:

un sol, un lloc, un camí

o una meta.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

 

Schaufensterpuppen

träumen nicht von Fahrrädern

und nicht von Sonne.

(Sean)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Dues generacions,

pedalejant unides,

fent el seu camí.

(Alfred)

EMBÚS

Ah, el plaer de la vida moderna! Dos dies sense poder dutxar-me i només cal agrair a aquestes canonades valentes que van decidir organitzar una festa d'embussos. Imagina't viure dos dies en una sauna a 38ºC, mentre els teus intents per desembussar aquests misteriosos tubs són tan efectius com intentar aturar un tsunami amb un didal. Desembussador? Una utopia... I, per si no n'hi hagués prou, l'aigua decideix emprendre una aventura pròpia, fluint alegrement cap a la botiga de sota, com si fos un relaxat espectacle aquàtic. El lampista, amb la millor cara de "no puc fer res", m'informa que és un embús general. Genial!  Només faltava un camió d'emergències, ideal per portar la meva dignitat i sentit de l'humor al lloc de descans final. A esperar un camió!... Mentrestant, em converteixo en una mena de criatura mítica, invocant els déus de l'aigua. Qui necessita aigua potable quan es té un jacuzzi improvisat?

EL CAMí OCULT

El sol de primera hora del matí donà una suau resplendor sobre el tranquil càmping situat sota un panell solar de forma ovalada. L'Ariadna havia vingut aquí buscant solitud, però el seu propòsit avui era diferent: estava decidida a descobrir l'origen d'una estranya canaleta que havia descobert a prop durant la seva caminada matinal. Al principi va ser descoratjador, el camí estava cobert d'obstacles com branques caigudes i males herbes tossudes que semblaven guardar els secrets d'aquest racó remot del bosc.

Mentre creuava un sender estret, va notar una arruga a terra, un revolt subtil que deixava entreveure alguna cosa més sota la superfície. A prop, una escultura de pedra en forma de porc semblava fora de lloc, gairebé com si apuntés a un missatge tàcit. Tot i ser pacient, l'Ariadna es posà a prova, la seva curiositat sorgí de nou a cada pas, donà puntada de peu a una pedra i s'impulsà cap endavant.

S'aturà davant d'un petit brot groc de flors silvestres, els seus registres del moment de la floració no revelaven res inusual, però alguna cosa sobre la seva col·locació semblava deliberada. Aleshores, els seus ulls van captar una sèrie de registres febles gravats al tronc d'un arbre proper, revelant un patró que no va poder desxifrar immediatament.

De sobte, veié un punt tènue i irregular a la distància, gairebé com un mur amagat i es va preguntar si només era un reflex de la seva imaginació o una pista real. La seva ment es capgirà mentre considerava el perill real... Tornaria a temps de donar el sopar als nens?... Què seria d'ells si no tornava?...

[ Joc a ca la Sue ]