El dia era ventós i les fulles del ginebró s'arrossegaven pel camí. Vam compartir una capsa de sushi asseguts sobre l'herba verda. La reunió del dissabte va començar de la manera més estranya possible, amb una gavina robant un tros de sushi que algú havia deixat sobre una taula i, a terra, unes formigues avançaven ordenadament cap el seu formiguer sense que s'entretinguessin per res... Algú havia portat una miniatura de vidre en forma de bolet, però ningú sabia d'on havia sortit... No estava segur d'haver vist una ombra amagant-se entre els arbres, només hi estava d'una cosa, vaig adonar-me que del jersei de la Neus penjava un punt desfet i quan vaig anar a tocar-lo, ella es quedà immòbil, mirant darrere meu. Quan vaig tornar a mirar-la, tenia el jersei perfectament... Al final, vam acabar rient mentre buscàvem la miniatura entre l'herba... tot i que semblava que el bosc ens observaba...
*Proposta a River
Paraules: formigues sushi, reunió, miniatura, ginebró, fulles, bolet, gavina, ventós, vidre, punt (teixit), segur.
Color: verd
M'ha agradat aquest punt de misteri final i, sobretot, el joc que fas amb tots els petits detalls que va observant la protagonista. Tot de coses petites que conformen l'escena general... com a la vida.
ResponEliminaAbraçades!
Moltes gràcies!
EliminaDe les coses més petites, gairebé insignificants del dia a dia. ;-)
Aferradetes, Mac!
Um encontro que acabou em boas risadas. Foi lindo! Bela participação!
ResponEliminabeijos, chica
Tant de bo tot acabés així!
EliminaMoltes gràcies!
Besos, chica.
Te quedó genial. Unas risas bien muy bien. Besitos
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaMil somriures, Núria.
Comences amb una escena tan quotidiana que gairebé ens hi podem veure asseguts... i, sense adonar-nos-en, ens endinses en un misteri ple de petits detalls. M'ha agradat molt. Aferradetes!
ResponEliminaMisteri sense resoldre encara... ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Gumer!
Je,je... Que misteriosa te pones.
ResponEliminaContinuará???
Un abrazo.
Ya... ya... un poquito de misterio no va nada mal, sino se me duerme el personal. ;-)
Elimina¡Ufff...no sé, hace mucha calor!
Besos
Ja en pots estar segura. El bosc us obserbava.
ResponEliminaTambé ho crec així, Xavier. ;-)
EliminaAferradetes!
És veritat "la pell aspra de la pedra" o el "velut que acarona el silenci"— treu el tacte del pla merament físic i l'eleva a una forma de comunicació profunda i gairebé espiritual.
ResponEliminaEn dir que les superfícies són "una veu" i els relleus són "una emoció", el text suggereix que, sovint, passem pel món de manera superficial, només "mirant" (el sentit que més ens distreu), quan la veritable essència de les coses —la "memòria" de la fusta, per exemple— només es revela quan ens permetem sentir i interactuar amb el que ens envolta.
És una visió molt poètica sobre la presència i l'atenció plena.
M'ha agradat el teu espai. T'espero a https://acrosstheriver0.blogspot.com. Petonets.
Benvinguda al meu raconet!
EliminaM'he permès copiar el teu comentari i l'he portat al post que tocava.
Moltes gràcies, MM!
Petonets,
Que bonic i quin misteri...
ResponEliminaEts una artista de combinar paraules i de fer-ne una història de la manera més sorprenent i més bonica. Un aplaudiment.
Aferradetes, preciosa,
Molt agraïda per les paraules que em dediques, encara que lo d'artista no sé jo...
EliminaMil somriures, nina!
Aferradetes i petonets.🥂
It does sound like a mysterious day, with sushi, which makes it better.
ResponEliminaUn dia ple de petits misteris, això sí, amb sushi! ;-)
EliminaPetonets, Mimi.
Estupendo monocromo de ese paisaje que es una maravilla. Esos árboles tienen una fuerza increíble
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
Ordinary moments quietly slipped into mystery, leaving just enough uncertainty to make the afternoon feel like a gentle fable where the forest itself became another silent guest.
ResponEliminaVa ser una tarda "rara" com a poc. ;-)
EliminaSalutacions, James.
ohh so beautiful, Andreja from Slovenija!
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaSalutacions, Andreja.
Les gavines a la ciutat ja no tenen por de res...
ResponEliminaQualsevol dia ens faran fora.
Petons.
Crec que és a l'inrevés, ja ho ocupen tot descaradament.
EliminaPetonets, Xavi.
Aquest entretingut relat, ens porta la perseverancia de les formigues alienas al que les envolta i el que fixar-se amb un punt del jersei, tampoc ens importa gaire. El bosc ja posará irdre al seu regne.
ResponEliminaPetonets, Paula!
És una manera de dir que ho envaïm tot? ;-)
EliminaPetonets, Alfred!
M'agrada molt aquesta imatge en B/N on els núvols i els arbres es barallen per ser els protagonistes.
ResponEliminaAferradetes Paula
Esperem que no arribin a les mans. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Un relat molt ben construït amb les paraules sol·licitades. Et passo una ovació virtual!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Molt agraïda per la teva ovació! ;-)
EliminaAferradetes, Joan!!
Mentre els personatges mengen, conversen i riuen, el món continua desenvolupant la seva pròpia vida: el vent mou les fulles, les formigues continuen el seu camí, la gavina aprofita una distracció. La naturalesa no gira al voltant dels éssers humans; nosaltres som només una presència més dins seu. Molt bonica la imatge d'aquests arbres a contrallum, Paula.👏🤗😘
ResponEliminaM'agrada això de que en som part i no lo més important.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes d'anada, Alfons! 😘🤗
Amiga, tu texto nos mete en un clima inquietante, encuentro que lo cotidiano se vuelve extraño, esto está está muy bien logrado. Es una buena mezcla de algo real y algo extraño.
ResponEliminaUn abrazo.
Un poco de intriga no viene mal. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Valdo.
Que original i misteriosa!
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaAferradetes, nina.
El bosc juga amb nosaltres i sempre guanya, menys quan nosaltres ho fem amb mala fé.
ResponEliminapodi-.
Això és ben cert, tant una cosa com l'altra.
EliminaAferradetes, Carles.
Misterioso. Esa seta escondía un pequeño gnomo que se alojó el jersey de Néus.
ResponEliminaUn abrazo.
Seguramente eso fue lo que pasó. ;-)
EliminaAferradetes, Laura.
Me gustan mucho las gaviotas, pero son muy traviesas y en grupo, hasta desafiantes.
ResponEliminaBesos.
A mí me gusta su vuelo, de cerca no tanto. ;-)
EliminaBesos, Sara.