Hi ha un llenguatge que no fa soroll
però viu sota els dits.
És la pell aspra de la pedra,
el vellut que acarona el silenci,
la fusta que guarda la memòria.
Amb les mans descobrim
un món ple de sensacions
que ens desperten emocions.
Cada superfície és una veu,
cada relleu, una emoció.
I quan les mans aprenen a escoltar,
descobreixen que el món
no només es mira,
també es toca,
se sent,
s'estima.
(Juliol ~ 2026)
O toque tudo modifica...A sensibilidade em nossas mãos!
ResponEliminaAdorei a poesia e a foto!
Linda semana! beijos, chuica
De fet, encara hi ha gent que no ha après a sentir-ho.
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, chica,
Que bonic això de "les mans que aprenen a escoltar". :-)
ResponEliminaDe vegades sembla que no li donem la mateixa importància que als altres sentits, però és ben cert que el tacte ens permet també relacionar-nos amb el món que ens envolta i descobrir-ne una part igual d'important (o de vegades, més!).
Abraçades!
Moltes gràcies!
EliminaA mi em passa sovint amb l'aigua. No sé què passa però, on n'hi ha, sempre hi fico almenys una mà sense pensar-m'ho gens ni mica. ;-)
Aferradetes, Mac!
A beautiful reminder that the deepest conversations are often held in silence where the hands become the eyes, and every texture tells a story the heart alone can truly understand.
ResponEliminaBen cert, la majoria de converses es fan amb les mans.
EliminaSalutacions, James.
Una tremenda repetición de patrones con excelentes texturas y colores.
ResponEliminaUn abrazo Paula
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
El tacto es algo fuera de serie lo que ocurre es que no le damos la importancia que en realidad tiene y lo que aporta. Recuerdo cuando veia tan mal antes de la operación como aprendí a poner o quitar tornillos al tacto y acertaba que era una barbaridad después de un tiempo.
ResponEliminaBesos.
Sí, hay que entrenarlas un poco más y no esperar a que sean imprescindibles, como fue en tu caso. Aprender a tocar y con ello a sentir.
EliminaBesos, Tony.
Quan he vist la fotografia m'he quedat una estona mirant-la, m'encanten aquestes pedres i els llocs on n'hi ha, encara que quan hi camines no sigui gaire còmode, però tenen un encant especial.
ResponEliminaEl teu poemet s'hi adiu molt bé, recordant-nos la importància del tacte. El sentit de la vista és el que tenim més desenvolupat, però no podem oblidar-nos dels altres, i amb el tacte es poden sentir moltes sensacions.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies! La foto està feta a Girona.
EliminaEncara que el sentit de la vista ho tenim més desenvolupat, de vegades ens pot mentir; amb el tacte si ho fas servir sovint, difícilment t'equivoques. ;-)
Aferradetes, nina.
Un terra que es trepitja. Un món que es toca i que com la música, s'escolta.
ResponEliminaLa música també es pot tocar i aquí hi entren les mans com els sentiments i les emocions. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
Quina fotografia més bonica, aquest paviment em sembla una obra d'art!
ResponEliminaI tant, que el tacte és important! Molt més del que ens pensem.
Quan som petits, jo crec que donem al tacte la importància que té, però ens van dient "no toquis" i aquella frase tan bonica (encara que s'utilitzava principalment per limitar-nos l'accés al tacte de totes les coses) "Tens la vista al cap dels dits", ens deien les mares i les àvies i vam aprendre a tocar poc. Tot i així, a mi encara m'agrada molt tocar les coses que em criden l'atenció. Amb les mans, com diu el teu poema, també descobrim moltes coses, sensacions i emocions.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies! Tu el tens més a prop que jo, és a Girona.
EliminaM'has fet rumiar amb la teva reflexió i penso que és molt certa. Quantes vegades ens deien "no toquis" i es va perdent aquest "instint" de tocar-ho tot. I ara que dius això de la vista al cap dels dits (tot i no ser el sentit que tu li dones), em passa una cosa molt curiosa: quan tinc un llibre o una llibreta i vull cercar una cosa, poso un dit i "miraculosament" em surt el que cercava. Ho faig sense pensar-ho, perquè si en aquell moment ho penso, ja no surt. ;-)
Aferradetes, nina.
Que interesant això que dius: la memòria de les mans deu ser més potent que la del pensament, Si ho penses, ja no surt!
EliminaAferradetes, nina!
Cada cop que em passa, em sorprenc molt. Pot ser que el dits tinguin memòria?...
EliminaAferradetes, preciosa!
Una imatge molt atractiva amb aquest paviment de còdols de diferentes tonalitats!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
Muy bello Paula, muy sensible tu poema, lo valioso que pueden hacer y dar las manos está bien puesto en tus letras.
ResponEliminaAbrazos.
¡Muchas gracias por recibirlo así!
EliminaAferradetes, Valdo.
Thank you! Your poem just reminded me to stop and pay attention to what I am feeling on my skin, the cool of the fan blowing, the clothing I'm wearing, the feeling of the keys under my fingertips. All things I usually pay no mind to, but right now, I am listening.
ResponEliminaHugs and blessings!
Oi que tot és diferent?
EliminaGràcies a tu, Mimi!
Petonets.
Ah, niña, hermoso lo has escrito.
ResponElimina¡Muchas gracias, Sara!
EliminaParece que envié antes el comentario, Auf!
ResponEliminaTe decía que es hermoso y me has hecho centrar la atención en las llemas de mis dedos, conforme lo fui leyendo.
Un fuerte abrazo.
¡Esos dedos reaccionaron al leerme! ;-)))
Elimina¡Gracias nuevamente!
Besos, Sara.
Y por qué se publicó como "llemas", si escribí "yemas"?
EliminaTrampillas del traductor, supongo.
Feliz domingo, Paula!
Eres tú quién tiene que estar segura, yo no puedo contestar a esa pregunta. ;-)
EliminaFeliz sábado por aquí aún.
Un fuerte abrazo, Sara.
What a beautiful and deeply expressive piece. It reminds us that touch is its own language, capable of telling stories and awakening emotions without a single word. Your words transform ordinary textures into something meaningful and invite us to experience the world more mindfully. ✨
ResponEliminaMolt profund el teu comentari.
EliminaMoltes gràcies!
Salutacions,
El tacte té mala premsa... ens he convertit en observadors i les mans sempre castigades.
ResponEliminaPetons.
Fixa't que jo sempre he estat molt tocadora. Em fa la sensació que si no toco a la persona quan parlo, no la sento a prop. I és ben cert que darrerament sembla que estiguin castigades, però quan les intencions són dolentes, es veu de ben lluny i això ha estat així des de sempre.
EliminaPetonets, Xavi.
M'has fet pensar amb els cecs, i la seva manera de descubrir el món que els envolta.
ResponEliminaPetonets.
I crec que ho fan amb una perfecta precisió.
EliminaPetonets, Alfred.
Así es el mundo, todo sensaciones, y emociones. Cada segundo cuenta, cada mirada también. La tristeza está en aquellos que no pueden ver ni oír.
ResponEliminaMe encantó.
Besitos
Los que no pueden oir o ver, desarrollan otros sentidos mucho más que los que lo hacemos normalmente. Quizás para ellos estamos privados de toda capacidad, aún teniéndolos todos...
Elimina¡Muchas gracias!
Besos.
Tus versos, Paula, son preciosos. La imagen es tremenda! Un abrazo.
ResponElimina¡Muchísimas gracias!
EliminaUn abrazo, Gil.
Una composició poètica exquisida.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Molt agraïda per les teves paraules, Joan!
EliminaAferradetes!!
Preciosas texturas las de ese empedrado.
ResponEliminaNos hace pensar en las texturas de la vida.
Un abrazo, amiga
El único problema es andar por encima con tacones, yo como no uso pude hacer la foto. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amic.
MM - Lisboa ha fet un comentari sobre "TEXTURES"
ResponEliminaFa 2 min
És veritat "la pell aspra de la pedra" o el "vellut que acarona el silenci"— treu el tacte del pla merament físic i l'eleva a una forma de comunicació profunda i gairebé espiritual.
En dir que les superfícies són "una veu" i els relleus són "una emoció", el text suggereix que, sovint, passem pel món de manera superficial, només "mirant" (el sentit que més ens distreu), quan la veritable essència de les coses —la "memòria" de la fusta, per exemple— només es revela quan ens permetem sentir i interactuar amb el que ens envolta.
És una visió molt poètica sobre la presència i l'atenció plena.
M'ha agradat el teu espai. T'espero a https://acrosstheriver0.blogspot.com. Petonets.
M'he permès portar el teu comentari on tocava. ;-)
EliminaÉs ben cert que si només mirem, els ulls ens poden distreure de l'essència de les coses. Cal "tocar-les" i amarar-nos-en per realment sentir i estimar.
Moltes gràcies per les teves paraules!
Ens llegim, MM!
Segur que no té res de casual que el poema acabi amb el verb estimar: el tacte deixa de ser un simple sentit físic per esdevenir una metàfora de la proximitat humana. Així és, si aprenguéssim a tocar el món amb més consciència, potser també aprendríem a habitar-lo i voler-lo d'una manera més profunda.👍🤗😘
ResponEliminaMolt acertada la teva reflexió.
EliminaMoltes gràcies, Alfons!
Aferradetes.😘🤗
Els teus poemes també se senten i s'estimen!
ResponEliminaMoltes, moltíssimes gràcies, nina!
EliminaAferradetes, Helena.