Tu o Vostè

Quan els poders es distancien dels carrers.

Quan cada vegada hi ha més diferència entre pobres i rics. 

Quan el món no avança cap a un futur feliç per a tothom. 

Quan les relacions humanes es converteixen en individualitats ... 

Urgeixen solucions ràpides si no volem ser devorats, 

si no volem caure en el pou fred de les solituds, 

si volem que, cada dia, aquest món sigui el millor lloc per viure. 

Una d'elles -per a mi la més important-  és l'apropament. 

El meu desig és que desapareguin els "privilegiats", siguin del color que siguin, que s'acostin i que es barregin amb tots, que se sentin un més (ni més ni menys que els altres) i que lluitem, braç a braç, per fer d'aquest món la casa de tots. 

* Aquest vídeo m'ha fet pensar en les desigualtats tan pronunciades que vivim. M'ha tret un somriure ben ample en veure a Sor Cristina com a participant d'un programa, potser "la política" del nou Papa Francesc serveixi per a alguna cosa ...  No puc dir que sigui molt religiosa, ni que m'agradi per res rebre "ordres" de ningú. Potser sigui una idealista, però m'agradaria veure un món on tots tinguéssim les mateixes oportunitats de ser feliços, on el vostè només fos una "formalitat" de respecte cap a l'altre i no una condició de classes * 

BUiT

Paseo de otoño (óleo sobre lienzo) de Luis Serrano

Aquest buit que ressona 

ens allunya, a poc a poc,  

d'allò que vam ser, si vam ser 

algún cop, omplint-ho tot.

(Deixat a Col·lecció de moments)

Pòster de l'agent Fox Mulder a X-files, 1993
a  RELATS CONJUNTS

Era una nit d'estiu, sense lluna, tot i la xafogor havia aconseguit adormir-me. Tot d'una vaig sentir un soroll eixordador. Per un segon i sense obrir els ulls vaig pensar que eren els coets d'una barriada propera que estaven en festes. El soroll cada vegada es feia més insuportable i vaig obrir els ulls espantada. Pel celobert que donava al jardí una intensíssima llum va fer que tanqués de nou els ulls. La intuïció em deia que no em mogués, encara que l'ensurt del meu cos ja m'ho impedia. Passat un temps  -no podria dir si segons, minuts o hores sense moure'm-  vaig sentir com el soroll anava allunyant-se i en obrir els ulls vaig veure com la llum es feia menys intensa. Quan la negra nit va tornar em vaig aixecar, els genolls em tremolaven i el cor m'anava a mil per hora. Molt a poc a poc vaig anar avançant fins a la porta del jardí. En Trui estava assegut al portal i al veure'm va començar a llepar-me i a empènyer cap a l'interior de casa Que estrany que no lladrés!! Havia estat tot un malson?? Pel matí vam sortir al jardí, no sé que esperava trobar-hi, tot semblava que era al seu lloc, tot menys el color de les fulles de les plantes, eren més fosques com si no les hagués regat en molt de temps. Els dos vam passar un matí estrany, jo intentant recordar tots els detalls de la nit i ell enganxat a les meves cames, donant voltes per tot arreu. Després de dinar i ja més tranquil va sortir fora i jo em vaig quedar endormiscada al sofà. De sobte els seus lladrucs em van despertar, vaig sortir precipitada perquè no s'aturava ni escoltant les meves paraules perquè es tranquil·litzés. Assegut al portal, sense parar de lladrar, tenia entre les potes una foto d'un ovni i la esbocinava amb les ungles.

*Història molt real fins abans de trobar la foto* ☻

TEMPS . . . [ II ]

Claustre de Sant Domingo - Inca

El teu temps no és el meu temps

ja tindrem temps ...

Si és que conèixer és temps

de misteri i màgia alhora

Si és que créixer és temps

de descobrir-te i aprendre't

Si és que somriure és temps

d'encreuades mirades

Si és que la vida és temps,

que arriba, que se'n va

I la llarga espera és temps

d'absències i records

Si és que la carn és temps

i el meu temps el teu temps

I la distància és temps

i les paraules temps

És que hi va haver quelcom

que no fos el nostre temps?
(sa lluna, març-2014)