En Jan s'enfadava molt a l'hora d'anar a dormir. Quan s'apropava la nit, es posava a plorar molt fort i no hi havia ningú que el pogués consolar. La seva mare tenia dos treballs i gairebé no podia estar amb ell, perquè estava mot cansada quan arribava la nit. En Jan, que era molt petit, no entenia perquè la seva mare no hi era quan ell volia jugar i, per això, plorava i plorava fins que veia la cara que més enyorava. Amb ella era molt feliç, li donava tot el que necessitava, somriures, petons, moixaines i li contava moltes històries, fins que es quedava adormit.
Aquella nit, quan s'apropà l'hora, ell estava immers en els seus plors, quan de sobte es va obrir la porta i no!, no era la seva mare, era l'àvia que venia a desitjar-li una bona nit. Per un instant no entenia perquè no era la seva mare. L'àvia, amb llàgrimes als ulls, es va asseure al llit i fent-li un petó li digué...
- Avui seré jo qui t'expliqui el conte... Vet aquí que en aquell temps, hi havia una noia que vivia en un poblet molt petit, tan petit que gairebé cabia a la mà. Aquella noia treball...
- Iaia, vull la mare!
- Com et deia, aquella noia treballava moltes hores i quan arribava la nit i tornava a casa...
- Iaia i la mamà?
- No ploris més, què si no em deixes explicar-te el conte, no sabràs com acaba i t'asseguro que t'agradarà molt. Va, tanca els ullets, escolta, imagina... Quan tornava a casa, només posar els peus dintre, unes enormes ales li creixien a l'esquena i, obrint la finestra, començava el seu vol. Ella anava amunt i avall, a dreta i a esquerra, per tot arreu com si el seu cos no pesés res. En una de les pujades va arribar a un estel i, aquell estel, va brillar com mai. Això li va agradar tant que s'hi va quedar. Des de les hores, cada nit ella baixa, et dóna petons i et diu que tu ets el qui més estima.
Aquella nit, en Jan va somiar què també ell pujava a l'estel i li deia a la seva mare que l'estimava més que ningú.
