Una oloreta em venia, filtrant-se per la cuina. Eren aromes d'unes herbes molt conegudes. Com més m'apropava a la finestra, més m'entrava pel nas fins arribar al meu cervell. Aquest es posà en marxa immediatament i sense pausa em vaig plantar a la taula dels meus pares. Caragolada!!!. Era com una festa cada cop que n'hi havia.
Semblava que el meu pare tenia un radar per localitzar-los, després els posava dins d'una caixa de fusta amb quatre potes, dues reixetes (una a dalt i una altra a baix), feta per ell i els hi donava lletuga fins uns quants dies abans de cuinar-los, que els hi posava farina. Arribat el dia, els netejava amb moltes aigües i, un per un, els anava traient la brutícia amb una pua de fasser per assegurar-se que eren vius. Tot a punt per entrar a la cuina, on la mare tenia una olla molt gran plena d'aigua, on hi bullia els caragols a foc molt lent. Després de llançar la primera aigua, tornava a carregar-la per afegir-li un bon manat d'herbes aromàtiques de totes classes (fonoll, moraduix, llorer...) i un bon sofrit de tomàtiga, ceba, botifarró, cancelada, peus de porc o costella baixa i sobrassada, sal al gust i pebres coents. I l'olla bullia i bullia fins que ja estaven fets. Asseguts a taula, acompanyats d'un bon vi i un allioli de patata, els anàvem assaborint d'un en un. Eren dinars d'hores de sobretaula, explicant entre els germans qui n'havia menjat més, fent broma de tot...
Avui només els puc olorar des de casa, però els records també poden omplir i molt.
I ja sabeu el refrany: "Qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc" 😉
