<<Natura morta amb cebes i arengada>> (Isidre Nonell - 1910)
Plovia i els nens no s'aturaven de fer de les seves, l'avi Miquel els observaba des de la butaca de la saleta del costat del menjador. El més petit s'hi apropà i amb una veu molt dolça li digué...
—Avi, avi!... veuràs, els meus germans no s'aturen de fer bestieses i jo no en vull fer, després vindrà la mare i ja saps com es posa si troba la casa tota girada... què ens pots explicar una història d'aquelles que t'han passat de veritat?
L'avi Miquel se'l mirà, amagant la mitja rialla que li va fer la sortida del seu nét i tot seriós es col·locà les mànigues del jersei i digué en veu alta...
—Nois... nois, prou!, arreplegueu tot aquest desordre i veniu cap aquí que vos explicaré una història.
S'assegueren al seu voltant, mentre ell es posava còmode al seu seient. Sempre els mirava una estona abans de dir res, perquè volia que s'asserenessin abans de començar...
—Aquesta història que vos vull contar, va passar quan tenia vint anys, poc abans de casar-me amb la vostra àvia. En aquell temps hi havia molta fam i per un tros de pa tothom es barallava. La banda de l'arengada era molt popular i molt dolenta alhora, tothom en parlava...
L'avi s'aturà per veure la reacció dels nens, ja que tots estàvem molt atents a cada paraula seva i amb els ulls com a plats.
—Va, avi...conta'ns més!
—"L'arengada" li deien al cap, un home prim i llarg que sempre feia pudor d'arengada i això que no en veiem moltes aleshores. L'acompanyaven el "tomàtiga" que era un home gras i molt gran i els germans "seba", dos descerebrats que no servien de molt més que fer embalum a la banda. Quan entraven a una casa, la deixaven sense res, ni mobles, ni joies, ni diners (si és que n'hi havia), res de res. Però un dia es van trobar amb un gos molt gran i rabiós que només els hi mostrava els ullals. Ningú volia entrar el primer, un a l'altre es deien... Passa tu primer!. No, tu primer, llavors entraré jo!... Fins que el cap va dir als germans "ceba" que entressin. El gos va anar cap a la cama d'un d'ells i...
Amb l'atenció al relat, ningú s'adonà que havia tornat la mare a casa i els va sorprendre en sentir la seva veu quan els cridà...
—Nois, rentau-vos les mans i tots a taula, que el dinar ja és a punt!
—No, mama, que l'avi ens explica una història i encara no ha acabat...
—Ja l'acabareu després, que les arengades es refreden, va tots a taula!
I tots tres a la vegada, mirant a l'avi, van cridar... Arengades!?
Jo també m'he quedat amb ganes de saber com continua la història, sort que no tinc arengades per sopar avui. :-D
ResponEliminaMolt ben lligat aquest relat. Abraçades!
Haurem d'esperar a la propera entrega del relat de l'avi. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Un cop hagin sopat i vagin a dormir, tornaran a cridar l'avi, perquè els hi expliqui el final ! heheh
ResponEliminaBen trobat :)
No sé perqué tots associeu que s'han menjat les arengades per sopar, quan al relat les tenen per dinar... em fa gràcia això!. Suposo que tots les heu menjades per sopar. ;-)
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Artur.
Muy interesante esa naturaleza muerta. Esos arenques, eran muy propios de otras épocas. lo he comido en alguna que otra ocasión, pero ya hace tiempo que no lo consumo.
ResponEliminaUn abrazo
También los recuerdo de pequeñita y que no me gustaban para nada.
EliminaAferradetes, Antonia.
Ja, ja... Muy logrado si señora.
ResponEliminaBesos
Si te ha sacado una sonrisa, yo feliz.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos
Les bones històries sempre queden truncades... tot i que en aquesta ocasió, amb sorpresa inclosa.
ResponEliminaMolt bona!!
Aferradetes
Una bona història ha de tenir sorpreses i aquesta en té, el que no sé és si és bona o no.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Ese final es genial! Yo estaba un poco como los niños, esperando el desenlace...
ResponEliminaMuy bueno Paula
Un abrazo
Incluso yo esperaba el final. ¡Ya ves! ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
Ha, ha, ha... molt ben trobat... hauràs de fer una continuació per saber com acaba la història i com surten de malparats els germans "ceba"... he, he, he... a mi m'agradaria ben bé menjar arengades per sopar. No se'n mengen gaires avui en dia, però a mi m'agraden.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
Moltes gràcies!
EliminaFins acabar jo tampoc tenia molt clar com seria, però l'he deixat obert a la vostra imaginació. ;-)
Doncs a mi de petita no m'agradaven gens, ara no sé.
Aferradetes, nina.
M'he sentit com un nen més.
ResponEliminaNo penso sopar fins a saber com acaba!!!
:)
Petons.
Em sap greu que et quedessis sense sopar, però m'agrada que et sentissis com un nen. ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
Arangadas?
ResponEliminaLa fam els va fer oblidar, de moment, les tropèlies de la banda, però menjant arengades, era impossible, no riure i fer bromes entre ells, dient: ¡Soc un gos menjant una cama del ceba!
L'avi s'afegí a la festa, menjant i rient, mentre la mare, no entenia res de res.
Petons, sa lluna!
M'agrada molt el teu final pel relat, això intentava quan el vaig deixar obert. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Alfred.
Ha, neix un Seanchai mallorquí. Meravellós!
ResponEliminaNo sé jo si tinc tanta categoria! ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Sean.
Ah... ves per on l'avi devia recordar-se'n d'aquesta història vertadera en sentir la flaire que devia arribar-li de la cuina.
ResponEliminaMolt bé.
podi-.
Així naixien moltes històries (suposadament veritables) en aquell temps, per tal d'asserenar la canalla. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Carles.
Recorde aquellos tiempos lejanos en que, siendo yo niño, en la taberna de la esquina, el Portillano vendia arenques que mostraba al publico en barricas redondas de madera...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
A todos los que tenemos cierta edad, nos vienen recuerdos de cuando éramos niños sobre los arenques... a mí nunca me gustaron. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Contar contes als nens té nombrosos beneficis. Els ajuda a ser més reflexius, a comportar-se millor en proporcionar-los valors i conceptes ètics, i superar els seus propis temors. A més, els contes són una base important per al seu desenvolupament intel·lectual i afectiu, ja que amplien la seva capacitat de percepció i comprensió, i n'estimulen la imaginació. Però és una cosa que s'està perdent irremeiablement, em temo. És clar que l'avi pertany a una generació on la transmissió oral d'històries encara pervivia amb força. Per sort es veu que encara queden néts receptius a escoltar històries…!! Aferradetes i petonets, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaQualsevol nin pot ser receptiu a les històries dels majors, crec que és més per temps dedicat que per manca d'interès. És como tot, se'ls ha de dedicar un temps cada dia per escoltar o llegir històries, crear un hàbit tan fort que en ser més grans no puguin abandonar... Clar que ha de ser de ben petits, perquè quan són més grandets ya gairebé és impossible...
EliminaAferradetes, Alfons.😘🤗
Bonica història, imaginativa!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltes gràcies, Joan! ;-)
EliminaAferradetes.
" A la taula i al llit
ResponEliminaal primer crit"
diu la dita. I si hi ha arengades, encara més de pressa!
No l'havia sentida mai, però em sembla molt bona. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
Encara sort que no els va dir que hi havia arengades amb ceba i pa amb tomàquet!
ResponEliminaAquesta canalla necessitarà un gotet d'aigua a la tauleta de nit quan vagin a dormir...
Crec que l'avi va enfilar la història precisament perquè ell ja ho sabia. ;-)
EliminaVols dir?... potser pel més petit sí, però pels grans no ho crec.
Aferradetes, Risto.
También me hiciste sentir niña, con el abuelo. Jajaja, qué rico. Excelente hilvanaste la historia!!
ResponEliminaBesos de anís.
Me alegro que te sintieras así, hay que sacar esa niña todos los días, aunque a veces las circunstancias no ayuden demasiado...
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Sara.
Definitivament, les arengades no fan poesia!
ResponEliminaNo, no tenen res a veure. ;-)
EliminaAferradetes, Helena.