Per tal que un mot pugui nèixer, m'esmicolo la pell o l'ànima. I si a cada mot moro una mica, a cada vers alguna cosa reneix en mi. Em faig i em desfaig alhora en munts de versos oblidats.
Sort de tu i d'altres companys que m'inspireu, Paula! Els teus versos em toquen ben endins.
Això deu ser allò que en diuen "escriure patint", Paula. Hi ha hagut alguna corrent literària, no recordo quina és, que deia que el millor art i la millor literatura sorgeixen d'un gran patiment. En fi, tot són gustos i corrents, però jo m'ho he de passar bé escrivint, si no, plego ipso facto. Només espero que tu també t'ho passis bé i que aquest poema sigui del teu alter ego.
Suposo que depèn del que escrius i de la proximitat i complicitat amb els personatges, com crec que passa en el teu cas... Jo tinc necessitat d'escriure quan les coses no van bé... quan tot va bé, prefereixo més llegir.🤷♀️
Jo crec que et vas buidant quan escrius... i no és fins passat un temps que tornes a llegir-ho, quan t'adones que et va servir d'una manera o altra, llavors sí té vida.
Si aquest mot que has fet néixer, no mor també sinó que perdura en el temps; aleshores no podríem dir que aquesta part de tu que ha mort per crear-lo de fet també continua ben viva a través d'ell?
No ho sé, no acostumo a escalfar-me massa el cap amb aquestes coses, jo. ;-)
Preciosa foto Paula, me gusta mucho el encuadre y ese fuerte contraste del excelente procesado. El formato panorámico le viene de lujo. El poema es muy bonito y llega al interior. La canción elegida no puede maridar mejor. Un abrazo y buen fin de semana
The photo matches the poem, which really touches. I really think that anyone who writes suffers and when he finishes he feels such satisfaction that he forgets the pain. Have a nice weekend❤️!
Un post muy denso, muy repleto de conceptos, vamos, un post muy digno de ti, que siempre nos deleitas con ideas y/o conceptos que nos inducen a pensar y/o quizás a definirnos. Te diría que me ha llevado a una estrofa de la canción «Por la boca vive el pez» de Fito Cabrales (Fito y los Fitipaldis),
“Porque escribo igual que sangro Porque sangro todo lo que escribo”.
Incluso me ha Hecho verlo de forma metafísica, como Alfa y Omega (Principio y fin), Algo nace, Algo muere.
Además del concepto de «soledad» tan difícil de definir, como duro de padecer, tan lleno de preguntas, tan lleno, tan lleno de........
Sa Lluneta, has conseguido un post que nos ha llevado a un espacio casi insondable, una introspectiva casi sin resolución, ese espacio en el que solo suele encajar la música
La solitud tan plena i tan buida alhora... Els espais s'omplen de vegades amb "coses"... però no són respostes que ens deixin en pau, al menys la pau que cercàvem... i sí, la música ens pot donar una mica de serenor o tot al contrari, com les lletres que surten des del cor...
Sempre agraïda per les teves paraules, Jota. Aferradetes amb pessics, amic meu.
Se m’estripa la pell veien com cauen els mots del paper. Instants de pensar i d’escriure que ningú recollirà. La vida que se’n va em demana versos que mai floriran, de vegades salobres per les llàgrimes que cauen, de vegades seques del sol que les crema. De vegades fetes gel per la fredor amb que les reben. Aniré morint qui sap si... també aniré escrivint mentre la vida em deixi.
Cada paraula del poema és intensa i penetrant. La fotografia monocromàtica, amb una preciosa gamma de grisos, és força atractiva. Enhorabona!! Aferradetes!!
Escriure pot ser alliberador i combatre la solitud de qui escriu (i també de qui el llegeix). En si mateix, l'acte d'escriure és una forma de soledat, ja que l'escriptor se submergeix en els sentiments i emocions propis i crea personatges i mons molt personals. Encara que no sé fins a quin punt escriure combat la solitud de l'escriptor o simplement l'acompanya, però, en qualsevol cas, és una forma bona i molt estimable de companyia. Molt bonica la foto i contrast de tons en b&n. Enhorabona, Paula!!👏🤗😘
Escriure per a mi és molt alliberador, tampoc sé fins quin punt pot disminuir la sensació de sentir-me més o menys sola... suposo que en el moment que ho fas, et pots sentir una mica més acompanyada, però la solitud sempre hi és... Moltes gràcies!
Almenys una part de nosaltres sí, en cada fet, en cada instant, en cada mot...Podrien ser els actes, els moments viscuts o les paraules una manera de renéixer?... No ho sé cert.
Ben al contrari, crec que cada mot trobat, ens fa reviure en la joia de participar, amb comunicar-nos vers l'altres.
ResponEliminaPetons, sa lluna!
És una idea que va més lluny del fet de dir, és el procés que ens fa renéixer.
EliminaPetonets, Alfred.
Preciosa!!!!! Me encantan las texturas que has logrado.
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
Per tal que un mot pugui nèixer,
ResponEliminam'esmicolo la pell o l'ànima.
I si a cada mot moro una mica,
a cada vers alguna cosa reneix en mi.
Em faig i em desfaig alhora
en munts de versos oblidats.
Sort de tu i d'altres companys que m'inspireu, Paula! Els teus versos em toquen ben endins.
Aferradetes còmplices, preciosa.
M'agrada molt com ho has interpretat, també m'hi veig, Carme.
EliminaSí, tenim molta sort de tenir-nos... espero que per molts anys més.
Aferradetes còmplices, nina.
Això deu ser allò que en diuen "escriure patint", Paula. Hi ha hagut alguna corrent literària, no recordo quina és, que deia que el millor art i la millor literatura sorgeixen d'un gran patiment. En fi, tot són gustos i corrents, però jo m'ho he de passar bé escrivint, si no, plego ipso facto. Només espero que tu també t'ho passis bé i que aquest poema sigui del teu alter ego.
ResponEliminaSuposo que depèn del que escrius i de la proximitat i complicitat amb els personatges, com crec que passa en el teu cas... Jo tinc necessitat d'escriure quan les coses no van bé... quan tot va bé, prefereixo més llegir.🤷♀️
EliminaAferradetes, Tresa.
Això deia l'Emily Dickinson sobre el que tu dius:
ResponEliminaUna paraula és morta, quan se la pronuncia
diuen alguns —
Jo dic que a viure tot just comença
aquell dia
Jo crec que et vas buidant quan escrius... i no és fins passat un temps que tornes a llegir-ho, quan t'adones que et va servir d'una manera o altra, llavors sí té vida.
EliminaAferradetes, Helena.
Si aquest mot que has fet néixer, no mor també sinó que perdura en el temps; aleshores no podríem dir que aquesta part de tu que ha mort per crear-lo de fet també continua ben viva a través d'ell?
ResponEliminaNo ho sé, no acostumo a escalfar-me massa el cap amb aquestes coses, jo. ;-)
Abraçades!!
Has respost amb una pregunta a la pregunta que em feia la solitud... massa preguntes i poques respostes... No t'hi escalfis. ;-)
EliminaAferradetes, Mac.
Preciosa foto Paula, me gusta mucho el encuadre y ese fuerte contraste del excelente procesado. El formato panorámico le viene de lujo.
ResponEliminaEl poema es muy bonito y llega al interior. La canción elegida no puede maridar mejor.
Un abrazo y buen fin de semana
Siempre tan considerado conmigo, ¡muchas gracias!
EliminaAferradetes, Fernando.
Lindo poema de soledades.
ResponEliminaYo se, que el uno es el número más solitario , como dice la canción.
Besos
¿Tú crees?... A mí me parece también muy solitario, aunque la peor parte la lleva el cero, que no es nada para nadie.
EliminaBesos
Una gran foto, amb la companyia de les teves paraules, sempre adients i encertades.
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
La belleza del paisaje, hace más llevadera la soledad.
ResponEliminaFeliz fin de semana. Un abrazo.
La naturaleza y la pluma...
EliminaFeliz domingo.
Aferradetes, Antonia.
The photo matches the poem,
ResponEliminawhich really touches.
I really think that anyone who writes suffers and when he finishes he feels such satisfaction that he forgets the pain.
Have a nice weekend❤️!
Així és o així ho visc, molt intens... potser massa.
EliminaMoltes gràcies i bon diumenge!
Aferradetes, Katerina.🤗
Cien años de soledad.
ResponEliminaMil años de soledad.
¿Quién ofrece más?
El meu oferiment és molt més senzill... treinta anys et semblen pocs? ;-)
EliminaAferradetes, Sean.
Paraula a paraula anem morint-nos de tristor.
ResponEliminaPetons.
. . .
EliminaPetonets, Xavi.
Y a la vez, cuánto de ti nace, en cada letra, en cada palabra, en cada verso. Cuánta vida te va surgiendo de tan bella manera.
ResponEliminaBesitos de anís.
¿Quién dijo que la vida era de color rosa?...
EliminaSeguramente necesitaría pasarse por la óptica. ;-)
Besos, Sara.
Un post muy denso, muy repleto de conceptos, vamos, un post muy digno de ti, que siempre nos deleitas con ideas y/o conceptos que nos inducen a pensar y/o quizás a definirnos.
ResponEliminaTe diría que me ha llevado a una estrofa de la canción «Por la boca vive el pez» de Fito Cabrales (Fito y los Fitipaldis),
“Porque escribo igual que sangro
Porque sangro todo lo que escribo”.
Incluso me ha Hecho verlo de forma metafísica, como Alfa y Omega (Principio y fin), Algo nace, Algo muere.
Además del concepto de «soledad» tan difícil de definir, como duro de padecer, tan lleno de preguntas, tan lleno, tan lleno de........
Sa Lluneta, has conseguido un post que nos ha llevado a un espacio casi insondable, una introspectiva casi sin resolución, ese espacio en el que solo suele encajar la música
https://www.youtube.com/watch?v=YDErZbvxq50
La solitud tan plena i tan buida alhora...
EliminaEls espais s'omplen de vegades amb "coses"... però no són respostes que ens deixin en pau, al menys la pau que cercàvem... i sí, la música ens pot donar una mica de serenor o tot al contrari, com les lletres que surten des del cor...
Sempre agraïda per les teves paraules, Jota.
Aferradetes amb pessics, amic meu.
Hasta la roca muere despacio para hacerse arena.
ResponEliminaMuchos besos Paula. Me ha encantado el poema.
Morirse poco a poco, para renacer de nuevo... esa es la idea.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Gumer.
Escribir es como restregar la espalda contra la pared... Lo usual es que duela... Suele uno desollarse.
ResponEliminaPrecioso todo, amiga.
Un abrazo.
Físicamente no suelo infligirme esa dura pena, pero me vale tu "cruel" metáfora. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amic.
Se m’estripa la pell veien
ResponEliminacom cauen els mots del paper.
Instants de pensar
i d’escriure que ningú recollirà.
La vida que se’n va em demana versos
que mai floriran,
de vegades salobres per les llàgrimes que cauen,
de vegades seques del sol que les crema.
De vegades fetes gel per la fredor amb que les reben.
Aniré morint qui sap si...
també aniré escrivint
mentre la vida em deixi.
Tots els mots, cadascun dels versos escrits, es mantenen aquí ben vius.
EliminaMoltes gràcies, qui sap si...
Cada paraula del poema és intensa i penetrant. La fotografia monocromàtica, amb una preciosa gamma de grisos, és força atractiva. Enhorabona!!
ResponEliminaAferradetes!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Escriure pot ser alliberador i combatre la solitud de qui escriu (i també de qui el llegeix). En si mateix, l'acte d'escriure és una forma de soledat, ja que l'escriptor se submergeix en els sentiments i emocions propis i crea personatges i mons molt personals. Encara que no sé fins a quin punt escriure combat la solitud de l'escriptor o simplement l'acompanya, però, en qualsevol cas, és una forma bona i molt estimable de companyia. Molt bonica la foto i contrast de tons en b&n. Enhorabona, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaEscriure per a mi és molt alliberador, tampoc sé fins quin punt pot disminuir la sensació de sentir-me més o menys sola... suposo que en el moment que ho fas, et pots sentir una mica més acompanyada, però la solitud sempre hi és...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes d'anada, Alfons.😘🤗
Fem el que fem sempre morim una mica. Potser l'única excepció seria quan escrius?
ResponEliminaAlmenys una part de nosaltres sí, en cada fet, en cada instant, en cada mot...Podrien ser els actes, els moments viscuts o les paraules una manera de renéixer?... No ho sé cert.
EliminaAferradetes, Xavier.