Es el sentimiento de sentirse con derecho a todo, lo que implica la creencia de que uno merece un trato o recompensa especiales, incluso si esto significa pasar por encima de todos los que le rodean. Besos, Sara.
L'egoisme no és bo per a res, ni tampoc pel mateix egoista, però desgraciadament ho pateixen molt més les persones que estan a prop, que no pas ells i per això ni somien en canviar res... es pensen que ja els està bé ser com són, però no, la seva vida no tindrà mai les mateixes coses que els que tenen empatia i solidaritat amb els altres. S'ho perden i no ho saben. Un poema trist i preciós a la vegada.
Crec que qui té el problema és el mateix egoista, encara que no se n'adoni. La manca d'empatia d'aquests individus, no els pot deixar veure res més enllà que els seus nassos. Moltes gràcies! Aferradetes, preciosa.
A pesar que suena más lo malo que lo bueno. Hay muchas personas muy solidarias, que dedican parte de su tiempo a trabajos sociales. Muchos jóvenes son donantes de sangre, mientras otros llevan en estas frías noches bebidas calientes a las personas que viven en la calle y no tienen una casa para refugiarse del frío . Como esos dos casos, hay muchos más. Que tengas una buena semana. Un abrazo.
Per sort encara es poden trobar molts exemples del contrari, però cada cop veiem més gent que només pensen en ells mateixos i que els rellisca el patiment dels més desfavorits. I és que l'egoisme té camp adobat per créixer, tal com està muntada aquesta societat on ens ha tocat viure. Potser la solució seria muntar-la d'una altra manera, però els que tindrien el poder per fer-ho són els primers als qui ja va bé que funcioni així.
Estic d'acord amb tu, una societat egoista no té cap futur. No és necessari anar molt lluny per veure com hi ha gent que se'n fot dels problemes dels altres... o més aviat no hi pensen... Aferradetes, Mac.
Estimar-se hom mateix és bo, ens ajuda, però l’individualisme ferotge que s’està imposant actualment, aquesta virus d’egolatria, aquest personalisme que ho envaeix i empastifa el conviure és un greu símptoma, perquè quan l’egoisme domina és perquè s’està més buit del que hom es pensa. Un clar exemple és les persones que per desgràcia pateixen una greu depressió, sense poder evitar-ho es tornen egoistes i sols pensen amb el seu problema i ignoren els problemes que té la gent que l’envolta. Aferradetes, Paula!!
Deixant de banda a aquestes persones malaltes, n'hi ha molts que estan ben conscients del que fan i ho han triat com a manera de viure, primer ells, segon ells i si queda res també per a ells, sense importar-lis ningú més. Tot i que se'm fa complicat, és necessari ser-ho una mica per estimar-se un mateix... Aferradetes, Joan.
Me gusta la foto con ese toque onírico. El poema es estupendo. Este modelo de sociedad está diseñado para premiar el egoísmo, pero de todas formas hay mucha gente muy solidaria y cuando se tiene familia, individualmente, el egoísmo lo dejamos parado... Un abrazo Paula
¡Muchas gracias! No entiendo el egoísmo con mayúsculas, como tampoco a la gente que va de altruista sólo por las apariencias. Tanto los unos como los otros son dañinos para la sociedad. No entiendo a las personas que presumen de lo que son o no son... Prefiero pasar desapercibida e ir haciendo según mis circunstancias y, muchas veces, sin pensar en ellas... Aferradetes, Fernando.
L'egoisme és el sentiment contrari al de la unitat de tots que proposaves a l'entrada anterior del bloc. La majoria de vegades la unió entre les persones és un somni i l'egoisme una trista realitat diària, malauradament. Molt feliç nit per allà, Paula!!😉🤗😘
L'egoisme mai pot aportar res positiu, i molt menys pau i sentiments generosos, tot el contrari... Una llàstima que hi hagi "persones" que només pensin en elles i busquin com aprofitar-se dels altres, i passar per sobre de qui sigui per aconseguir els seus objectius. Un poema molt ben escrit i malauradament molt real.
El egoísmo es muy destructivo.
ResponEliminaBesos.
Es el sentimiento de sentirse con derecho a todo, lo que implica la creencia de que uno merece un trato o recompensa especiales, incluso si esto significa pasar por encima de todos los que le rodean.
EliminaBesos, Sara.
Un "poemet" que fa pensar acompanyant una magnífica foto!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltísimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
L'egoisme no és bo per a res, ni tampoc pel mateix egoista, però desgraciadament ho pateixen molt més les persones que estan a prop, que no pas ells i per això ni somien en canviar res... es pensen que ja els està bé ser com són, però no, la seva vida no tindrà mai les mateixes coses que els que tenen empatia i solidaritat amb els altres. S'ho perden i no ho saben.
ResponEliminaUn poema trist i preciós a la vegada.
Aferradetes dolces, bonica!
Crec que qui té el problema és el mateix egoista, encara que no se n'adoni. La manca d'empatia d'aquests individus, no els pot deixar veure res més enllà que els seus nassos.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Socialmente, es lo más aceptado.
ResponEliminaNo damos para más.
Aferradetes!
Jo diría que ara està de moda, més que mai.
EliminaAferradetes, Alfred.
Poca gent no és egoista.
ResponEliminaEl que varia són les intensitats.
Petons.
Cal ser-ho una mica, pel bé d'un mateix... però sense trepitjar a ningú...
EliminaPetonets, Xavi.
Moody yet nostalgic
ResponEliminaTu creus?
EliminaSalutació, James.
A pesar que suena más lo malo que lo bueno. Hay muchas personas muy solidarias, que dedican parte de su tiempo a trabajos sociales. Muchos jóvenes son donantes de sangre, mientras otros llevan en estas frías noches bebidas calientes a las personas que viven en la calle y no tienen una casa para refugiarse del frío . Como esos dos casos, hay muchos más.
ResponEliminaQue tengas una buena semana. Un abrazo.
¡Ojalá lo fuéramos todos y siempre!
EliminaBuen lunes, Antonia!
Aferradetes.
Un byn a la usanza de la fotografía quimica.
ResponEliminaAbrazo
Podría ser, pero no. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Per sort encara es poden trobar molts exemples del contrari, però cada cop veiem més gent que només pensen en ells mateixos i que els rellisca el patiment dels més desfavorits. I és que l'egoisme té camp adobat per créixer, tal com està muntada aquesta societat on ens ha tocat viure. Potser la solució seria muntar-la d'una altra manera, però els que tindrien el poder per fer-ho són els primers als qui ja va bé que funcioni així.
ResponEliminaAbraçades!
Estic d'acord amb tu, una societat egoista no té cap futur. No és necessari anar molt lluny per veure com hi ha gent que se'n fot dels problemes dels altres... o més aviat no hi pensen...
EliminaAferradetes, Mac.
Estimar-se hom mateix és bo, ens ajuda, però l’individualisme ferotge que s’està imposant actualment, aquesta virus d’egolatria, aquest personalisme que ho envaeix i empastifa el conviure és un greu símptoma, perquè quan l’egoisme domina és perquè s’està més buit del que hom es pensa. Un clar exemple és les persones que per desgràcia pateixen una greu depressió, sense poder evitar-ho es tornen egoistes i sols pensen amb el seu problema i ignoren els problemes que té la gent que l’envolta.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Deixant de banda a aquestes persones malaltes, n'hi ha molts que estan ben conscients del que fan i ho han triat com a manera de viure, primer ells, segon ells i si queda res també per a ells, sense importar-lis ningú més.
EliminaTot i que se'm fa complicat, és necessari ser-ho una mica per estimar-se un mateix...
Aferradetes, Joan.
No cal demanar que el proïsme pari l'altra galta, però tampoc és de rebut que uns i altres es trepitigin.
ResponEliminaSón els dos extrems, tant l'un com l'altre no són gens bons.
EliminaAferradetes, Xavier.
Me gusta la foto con ese toque onírico.
ResponEliminaEl poema es estupendo. Este modelo de sociedad está diseñado para premiar el egoísmo, pero de todas formas hay mucha gente muy solidaria y cuando se tiene familia, individualmente, el egoísmo lo dejamos parado...
Un abrazo Paula
¡Muchas gracias!
EliminaNo entiendo el egoísmo con mayúsculas, como tampoco a la gente que va de altruista sólo por las apariencias. Tanto los unos como los otros son dañinos para la sociedad. No entiendo a las personas que presumen de lo que son o no son... Prefiero pasar desapercibida e ir haciendo según mis circunstancias y, muchas veces, sin pensar en ellas...
Aferradetes, Fernando.
Afortunadamente hay mucha gente en las antípodas.
ResponEliminaBeso.
Cierto, pero los pocos que sí, lo estropean todo.
EliminaBeso
Una mala "virtut· per a qui el posseeix....
ResponEliminaSalut ;)
Per a ells segurament és una virtut.
EliminaSalut, Artur!
L'egoisme és el sentiment contrari al de la unitat de tots que proposaves a l'entrada anterior del bloc. La majoria de vegades la unió entre les persones és un somni i l'egoisme una trista realitat diària, malauradament. Molt feliç nit per allà, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaMem si aconseguim girar-ho i que hi hagi més unió i menys egoisme.😉
EliminaMolt bon dimecres!
Aferradetes, Alfons.😘🤗
L'egoisme mai pot aportar res positiu, i molt menys pau i sentiments generosos, tot el contrari...
ResponEliminaUna llàstima que hi hagi "persones" que només pensin en elles i busquin com aprofitar-se dels altres, i passar per sobre de qui sigui per aconseguir els seus objectius.
Un poema molt ben escrit i malauradament molt real.
Aferradetes, preciosa.
Així és, una llàstima per a ells i per al món.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, bonica.
Estimar és fer-ho tot per l'altre. Però no he conegut mai ningú que ho faci.
ResponEliminaHe de ser-ne l'excepció. ;-)
EliminaTampoc he conegut a ningú que ho hagi fet tot per mi.
Aferradetes, nina!