FiRES [II]

Les hores s'escolen pels carrers,

ells porten il·lusió a la mirada

i els infants els prenen per banda.

Vestits amb una colorida roba,

regalen magia a tothom qui en vol.

Veniu, veniu, que la festa comença!

iNViSiBiLiTAT

Com cada dilluns, dimecres o divendres vaig pels mateixos llocs. Sembla com si anés amb el pilot automàtic fins al punt de destí, vaig i torno sobre els meus passos. Em sento invisible davant dels altres vianants, només el somriure d'algun nen que creua la mirada amb mi, em fa sentir que estic viva. Dimarts, dijous, dissabtes i diumenges em quedo en el meu refugi. Només a través de la finestra veig les persones amunt i avall, reunint-se al bar de la cantonada, saludant-se i rient com si fossin feliços. Molt de tant en tant, rebo una trucada d'algú estimat per mi, m'explica el seu món i... fins un altre dia!. Propera a una jubilació que sembla no arribar mai, destrossada per la maleïda humitat i per la medicació de per vida... vaig passant els dies sense deixar de pensar, de fer-me preguntes sense respostes que martellegen a tota hora el meu cap. Per què segueixo esperant alguna cosa que, possiblement, mai no passi?. On són les persones que m'estimo?. On és la felicitat?. Què hi faig aquí?... Continuo, sense saber gaire bé perquè, per a qui o fins quan...

TOTS DE COP . . .

Enfrontar-se, sempre enfrontar-se, és la manera de resoldre els problemes i si no hi ha solucions... s'han acabat els problemes?. Plouen i sempre tots de cop, ja tens tots els paraigües cobrint-te, però tot i així, entre les escletxes llisquen i acaben tocant-te... enfonsant-te en la desesperació. Impossible ignorar-los, no els pots deixar als llimbs de les paraules no dites, esperant que amb el temps desapareguin. La preferència la saps, encara que urgeixi tot. Si no veus solució amb el més petit, com es solucionarà el més gran?... La sensació de petitesa et té immòbil, mentre els problemes encara hi són. 

GALOP

 

"El tiempo pasa, pesa, pisa, posa, el tiempo besa y escupe, 

el tiempo entierra y a veces, permite el olvido". 

D. L. Pardo Olaya -

És igual si t'amagues o no

perquè no pares mai el teu rodar.

La vida em va cavalcant

amb un galop curt i profund,

i amb les mans fermes a les regnes, 

moviments rítmics i suaus,

assoleixo  la honestedat, 

la confiança i la llibertat.

El temps passa, trepitja i se'n va.

[Octubre ~2021]