TREN de SOMNiS

Segueixes esperant el teu tren

sense mirar enrere,

cada dia com una nova estació,

l'estació dels somnis i els trens.

 Vagons de primera, segona i tercera,

 impacients i misteriosos viatgers 

amb somnis que se'n van i vénen,

sense mirar enrere.

(10/02/2021)

GRAVAT AL COR

Lletres i Fils de la Núria // Febrer-2021

Em sorprengué a l'aixecar-me veure tota la neu que havia caigut a la nit. Feia molts anys que no ho feia i vaig anar a la cuina a fer-me una xocolata ben calenta. Amb la xicra a les mans em vaig asseure al banc sota la finestra, com havia fet altres vegades per llegir, comptar niguls o tancar els ulls i pensar en el no res. Em vaig apropar una manta, posant-la damunt les cames, el dia s'endevinava molt fred.  No hi havia ningú a casa i estava disposada a no fer res més que mirar per la finestra aquell magnífic espectacle, mirant lluny cap al bosc que estava preciós, com una postal de Nadal. Vaig tancar els ulls, un instant, com si volgués quedar-me amb aquesta imatge gravada al cor. "Has de viure el moment i l'has de portar amb tu", em deia un bon amic quan agafava la càmera per immortalitzar un paisatge. Un somriure seu va fer que somrigués. Recreant-me en la seva imatge, van passar pel cap alguns moments viscuts amb ell. Era tan seu! Podrien passar mil anys i seguiria rebent notícies d'ell, de tant en tant, molt de tant en tant, però seguia en el seu record com ell en el meu. Obrí els ulls i em va semblar veure uns ulls tancats a la neu, en aquell precís instant vaig pensar que no era casualitat, "No existeixen les casualitats, més bé les causalitats", deia ell. Això em va treure un altre somriure interromput pel so del mòbil, el vaig obrir i se'm va il·luminar la cara. Hola, amiga!... 

IMAGiNACiÓ

"Va ser la meva mare qui em va donar a conèixer l'esperit meridional en els seus més íntims i delicats aspectes. La meva mare creia que també les flors i els animals somiaven. Quan érem petits, a l'arribar la nit, abans d'anar a dormir, adoptava la seva veu de narradora per explicar-nos que els salmons somiaven amb congostos i amb foscos rostres d'ós bru que planaven sobre l'aigua cristal·lina dels ràpids. Les guineus, deia, somiaven que s'enfonsaven els seus ullals en els barbs dels caçadors. Mentre dormien, les àguiles pescadores es veien llançant els seus emplomats cossos en llargues caigudes en picat, a càmera lenta, sobre els bancs d'arengades. Hi havia amenaçadores ales de mussol en els malsons dels erminis, llops de bosc acostant contra el vent al repòs nocturn dels ants. Però mai arribem a saber amb què somiava ella, doncs la meva mare ens va mantenir sempre al marge de la seva vida interior. Sabíem que les abelles somiaven amb roses, que les roses somiaven amb les pàl·lides mans de les floristes i que les aranyes somiaven amb arnes atrapades en les seves teles platejades. Com a fills seus, vam ser dipositaris dels enlluernadors càntics de la seva imaginació, però no sabíem que les mares somiessin."

Pat Conroy, llibre The Prince of Tides

CA LA PiLAR

La pluja ja havia escampat.  Les cadires apilades vora la paret i les taules fent com si fos un penjador. Ens asseguérem a la terrassa d'aquell vell bar. La teva barba havia crescut força des del darrer cop que ens havíem vist. Vam estar una bona estona sense dir res, com si els records matessin les paraules. Vaig encendre un cigarret i, després d'unes quantes calades, et vaig demanar com estaves. La teva mirada havia canviat, era més serena amb un punt de tristor i amb el to de veu que l'acompanyava, em vas dir que bé. Érem molt joves quan ens vam conèixer, però mai l'havia deixat d'estimar... Començàrem a xerrar i, per uns instants, vaig creure que el temps no havia passat. Caigué la nit i ens diguérem adéu, com si passés un tren sense retorn.