21 de febrer 2021

IMMENSAMENT PETiTA


Estava davant la immensitat de la mar i del cel, asseguda a la terra. Dues sensacions, la primera que em sentia molt i molt petita i la segona, la llibertat era plena de cos i ment. Algú va dir que, qui neix vora la mar, mai se'n pot allunyar massa. Però no sent el meu cas, tot i estar envoltada d'ella, aquella pau no la podia tenir en cap altre lloc.  El so de les onades, ballant amunt i avall, era com una sinfonía en un pentagrama de blaus infinits. M'envaí la melangia d'aquella noia innocent, segura de si mateixa i plena de somnis...  No sé per quin motiu em tenia embadalida, era tan tendra l'abraçada que em va ser prou difícil el marxar.

28 comentaris :

  1. Preciós! Hi ha moments que mereixen ser explicats i col·leccionats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, i aquest n'és un.

      Aferradetes, Carme.

      Elimina
  2. Aquest mar i aquest cel, gairebé es confonen...I tens raó, ens sentim petites devant aquesta inmensitat! realment de vegades et trobes tan en calma en algun raconet, que se't fa difícil marxar, sembla que la terra o el mar t'atrauen!!!
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mar em té embruixada, gairebé com la lluna. Es fa molt difícil marxar en aquests moments de pau.

      Petonets, Roser.

      Elimina
  3. Tomeu Cerdà21.2.21

    La natura sigui mar, sigui pla, sigui muntanya -amb boscs o sense totes elles- és única. Això fa que els illencs siguem diferents als altres, podem gaudir de les sensacions d'aquestes tres partions, encara que siguem individualistes. Aquesta sensació que tu has sentida a la mar l'he sentida darrerament a la muntanya, silenci per un costat,remor per l'altre.Encara que som un ésser petit me sent l'amo del món.
    Com sempre les teves descripcions i sensacions me fan recordar les teves fotografies. És un plaer. Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això diuen, som individualistes, encara que jo no m'hi sent. Suposo que el fet d'estar aïllats ens fa ser-ho davant els ulls dels que tenen molts quilòmetres per córrer. Imagino que depèn molt de la persona i de l'entorn que té o que se cerca. En el meu cas, les comunicacions (a part del meu caràcter) han fet obrir-me més cap els altres, tot i ser una dóna molt tímida en el cara a cara.
      Pel que fa a la natura, no ens podem queixar, tenim de tot i molt maco. I em sento madona de ca meva (i ni això), el món és molt gran per a mi.

      Gràcies a tu per venir. 😉
      Aferradetes, Tomeu.

      Elimina
  4. Vaya, veo que hoy vamos los dos de mares... El tuyo el Mediterráneo azul... El mío, el Atlántico de las frías aguas... La ultima vez que estuve en Baleares, no hace mucho, me impresionó el azul de sus aguas...

    Feliz semana, Luna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hay que ver, te pasas por mi tierra y no avisas? Castigado un mes sin visitar tu blog! Es broma, dentro de un ratito voy a ver ese Atlántico tan frío. 😉

      Un abrazo fuerte, amigo.

      Elimina
  5. Tal com dius, qui neix prop de la mar mai no se'n pot allunyar massa. Seria massa dur no sentir la seva olor, la seva remor (i bramul quan s'enfurisma) La mar és seny i rauxa, com nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podia ser d'altra manera, també som aigua i l'aigua va cap a la mar. M'agrada tota la natura, però em sento més en pau davant la mar.

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  6. Excel·lent i deliciosa aquesta platja deserta.
    He intentat deixar-te un missatge en l'anterior post però no he pogut. M'ha encantat el joc dels "Tautogrames" tot i que sóc un força maldestre amb les paraules.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Devia estar pujant l'últim quan ho has intentat, ara torna a estar operatiu si te s'acut alguna cosa. Tot i que el post ha quedat enrere, sempre que vulgueu hi podeu escriure.
      La platja... una bona teràpia.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  7. Vaig cada dia al mar.
    Hi ha dies que dues vegades.
    Em calma.
    Em fa bé.

    Tots venim del mar.
    És la pàtria de la humanitat.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort que tens! Jo només hi puc anar en contades ocasions, em fa molta falta i ara... encara molt més.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  8. Extraño tanto el mar. Yo vivo lejos, y una vez al año voy a encontrarme con el mar. Pero el año pasado por la pandemia no fui. Y no veas lo que extraño poder estar junto esa inmensa belleza que nos transmite tanta paz. La verdad es que lo necesito. Necesito encontrarme con mi mar.

    Es precioso lo que has escrito.

    Un placer disfrutar de tu inspiración.

    Besos enormes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. También lo extraño mucho. No es que esté lejos, unos 30km, però por mis circunstancias no puedo ir, es como si lo tuviera lejos.

      Gracias por tus preciosas palabras.
      Un cálido abrazo, María.

      Elimina
  9. El mar siempre calma. Como Neruda necesito del mar porque me enseña...
    Cuanto se añora amiga. Podremos verlo este año? Guapa foto!!
    Buena noche. Cuídate.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero y deseo que sea así, querida amiga. Dentro de un mes, será ideal ir hasta la playa, sin apenas gente y disfrutar de todo su encanto. Muchas gracias!

      Abrazo fuerte, Laura.

      Elimina
  10. Quin text tan bell... què maques són les paraules tan ben posades que saben transmetre sensacions tan reals!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades no ho puc transmetre, tot i ser molt real tot el que sent.

      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  11. Jo no puc amagar que, si algun lloc em porta pau, reflexió i retrobament, és la muntanya. El mar, la platja... no, la veritat. I això que em vaig passar tota l'adolescència i joventut a la platja dia rere dia durant tres mesos l'any, i que la muntanya la vaig descobrir fa menys de 10 anys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que és com tot, a mi tampoc m'agrada la platja a l'estiu. Hi vaig en primavera o a la tardor, que és com més maca la sent. Imagino que quan vas a la muntanya i et trobes molta gent, tampoc t'agrada massa. Cadascú troba la pau en un raconet i això és el que compte, sentir pau.

      Aferradetes, Xexu.

      Elimina
  12. Anònim23.2.21

    Preciós, sa lluna! He tancat els ulls per escoltar la cançó mentre visualitzava aquesta mar blava i immensa, i la meva respiració anava al compàs de les onades. Que bonic, tenir llocs on sentir calma i pau, no hem de deixar escapar aquests moments de serenitat.

    Aferradetes, nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una de les coses que també em serenen força, un piano i si és de les mans d'un mestre, més.
      Tots els moments que ens puguem aserenar, benvinguts siguin.

      Aferradetes, Núria.

      Elimina
  13. Lluna, lluneta
    tan petiteta.
    La platja immensa
    el cel ... tan gran!


    Bona nit sa lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poema preciós, Pere.
      Gràcies!

      Aferradetes de lluna creixent.

      Elimina
  14. ·.
    Vivo al lado del mar, a 500 metros en línea recta, así que comprendo tus impresiones. Si tuviera que buscar otra ciudad para vivir, tendría que tener mar.
    Tu foto refleja muy bien esa inmensidad que te hace sentir pequeña... pero no, nuestro mar interior siempre es más grande.

    Un abrazo

    LaMiradaAusente · & · CristalRasgado

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una gran suerte tener el mar tan cerca.
      Esa sensación de paz no la cambiaría por nada.
      Ando un poco perdida con mi mar interior... espero encontrarme.

      Abrazos, Alfonso.

      Elimina

Benvinguts al racó!