28 de maig 2022

LA DONA DEL CAPELL


Menuda, de cara rodona, ulls blaus i recollits els cabells en una trunyella que descansa damunt l'esquena. Asseguda mirant cap al carrer, tot i que els seus pensaments són lluny d'allà. Recorda aquell mateix espai anys enrere, quan era jove i el somriure encara sortia gairebé sense voler. La colla d'amics es reunia com cada dissabte a les cinc de la tarda i passaven les hores xerrant... aquells amics que van desaparèixer amb el temps... Ara viu sola d'una manera molt senzilla i gairebé sense canvis importants. Ja no hi ha dies de feina ni festius, ja no hi ha reunions, ja no té grans somnis, ni se n'adona de les mirades indiscretes... Només és una dona sota un capell.

34 comentaris :

  1. Belo texto e foto que gostei de ler e ver
    .
    Cumprimentos. Feliz fim de semana.
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ricardo!.

      Aferradetes.

      Elimina
  2. Sota el barret,
    un món d'idees
    es continuen coent,
    ara no té oients,
    però ella sap
    que encara té molt a dir.

    Aferradetes, sa lluna!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, té molt per explicar i per escoltar també, però em sembla que no té a ningú més que els seus pensaments i molts records.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
    2. Benvolguda sa lluna
      sí que em facilites una adreça
      et faria arribar un exemplar
      de la meva novel·la
      per paquet postal,
      amb molt de gust.

      Aferradetes!

      Elimina
    3. Saps? A mi m'ha agradat sempre tenir els llibres dels meus amics blocaires amb dedicació escrita de pròpia mà. Et deixo el meu correu i en parlem.
      elraconetdesalluna@gmail.com
      Moltíssimes gràcies!.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
    4. Enviat correo!!!
      Esperant instruccions.
      ;)
      Aferradetes, sa lluna!!!

      Elimina
    5. Què guai! 😉
      Més tard et contesto. Gràcies!

      Més aferradetes!

      Elimina
  3. De vegades les diferents colles passen i em sento una mica observador del seu pas per mi com si jo no passés, com si fos l'únic a romandre.

    PODI-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots anem passant, més prest o més tard.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  4. Ahora tenemos todo el tiempo del mundo para mirar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y demasiado tiempo para pensar.

      Aferradetes, Toni.

      Elimina
  5. Fa temps que no llegia una descripció tan emotiva.
    La vida sencera en unes poques línies.
    Donen ganes d'abraçar-la.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'ha produït emoció, em fas molt feliç.
      Gràcies!.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  6. No sé si em sabré explicar... Les pèrdues humanes també tenen les seves escales de valor. No és el mateix les morts d’uns tiets quan ets jove, que perdre familiars, amics i gent propera amb una edat avançada. El dolor no és el mateix. Jo he perdut un germà i dos molt bons amics en poc temps... Ho ben juro que els sentiments danyen molt més que quan se’m va morir un amic quan tenia 15 anys o la tieta Josefina quan en tenia 21 (per donar un curt exemple...). Ara et queda una soledat indesitjada, abandonat, orfe d’aquells escalfs... La tristesa i l’aïllament guanyen petites batalles que debiliten poc a poc l’esperit...
    Aferradetes Paula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sols ho has sabut explicar, sino que estic d'acord amb tu. És com si es produís una ferida que no s'acaba de curar mai. No fa molt de temps vaig perdre els meus pares i la sensació d'orfandat, que mai havia sentit abans, encara perdura...
      La pèrdua de la que parlava al meu relat, xerra de la solituds més que de pèrdues reals. D'aquelles persones que es van allunyant i desapareixen de la teva vida, sense saber com ni perquè. Tu ho dius molt bé, la tristesa i l'aïllament debiliten l'esperit i el cos.

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  7. Amaga sota el capell
    una vida de records
    i sentiments que guarà
    amb forrellat a la porta del cor.
    La imatge que veu
    mirant endavant
    no ha canviat
    però si els personatges
    dels seus somnis diaris.
    Els originals s’han anat
    desfent amb el vent del temps
    i els d’ara son gairebé
    transparents.
    Queda només
    d’aquell ahir complaent,
    les pinzellades
    d’un somriure que es desdibuixa
    amb les pluges dels anys vinents.
    Queden tant sols,
    la dona, el capell,
    uns vells records
    i un somriure papallona
    que de tant en tant
    vol volar
    algun dissabte especial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra manera de veure-ho.

      Moltes gràcies!.

      Elimina
  8. "Vepenomo", vells, però no morts, deia un llibre escrit per un jubilat en una residència d'Holanda, Intents de treure suc a la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ens queda d'altra, intentar-ho, tot i que sigui en solitud.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  9. La soledad y la invisibilidad van siendo irremediables y más pronto de lo que dura un suspiro. Muy estremecedora entrada en muy pocas palabras. Adoro tu sensibilidad. Eres siempre elegante, oportuna y cálida. Excepcional.
    Gran abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siempre desgraciadamente van juntas: soledad y invisibilidad.

      ¡Gracias por tus hermosas palabras!.
      Aferradetes ben fortes, Sara.

      Elimina
  10. M'encanta tant la foto com la història emotiva i sensible que expliques.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies!.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  11. Bellisima imagen y bellisimas palabras, amiga.
    Feliz semana

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias, amigo!.

      Aferradetes.

      Elimina
  12. Em trec el barret, pel poema "La dona del capell"
    Simplificacions a banda, hi ha una vida intensa, uns records viscuts i perquè no? Un futur imprevisisble: vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un futur cada cop més imprevisible i curt.

      Moltes gràcies!.
      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  13. Los años pasan, las amistades desaparecen y ya no hay más que soledad. Bajo el sombrero se oculta una mujer que vive la vida en soledad y con los recuerdos del pasado que la acompaña.
    Es muy buena la fotografía y la historia que hay detrás de ella.
    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegas a una edad en que lo que fue tu entorno, família y amistades, desaparece y la soledad lo llena todo.
      ¡Muchas gracias!.

      Aferradetes, Antònia.

      Elimina
  14. La teva fotografia evoca molt bé el contingut de la teva reflexió. Tot passa. Forma part del fet de viure, perquè res és per sempre. D'una banda és trist, sí, però d'altra banda és el que realment li dona valor al temps viscut. En cas contrari no sabríem apreciar-ho com mereix. L'amor, l'amistat, la salut, un somriure... perdrien bona part del seu valor si els tinguéssim garantits permanentment. També penso que tendim a idealitzar d'alguna forma el passat. A qualsevol edat, aquest deu per cent de mals presagis que indefectiblement acaben complint-se ens fotran la vida, encara que no ho recordem. Si veiem que a un nen se li explota el globus amb el qual està jugant, probablement ens provocarà un somriure innocent, però per al nen serà un drama que li farà plorar. Estem sempre fent equilibris sobre el filferro, i no ens queda una altra que tornar-nos a pujar a ell cada vegada que caiguem!!🤷‍♂️Aferadetes molt fortes i petonets, Paula!!🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. No crec que sigui idealitzar el passat, quan també diem que té un gran valor tot el que hem viscut. En aquesta reflexió parlo del temps passat, comparant-lo al temps que viu ara la dona. Ni més bo ni més dolent, simplement tan diferent...
      El filferro té una gran flexibilitat, cap a les dues parts.😉

      Aferradetes i molt bona tarda, Alfons.😘🤗

      Elimina
  15. M'agrada com t'imagines la noia de cara rodona i ulls blaus malgrat el capell la fa passar desapercebuda...Sola però tranquil·la!
    Bon vespre, Paula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és fruit de la meva imaginació, però també la veig sola però tranquil·la.😉

      Aferradetes, Roser.

      Elimina

Benvinguts al racó!