06 de març 2021

CONjUNCiÓ de NiGULS

Conjunció amb el mestre Josep Colet

Els niguls juguen ,
el vent olora a vida.
La llum es rep clara
entre els dos murs. 
La nostàlgia torna, 
a quan era nina. 
Quan jugàvem al carrer
tan plens de vida,
entre els dos murs.
(Març - 2021)

28 comentaris :

  1. Les olors moltes vegades ens transporten als records d'infantesa. Quan eres nina, quan érem petits...
    "els dos murs" és un barri?
    M'agrada la variant "nígul". Ja saps que al Principat majoritàriament en diem núvol.
    Una part de la meva família és del Baix Empordà i en diuen núgol.
    Fins i tot els naturals de Púbol pronuncien Púgol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet és un carrer de Sa Pobla, però si que em va recordar un lloc a prop de casa on jugàvem de petits. Era el carreró de Ca'n Lau que era estret (no hi passaven cotxes) i semblava que estàvem en una capsa amb un cel obert. Entre dos murs.

      No és nígul, sinó nigul. És una paraula aguda i la pots trobar al Viccionari. Veig que hi ha moltes maneres de dir-ho, això enriqueix la llengua. 😉

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  2. Curiós la variant "nigul" No l'he escoltat ni llegit mai. En un moment o altre sempre tornem a tenir enyorança de temps passats.
    Una abraçada, Lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament hi ha més paraules que no hem escoltat ni llegit mai, la nostra llengua és molt rica, per sort.

      No sé si em faig gran o és aquest temps de pandèmia, però ara és quan més penso amb les coses que feia de petita.

      Aferradetes, Jordi.

      Elimina
  3. M'encanten els "niguls" que tan encertadament has retratat. Molt content que els hagis enllaçat amb els que vaig publicar fa uns dies.
    Una forta abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig veure els teus núvols, vaig pensar en aquesta foto i com et vaig dir, et voilà!. Tot una plaer compartir el meu post amb el teu.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  4. Qué bonita es la foto, y lo que te ha inspirado. Es como volver a sentir la niñez. Y sentir nostalgia por ello.

    Respirar vida con ilusión de aquellos días. Ver las nubes de tantas formas. Jugar en la calle, y disfrutar de la naturaleza, con alegría y color.

    Qué tiempos aquellos, tan distintos de ahora.

    Me ha encantado tu entrada.

    Besos enormes y feliz tarde.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas de las cosas que hacíamos de pequeños ya no existen, cómo no añorarlos?. Creo que podríamos aprender a desaprender y crear otro mundo más sencillo, más humano, más feliz para todos...

      Muchas gracias por tu visita, nos leemos.
      Besos, María.

      Elimina
  5. Maravillosa conjunción.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hoy pasó en tu blog, también, con la canción.
      Yo le llamo conjunción, cuando expresa las relaciones entre los elementos que unen.

      Aferradetes, Erik.

      Elimina
  6. Els nens que vam ser s'han quedat congelats en el temps.

    L'últim vers tanca perfectament el poema.
    Entre els dos murs... just així és.
    M'ha agradat molt.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un temps que, si no l'haguéssim viscut, ens semblaria mentida.

      Moltes gràcies, Xavi.
      Aferradetes.

      Elimina
  7. Anònim7.3.21

    Molt bonica la fotografia, amb aquests 'niguls' entre aquests dos murs que fan retornar a una infantesa plena de vida.

    Aferradetes, nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui, tot el cel és un gran nigul, la pluja ens rega.

      Moltes gràcies, Núria!
      Aferradetes.

      Elimina
  8. Per alts que siguin els murs. la esperança i la joia de viure ,sempre aniran més amunt...cap el cel !.
    Molt bé els teus versos !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser per això que sempre miro al cel, hi ha esperança?

      Gràcies, Artur!
      Aferradetes.

      Elimina
  9. Una foto espectacular, i preciosa l'evocació que fas en el poema... De xicotet vivia en un carrer estret, el sol i els núvols a penes es veien entre les parets de les cases (que llavors trobava altíssimes), i tanmateix mai no ens hi sentíem tancats...

    (Coneixia nigul, i és una paraula que m'encanta... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquells murs d'aquell carreró mai ens van privar de veure el cel, com tampoc de jugar ben lliures. Gràcies!
      Que bé!, almenys tu has sabut dels niguls mallorquins. 😉

      Aferradetes, Pep.

      Elimina
  10. És una fotografia de niguls plena d'una llum pre-primaveral preciosa. Em fa pensar tant en el passat com en el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest cel, té un no sé què, que m'enganxa.
      A mi em va portar al passat, el futur... potser.

      Gràcies, nina!
      Aferradetes.

      Elimina
  11. La nostàlgia de quan jugàvem el carrer, fa que els records siguin ben vius...Jo era la típica nena de jugar al carrer...Quan sortíem d'escola agafàvem el berenar i a jugar fins l'hora de sopar i n'hi havia tants de jocs que no ens avorríem mai...
    Preciós aquest cel tan blau amb els núvols tant blancs!!!
    Petonets, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I amb ben poques coses passàvem hores i hores jugant. Davant de casa hi havia un jardí, agafàvem trossos de tests, que els fèiem servir com olles o plats, i la terra i trossos de branques eren el menjar... O amb jocs com el "ara tu ho dus", "la gallineta cega", saltar les gomes o a la corda... n'hi havia tants!
      Moltes gràcies!

      Aferradetes, Roser.

      Elimina
  12. Muy bella imagen, con un cielo precioso. Las nubes siempre me han gustado...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y a mí... no sabes cómo me lo agradecen mis cervicales! 😉

      Muchas gracias!
      Aferradetes, amic.

      Elimina
  13. Es nota que fa temps que et llegeixo, perquè ja tinc ben assimilada al paraula niguls, aguda, tal com ens has hagut d'anar explicant un cop i un altre. La trobo preciosa i m'encanta conèixer altes maneres de dir les coses. La nostra llengua és riquíssima en aquest aspecte.

    Els records d'infantesa sempre ens duen una mica de nostàlgia. Fins i tot a mi, que no hi penso gaire, quan m'agafen per sorpresa els records, també.

    Una abraçada, nina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu anys donen per a molt i, com has dit, ja ha sortit moltes vegades, però a mi no m'importa tornar a explicar-ho. La nostra llengua té aquesta força, és diversa i molt rica, sortosament.
      Hi ha moments inevitables, coses puntuals per petites que siguin, que em transporten a la infantesa... suposo que és on m'hi trobava bé. 😉

      Aferradetes, preciosa.

      Elimina
  14. Como gusta recrearse en esos cielos. Guapa mirada.
    Cuídate.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, se respira libertad.

      Gracias, Laura!
      Un fuerte abrazo.

      Elimina

Benvinguts al racó!